dimecres, 15 de novembre de 2017

Bons mestres

L’escola catalana ha tornat a ser, una vegada més, víctima d’acusacions injustes per part dels mateixos que porten anys mirant de desarticular el model integrador basat en la immersió lingüística. Aquest cop, ho han fet enmig de tot un desplegament estratègic que té la finalitat no tan sols d’acabar amb el nostre model escolar, sinó d’anorrear la catalanitat del mateix país. Diverses veus (sempre amb l’objectiu de tergiversar la realitat) s’han aixecat per acusar els mestres i professors catalans d’adoctrinar els alumnes i inculcar-los l’odi cap a Espanya. És mentida. Els docents catalans, com els nostres alumnes i els seus pares, ho sabem. Sabem que això és una mentida com una casa, una calúmnia que en un país més just constituiria delicte.


Per què... Què vol dir, adoctrinar? Si adoctrinar és transmetre valors basats en el respecte i la justícia; si adoctrinar és educar amb l’objectiu d’afavorir l’assumpció de responsabilitats; si adoctrinar és fomentar la visió del món amb criteri propi, sempre des del respecte... Aleshores sí, devem estar adoctrinant, perquè això és el que es fa, majoritàriament, a les escoles i als instituts de Catalunya. Però tots sabem que adoctrinar és una altra cosa, perquè molts de nosaltres sí que vam patir l’adoctrinament, quan a l’escola ens van obligar a cantar himnes patriòtics, a resar oracions, a hissar banderes amb àligues, a glorificar dictadors i a rebre classes de Formación del Espíritu Nacional. Per això som els primers de renegar d’aquesta manera de fer. ¿Com volen pretendre que estiguem fent el mateix que no ens agrada gens que haguessin fet amb nosaltres aquells de qui són hereus els qui ens n’acusen?
Una bona metodologia és important. Molt. Però encara ho és més un bon mestre. Deia Marcel·lí Domingo que el mestre hauria de ser el primer ciutadà de la República. I un bon mestre és aquell que es pren seriosament la seva feina, que transmet continguts i aporta eines, que sap atendre la diversitat de l’aula, que desperta la curiositat, que recomana bons llibres, i que, sobretot, vetlla per consolidar la capacitat de jutjar el món amb criteri propi.
Per sort, el nostre país és ple de bons mestres. Defensem-los!

(Article publicat en el número de novembre de 2017 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 5 de novembre de 2017

La classe del 2-O

Fa 23 anys que dono classes. Em prenc la meva feina molt seriosament i tinc el convenciment que, si bé força desprestigiada, és una feina important. Procuro que la meva activitat docent estigui regida per alguns principis que em semblen bàsics: transmetre continguts d’una forma didàctica i dinàmica, aportar eines per reforçar l’aprenentatge, atendre la diversitat i, no pas en darrer terme perquè sigui menys important, vetllar per la consolidació d’alguns valors com el respecte i l’assumpció de responsabilitats.


No sé si soc un bon professor. Això ho han de dir els meus alumnes, els meus exalumnes i, si cal, els seus pares. Això sí: ho intento. Em preparo les classes a consciència i, a l’aula, miro de mostrar una actitud exemplar. El dia 2 d’octubre, però, vaig ser incapaç de donar als meus alumnes de 3r d’ESO la classe que m’havia preparat. Vaig arribar a l’institut amb la idea d’explicar-los les diferències entre un diftong creixent i un de decreixent. Quan vaig entrar a la primera classe, però, em vaig adonar que les converses que tenien entre ells no eren les habituals d’un dilluns al matí. En realitat, no hi tenien res a veure. Parlaven de l’actualitat, del que havien viscut el dia anterior i de les imatges esfereïdores que tots havien compartit a les xarxes. Aleshores vaig decidir que havíem de parlar del que havia passat el cap de setmana i, especialment, diumenge. Els vaig avisar que no parlaríem de política ni d’ideologies, perquè aquesta no és la meva feina, però que sí que, com a docent, contemplava entre les meves obligacions transmetre’ls la capacitat d’observar el món amb criteri, justícia, responsabilitat i respecte. En aquest sentit, em veia amb cor de defensar, sense remordiments, dos idees fonamentals: el dret que té tota comunitat per expressar què vol ser i com vol ser i, en segon lloc, com és d’injustificable l’ús de la violència (per més policial que sigui) davant d’un grup de gent pacífica. Vaig endevinar en les seves cares que agraïen tenir la possibilitat de parlar-ne, serenament, amb un adult. En cap moment vam parlar de conflictes polítics, ni d’odis. Ens vam limitar a compartir les experiències del cap de setmana (ben diverses, d’altra banda) i a valorar-les amb llibertat. Al capdavall, vaig fer una de les classes de pràctica de la llengua oral més civilitzades, respectuoses i riques en contingut que recordo.
Quan sento que diuen que a les escoles i als instituts de Catalunya adoctrinem els alumnes i els empenyem cap a l’odi a Espanya, només em puc defensar convidant qualsevol que dubti a assistir a les meves classes, o a les de qualsevol dels meus companys, i ho comprovi. Als qui vam ser realment instruïts en l’adoctrinament, ens fereixen aquestes mentides. Ploraria de tristesa, si no ho fes de ràbia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de novembre de 2017)

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Planes, il·lustre

                Fa un parell d’anys, alguns periodistes, historiadors i gent de cultura de Manresa, encapçalats, com no podia ser d’altra manera, pel Joaquim Aloy i el Jordi Finestres, amb el suport, primer de tot, del Col·legi de Periodistes i d’algunes entitats socials i culturals, van constituir una comissió amb l’objectiu d’aconseguir que l’Ajuntament concedís a Josep Maria Planes la distinció de Manresà Il·lustre.
                No m’estendré a glossar la seva figura, perquè a hores d’ara ja l’hauria de conèixer tothom. Només vull recordar que Josep Maria Planes va ser un pioner del periodisme d’investigació, un articulista mordaç, un reporter inquiet, un escriptor de primera línia i un precursor de l’humorisme polític,  que va morir assassinat el 1936 quan només tenia 29 anys.
                Finalment, la ciutat que el va veure néixer i on va fer les seves primeres provatures com a periodista, la ciutat on fins ara només se li havia dedicat un carrer cèntric però modest, li ha atorgat aquesta màxima distinció. La seva mirada atenta, que ha sabut retratar molt bé el pintor Eduard de Pobes (que l’ha immortalitzat davant d’una màquina d’escriure i amb la inevitable pipa que li penja dels llavis), seguirà a partir d’ara tots els plens i actes que tinguin lloc al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa, molt a prop del seu amic Joaquim Amat-Piniella, de qui va prologar el primer llibre.



                Manresa, doncs, amb tots els actes organitzats el darrer any, que han culminat amb aquesta distinció, ha fet justícia a un dels seus homes de lletres més importants. La memòria de Josep Maria Planes s’ha fet present, per fi, d’una manera clara, a la seva ciutat. Tant de bo algun dia els mèrits de Josep Maria Planes (que no són pocs, tot i la seva mort tan prematura) siguin reconeguts també fora de la seva comarca, i ocupi l’espai que es mereix en el món universitari, polític i social d’aquesta Catalunya lliure que volem construir i per la qual, al capdavall, va deixar la pell. Seria una llàstima que la projecció d’un cosmopolita convençut, que va convertir-se en un dels referents de l’ambient periodístic i intel·lectual de la Barcelona republicana, no tingués recorregut més enllà de la seva ciutat de naixement.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2017)

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Han tornat

                Quaranta anys enrere, a molts pobles catalans hi havia una caserna de la Guàrdia Civil. A Alpicat, no. Això no vol dir que no comptéssim amb els inestimables serveis que oferien a la comunitat aquells que asseguren tenir l’honor com a “principal divisa”. Depeníem de la caserna que hi havia a Rosselló. Tot i així, sovint es passejaven, amb el cotxe i en parella, pels camins del terme alpicatí o pels carrers del poble. La canalla ens miràvem aquells homes uniformats, sovint malcarats i parlant sempre en castellà, amb una barreja de respecte i temor. Els padrins i els pares ens havien transmès, potser sense raonar-ho amb claredat, que valia més no fer-los enfadar. En aquella època, jo era un marrec temorós i no sabia, per exemple, que el cos de la Guàrdia Civil no era ben bé un cos policial, sinó un institut armat de naturalesa militar, i que durant el franquisme la seva presència als pobles més petits tenia, entre d’altres, la finalitat de controlar la població per part del règim. Des dels primers anys seixanta, la Benemèrita es va ocupar de la gestió i vigilància del trànsit, abans que el desplegament dels Mossos d’Esquadra se’n fes càrrec i els arraconés. Els nostres primers anys com a conductors, doncs, els vam haver de fer sota la supervisió d’uns policies que actuaven de forma arbitrària especialment quan descobrien (pels idenficadors que duies a l’exterior del vehicle, o per la teva llengua quan te’ls adreçaves) les fílies catalanistes del conductor. Em van aturar un parell de cops. El primer, em volien encolomar una multa de velocitat en un lloc per on no havia passat. Vaig haver de reclamar i, naturalment, la sanció no va arribar mai, perquè la foto que pretenien haver-me fet era impossible que existís. La segona, un dissabte a la nit, em van aturar, prop de Torrefarrera, i em van avisar que no es podien dur adhesius al vehicle (hi duia una enganxina on es llegia CAT) i, quan els vaig demanar si n’hi havia algun de permés, em van dir que només es podia portar l’E d’Espanya amb fons blanc.


                Crèiem, de bona fe, que la Guàrdia Civil havia passat a ser un cos residual, a casa nostra, una presència gairebé anecdòtica. No he parlat amb un Guàrdia Civil en els últims vint-i-cinc anys. Però la realitat ens fa tocar de peus a terra, i ens ha plantat davant dels morros el retorn del cos (animats amb el crit de “A por ellos!”) en forma de càrregues brutals contra població que defensa el seu vot de forma pacífica.
Els nostres pares van créixer, doncs, amb l’alè de la Benemèrita al clatell. I nosaltres, els seus fills i els seus nets, ja gairebé l’havíem oblidat quan, de cop i volta, hem tornat a sentir aquest alè terrorífic i alguns, fins i tot, la violència ferotge i injustificable que el segueix.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'octubre de 2017)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Supremacia (també) lingüística

                A principis de juny, els alumnes d’un grup de l’institut lleidatà Gili i Gaya van plantar el seu professor de filosofia després que aquest afirmés, a classe, que l’homosexualitat és antinatural. Al juliol, com a resposta a una carta on diversos exdocents lamentaven el “linxament mediàtic” a què s’havia sotmès el professor, un sindicat d’estudiants (SEPC) feia públic un vídeo on es pot veure el professor, just després de l’incident, parlant amb alguns alumnes al passadís de l’institut i reafirmant-se, amb un to tan educat com condescendent, en les seves idees homòfobes.
                Em voldria centrar en aquest vídeo, perquè crec que en podem extreure algunes lliçons, i no pas de filosofia, sinó més aviat de sociolingüística. Tota la conversa, que dura uns sis minuts, es desenvolupa en castellà. Cal deduir, doncs, que, tot i ser el català la llengua normalment emprada com a vehicular en l’ensenyament públic a Catalunya, algunes classes (amb l’empara del TC i del TSJC) es fan en castellà, tant al Gili i Gaya com és pràctica habitual en bona part dels centres catalans. Els nois i les noies que intervenen en la interacció verbal amb el professor utilitzen, a més, un castellà impecable, i això que juraria (per algun comentari que se sent de fons) que són catalanoparlants.


                El vídeo, doncs, desmunta en pocs minuts la majoria dels tòpics exhibits i proclamats a tort i a dret pels qui, des del cinisme, abominen de la immersió lingüística i s’exclamen per la suposada situació de discriminació i persecució que viu el castellà a casa nostra. El vídeo és una demostració de fins a quin punt els nois i noies catalans acaben l’etapa d’ensenyament obligatori amb un domini absolut del castellà. ¿Podríem dir el mateix, en un altre sentit? ¿Podríem afirmar, ara mateix, que tots els alumnes de l’institut on van els nostres fills acaben la secundària dominant el català?

                De tant en tant, les xarxes socials bullen amb algun comentari que (des de la supremacia conscient o inconscient) vol posar en evidència la suposada mala educació dels catalanoparlants, que ens encaparrem a mantenir-nos en la nostra llengua, amb la voluntat (diuen) que no ens entenguin. En el cas del Gili i Gaya, tot i que el professor segur que entén perfectament el català, els alumnes canvien de llengua per adreçar-s’hi, i aquesta és una pràctica habitual entre els catalanoparlants. Una pràctica que, lluny de mostrar bona educació, el que demostra és una submissió i un acomplexament ancestrals davant la llengua poderosa. Els alumnes, convençuts que tenen la raó, parlen al professor amb un cert to de superioritat moral, però en cap cas es plantegen de fer-ho en la llengua que utilitzen normalment, perquè la superioritat, en aquest cas, està molt clar de quina llengua és.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'octubre de 2017)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Saviesa popular

Després de molt de temps regits pel tarannà de no gosar fer-nos mai un pet pudent, conformats amb aquella sentència que assegura que qui no pot segar, espigola; després d’anys d’anar fent la puta i la Ramoneta i d’acontentar-nos amb la consigna del peix al cove, vam adonar-nos que qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, perquè les promeses són com una veta, que dura fins que no peta. Vam prendre consciència que hi ha qui et dona una aglà per fer-te cagar un roure i, sabent que no hi ha roses sense espines, amb un ull al plat i un altre al gat, vam acabar amb el convenciment que de vegades cal tirar pel dret, que quan el vent passa per la flauta és l’hora de fer anar els dits, que qui vulgui peix ha de mullar-se el cul i si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma ha d’anar a la muntanya. Al capdavall, aquells que són curts de mires, incapaços d’adonar-se que de lluny, es veu la vila, i de prop, la gent, ens han convençut que per molt que bufi el vent, no s’apaguen les estrelles. Hem comprovat que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos i molts hem optat per dir que del teu diner, tu el caixer.


Ens van prometre que amb temps i palla, maduren les nespres; volien que quedéssim contents tot repetint-nos que, del que tenim, no ens falta res. Però al cap de més dies que llonganisses vam comprovar –després de moltes promeses, poques ateses— que qui molt s’abaixa, ensenya el cul.
Molts de nosaltres, doncs, hem acabat per pensar, sense reserves, que cada u, a casa seva, cuina i pasta així com vol; que més val cabana buida que casa plena de llops; que val més, i de bon tros, un bon veí que un bon parent. Després de tot, fora d’aquí ningú no dubta que qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol, i que val més ser amo de poc que criat de molt, o que és millor ser cap d’arengada que no pas cua de lluç.
Alerta, però, i no diguem blat, fins que no sigui al sac i ben lligat. Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou, i l’experiència ens fa ser com aquell que ha perdut el bou i per tot sent esquelles. No ens enganyem: per l’un guanyar, l’altre ha de perdre. Però no deixarem pas de sembrar per por dels ocells, ni per un nap renunciarem a fer bullir l’olla. Sabem que tota pedra fa paret, que de gotes d’aigua es fan els rius, que de mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bota, i tothom sap també que preguntar no és errar, que preguntar no és ofendre. Després de tot, qui cau i s’aixeca és tan alt com era.
A la collita es veurà el fesol. Falta un sospir. Serà llavors que, o bé haurem de resignar-nos a continuar dient amén; o podrem dir, amb el cap ben alt, bon vent i barca nova!

Doncs, això... Ja m’heu entès, eh que SÍ?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de setembre de 2017, a una setmana del referèndum d'autodeterminació de Catalunya)

divendres, 15 de setembre de 2017

Records narrats

La ficció literària, sovint, s’alimenta de records d’un autor que, inevitablement, tiba de la memòria per construir mons inventats. Al capdavall, però, també és inevitable que els records, quan esdevenen matèria literària, esdevinguin en gran mesura una forma de ficció narrativa.
Els últims anys, en el panorama literari català, han proliferat el que en podríem dir memòries de la infantesa, fins a convertir-se gairebé en un subgènere de la narrativa memorialística, que tant pot prendre l’aparença de llibre de memòries, com de novel·la verídica o de recull d’històries. Rafael Nadal (Quan érem feliços), Antoni Pladevall (El dia que vaig fer vuit anys) o Manuel Cuyàs (El nét del pirata) en són mostres variades i destacables. Els autors recreen la seva infantesa, a partir de la qual creen un relat autobiogràfic, honest i verídic, que pot arribar a tenir un gran valor literari.



D’una manera molt personal i amb un llenguatge altament líric, això és el que fa l’artista plàstic i escriptor Xavier Franquesa, barceloní molt vinculat a Berga, en el seu llibre El moll de l’os (L’Albí, 2017). Són tres relats autobiogràfics que, en conjunt, expliquen el procés de fer-se gran que, com sempre, va des de la felicitat dels primers anys fins a la pèrdua de la innocència del protagonista adolescent. Són tres moments de transcendència íntima, evocats amb una prosa que en molts passatges es podria titllar de poètica. Franquesa obre la capsa de les fotografies antigues (de fet, entremig dels relats se’n reprodueixen gairebé una cinquantena) i evoca el que li suggereixen, reprodueix els records (autèntics o ficticis) que li venen al cap a partir de les imatges. Són records d’estius passats a Berga (on la família tenia el xalet), hores de vagareig i trapelleries, amb detallades descripcions del paisatge berguedà, de personatges com el Gitano Boig (entre entranyable i terrorífic), d’escenes quotidianes (com l’arribada de la camioneta del gel), o escenes excepcionals, (com el camió destrossat després d’haver xocat amb el Carrilet). Records d’un temps feliç, turmentant gripaus a la bassa i patint els primers llampecs del desig, a través d’uns ulls que “són un vidre delicat, llis, lluent, i els pensaments hi rellisquen per sobre disfressats de reflexos”.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2017)

dimarts, 12 de setembre de 2017

Amb el referèndum a tocar

                Fins fa deu anys, els catalans que defensaven augmentar l’autogovern eren molts, segurament la majoria, i eren titllats de nacionalistes. Aleshores, però, no érem prou els qui crèiem que la solució passava pel trencament amb un Estat que no ens entenia ni ens entendria i, per tant, l’independentisme era una opció minoritària i es veia gairebé com una excentricitat. Alguns n’érem tant, d’excèntrics, que ens definíem com a independentistes tot defugint l’etiqueta de nacionalistes. Aquests il·lusos ben poc ens pensàvem, aleshores, amb un estatut de mínims aprovat al Parlament de Catalunya i en vies de ser raspallat a Madrid, que al cap de deu anys ja gairebé ningú parlaria dels nacionalistes catalans perquè una bona part d’aquests, així com dels qui renegaven de qualsevol reivindicació identitària, s’haurien convertit en partidaris de la independència.
                En un primer moment molts van dir que era una febrada passatgera, un suflé que es desinflaria en quatre dies, però el nombre dels qui han deixat de confiar en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no ha fet més que augmentar. A uns els mou la pressió fiscal que s’exerceix sobre el país, a uns altres el menyspreu rebut cap a la llengua i la cultura, molts ja estan tips de sentir promeses amanides amb expressions grandiloqüents com plurinacionalitat o federalisme que mai, malgrat les promeses reiterades, no s’han omplert de contingut i encara menys d’intenció... El cas és que ens plantem a la diada del 2017 amb un referèndum d’independència a la cantonada i un setge polític i judicial ferotge i poderós per impedir-lo.


                Una idea (un desig, una il·lusió, una esperança) capaç de reunir centenars de milers de ciutadans cada onze de setembre, ininterrompudament, al llarg de sis o set anys, sense incidències, amb un somriure i un clam unànime, podria ser que fos una idea equivocada, però hauria de ser una idea respectada. I no ho és. Hem fet manifestacions massives, cadenes humanes de cap a cap del territori, senyeres quilomètriques, hem brandats punters i banderoles, ens hem vestit amb samarretes de colors... per demanar una cosa tan legítima com que ens deixin decidir què volem ser, que ens deixin saber cap a on vol anar la majoria. No sé si mai cap altra reivindicació havia tingut, al món, el suport de tanta mobilització i tan multitudinària. Què més hauríem de fer? Després d’una consulta i unes eleccions plebiscitàries que no van acabar de definir, amb la claredat que molts hauríem volgut, la voluntat del poble català i descartada, per tant, una declaració unilateral d’independència, davant la negativa reiterada de permetre un referèndum acordat, quina altra opció tenim a part de participar en una votació vinculant, encara que no compti amb el vistiplau de qui mai no ens el donarà?
                Ahir, a Barcelona, es va viure una vegada més una jornada multitudinària. Enguany, tothom que hi participava ho feia amb un punt més de solemnitat i amb l’esperit festiu de sempre, tot i que enguany la cosa era més seriosa. L’equidistància, aquell espai en què es mantenien els que no es voldrien mullar o només es mullen quan no arrisquen res, ha passat a ser una zona política menys confortable. Tenim el referèndum a tocar i aquells amb qui l’hauríem d’haver acordat estan disposats a tot per impedir-lo i són poderosos. Avui ja deuen moure fitxa.

(Article publicat al diari Regió7, del dia 12 de setembre de 2017)

dilluns, 11 de setembre de 2017

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós

                La lectura de Escrits sobre llengua, el llibre que recull allò que, sobre aquest tema, ha publicat Josep Murgades durant les darreres dècades, m’ha fet retrobar amb un concepte que tenia mig oblidat: “idealització compensatòria”. La idealització compensatòria consisteix a maquillar l’odi (o, sovint, l’autoodi), en aquest cas cap a una llengua, a base de lloances hipòcrites. Es tracta de cantar les excel·lències d’aquesta llengua per, tot seguit, apuntar tot de motius pels quals no s’ha d’usar (si més no, en l’àmbit formal o fora de la intimitat familiar). Us sona? L’activisme anticatalanista, naturalment, ha practicat sovint, i fins als nostres dies, la idealització compensatòria en relació a la llengua catalana: a la qual tothom considera extraordinària fins que arriba el moment de difondre’n l’ús per normalitzar-la. Aleshores fa nosa. És clar, com que una llengua no pot expandir-se si no és en detriment d’una altra (en aquest cas, el castellà), els elogis es converteixen en atacs enverinats cap a l’intent de fer que el català sigui una llengua usada en tots els àmbits. El català (especialment el “de pagès”) és molt maco per explicar rondalles a la canalla, ens diuen, per tot seguit esparverar-se de com podem creure que també ha de servir per explicar física quàntica. O, fins i tot, com podem pretendre que una llengua autonòmica, per més espanyola que sigui, sigui utilitzada fora “de la província” (que és com dir “de la colònia”). I, encara, en el propi territori, com es pot ser tan mal educat de parlar-la davant de qui no l’entén, com ha passat en alguna roda de premsa no fa massa.


                Si busqueu al Google una frase com “el catalán es una lengua maravillosa” us sortiran tot de pàgines on, després de fer aquesta afirmació, es diuen coses com “pues que se hable en su territorio” (Miguel Ángel Revilla), o l’estirabot de l’inefable Tomás Roncero, que, després de dir com n’és de meravellós el català, en una de les seves memorables intervencions en el programa de Josep Pedrerol matisava “pero no para relacionarse con nosotros” (és a dir, amb la “metròpoli”).
                Quan algú diu com n’és de bonica una llengua, hem d’encendre tots els llums d’alerta, perquè darrere d’un tal elogi s’hi acostuma a amagar el verí subtil del qui només la valora com a element decoratiu. Mentre el mantinguem en l’àmbit de la tribu, doncs, el català és considerada una llengua fantàstica, amb totes les virtuts eufòniques i melòdiques hagudes i per haver, però per a les coses importants i, sobretot, per comunicar-se amb la resta del món, es considera una frivolitat, una provocació i una falta de respecte que els catalans ho facin, d’entrada, en una llengua que no sigui la de “todos los españoles”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de setembre de 2017)

dilluns, 28 d’agost de 2017

Escriure sobre llengua

Els qui fa 30 anys estudiàvem filologia catalana a Lleida (quan la UdL encara depenia de la UB) vam comptar amb un professor que ens tenia enlluernats: Josep Murgades. Exigent, arrauxat, culte, contundent, brillant, entusiasta, eloqüent... Murgades era capaç de fer que t’interessessis per un període de la literatura catalana pel qual els llibres acostumen a passar de puntetes, i per uns autors dels quals ningú no havia sentit a parlar fins aleshores.
                Tot i que professionalment s’ha dedicat a ensenyar literatura i ha estat un dels principals estudiosos del Noucentisme i, especialment, de la figura d’Eugeni d’Ors, Murgades també ha estudiat a fons l’obra i la tasca de Pompeu Fabra i és autor de nombrosos articles i assajos de caràcter sociolingüístic. L’any 1979 va ser un dels redactors del text Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, que de seguida va adquirir un gran ressò i va passar a ser conegut com el “manifest” d’Els Marges. Allà, en un moment transcendental, amb la recuperació de poder polític i una consegüent legislació lingüística a l’horitzó, s’hi plantejava la delicada situació social del català i la necessitat d’adoptar mesures contundents si se’n volia aconseguir la plena normalització. A partir d’aleshores, molts dels textos que Murgades ha escrit sobre llengua, especialment durant els anys 80 i 90, han aprofundit en el tema d’aquell “manifest” i, en bona part, han servit per constatar el fracàs d’allò que els signants reclamaven.


                Ara, tots aquests escrits (una part dels quals ja havien estat aplegats l’any 1996 en el volum Llengua i discriminació) han estat recuperats en un llibre, Escrits sobre llengua, aparegut a la col·lecció Argent Viu, de Pagès editors, que dirigeix amb encert la Carme Vidalhuguet. En aquests assajos, Josep Murgades parla, sense embuts ni pèls a la llengua, de conflicte i substitució lingüística, de la importància de la literatura, de subordinació i domini, de colonialisme lingüístic opressiu, de tradició imperial, d’una Constitució espanyola que consagra la supremacia del castellà i d’una Llei de política lingüística que amb prou feines servia per despenalitzar l’ús del català. També hi tracta temes incòmodes, com ara la capacitat de discriminació lingüística necessària per a la integració social d’un idioma, o l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en una hipotètica Catalunya independent.
                Finalment, una constatació inquietant: tot i haver estat escrits fa vint o trenta anys, la majoria de les realitats que (sobre discriminació, minorització o papanatisme polític) denuncien aquests textos continuen tenint, avui, plena vigència. I això, si bé justifica la publicació d’aquest llibre magnífic, hauria de preocupar-nos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'agost de 2017)