dilluns, 15 de gener de 2018

Botiguers

                És sabut que per dedicar-se al comerç de proximitat cal un caràcter afable i una certa capacitat persuasiva. El client que, avui dia, escull la botiga del barri, o el restaurant de la cantonada, en comptes d’optar per la impersonalitat del centre comercial o la cadena de menjar ràpid, es mereix un tracte humà, honest i amable. Ningú no ho posa en dubte i, a més, cal reivindicar aquest model perquè és l’únic que pot evitar que els carrers dels nostres pobles i ciutats perdin la vida que tradicionalment han tingut, com passa a molts llocs del món, on, fins i tot en pobles petits, tothom surt de casa directament en cotxe per desplaçar-se fins a les grans superfícies que hi ha als afores.
                Conèixer els botiguers, fins i tot pel nom, i mantenir-hi una conversa mentre es produeix l’intercanvi comercial ens fa, crec, més persones. Però això no ens dona dret a tractar-los com si, pel fet que ens necessitin per subsistir, fossin els nostres esclaus.


                Als qui vam créixer rere el taulell d’una botiga van repetir-nos un parell de sentències que tothom ha sentit o a ha dit i que trobo –ja em perdonareu— carregades de supèrbia, tot i que encara hi ha qui, de tant en tant, fa servir per mostrar la seva superioritat davant del comerciant a qui veu com a un servent. La primera, genuïnament catalana, és aquella que diu que “qui paga, mana!”, i exhibeix, amb condescendència, la part més inhumana del capitalisme descarnat: jo, que tinc els diners, tinc també el poder sobre tu, que has d’obeir-me, per més que m’ofereixis un producte que té, d’entrada, el mateix valor que els diners que et pago. El que en principi és un intercanvi equilibrat és percebut, doncs, com una relació desigual, on n’hi ha un que mana i un altre que ha d’obeir sense replicar. L’altra sentència, que diria que és d’origen castellà, reforça l’anterior i li dona una pàtina de cinisme que sempre he trobat profundament desagradable: “el client sempre té la raó”, que és com dir que els diners et donen dret a tot, no tan sols a manar (com en el cas anterior), sinó també a tractar el dependent com a un imbècil sense criteri, a sentir-te superior pel fet de tenir a les mans (o a la butxaca) la possibilitat que avui aquell desgraciat pugui posar el plat de taula. En la majoria de casos, a més, qui en aquestes circumstàncies s’adjudica el patrimoni de la raó és precisament qui ho fa perquè no la deu tenir.
                Sovint parlem, i amb raó, de la incompetència que demostren molts dels qui treballen de cara al públic, de cambrers o botiguers que no saben interpretar les demandes o les necessitats dels clients, però em temo que –també sovint— oblidem la nostra incompetència com a clients i, quan tenim diners a la butxaca, oblidem part de la nostra humanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de gener de 2018)

dijous, 11 de gener de 2018

Monument a l'atzar

                Si bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la seva última novel·la, 4,3,2,1 (Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre, podrà tornar a entomar el tema literàriament.


                En Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament. Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això, hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats (la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
                Els personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la muralla que construeixen a La música de l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de l’estanquer d’Smoke), i sembla com si aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra absoluta.
                Si deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat és que les 900 pàgines de 4,3,2,1 passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.

(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)

diumenge, 31 de desembre de 2017

Nassos, propòsits, absència

                Si avui és 31 de desembre, vol dir que s’acaba l’any. Fins ara sempre ha estat així. Demà tot estarà tancat i tranquil. Avui, en canvi, per més que sigui diumenge, els carrers de pobles i ciutats, especialment aquells que acostumen a aglutinar els establiments comercials, fins a mitja tarda tindran gent que corre amunt i avall per solucionar alguna cua d’última hora o lligar algun melic per a la festa d’aquest vespre: un detall per al sopar, unes entrades per al local on celebraran la revetlla, un regal, uns calçotets de color roig... Durant el dia, algun nostàlgic de les tradicions orals (sempre en queda algun) explicarà a la canalla que avui és el dia que surt al carrer l’home dels nassos, que en té tants com dies l’any, i qui sap si algun marrec innocent, endut per allò que en diuen la màgia nadalenca, abandonarà per un moment l’smartphone o l’Xbox 360 que li va cagar el tronc o la soca (a casa seua deuen ser dels pocs que encara no en diuen tió), i sortirà al carrer per descobrir-lo, tot buscant entre les fesomies masculines una cara plena de nassos, fins que se’n cansi, o descobreixi (o algú li ho expliqui) que l’home dels nassos és qualsevol home que hagi vist, perquè tots en tenen un, és a dir, la mateixa quantitat que dies li queden a l’any.


                Avui és el dia en què els propòsits d’any nou viuen el seu millor moment: són a la línia de sortida, abans de començar la cursa, carregats amb tota la il·lusió, encara amb tota l’esperança de reeixir. Hi ha qui decidirà apuntar-se al gimnàs, qui es farà el propòsit ferm de llegir més, qui farà jurament d’estar més pels fills, qui assegurarà que pensa beure menys (a partir de demà al matí, és clar), qui dirà de començar una col·lecció d’elefants de porcellana (o de segells japonesos, o de rèpliques de cotxes d’època en miniatura), qui haurà pres el determini de deixar-se créixer la barba... Tinc un amic que aquesta nit, com cada any, farà una mica de paròdia d’aquesta mena de propòsits i decidirà que vol començar a fumar, i una de les primeres coses que farà tot just després de les campanades, el raïm i les felicitacions, serà fumar-se un cigarret, potser un parell i tot, per no tornar-hi fins a l’any vinent.
                Avui, però, també en serem alguns que no ens farem cap propòsit perquè el record del que hem perdut (d’aquells a qui hem perdut) durant el 2017 és massa intens i fa que només siguem capaços d’esperar un 2018 amb menys sotragades. Som els qui ja haurem passat un Nadal i un Sant Esteve sota l’impacte d’una absència dolorosa que ens haurà arrencat algun somriure de nostàlgia i més d’una llàgrima de tristesa. Avui, alguns passarem pel tràngol de començar un any nou sense una part de nosaltres mateixos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2017)

dimarts, 19 de desembre de 2017

El llençol de la llengua

Ens escarrassem tant en demostrar que som una comunitat integradora i bilingüe que no sé si ens adonem prou que, entre nosaltres, hi ha una part de la societat que, sense que se’n parli gaire, no és integradora ni, encara menys, bilingüe. Convivim amb molts monolingües i tots ho són en una mateixa llengua, que no és pas el català. També hi ha bilingües que provenen de països llunyans i que, a banda de la seva llengua materna, parlen la que han après quan han arribat a Catalunya i que no és, tampoc, el català, que en el millor dels casos s’acabarà convertint en la seva tercera llengua. Paral·lelament, entre els catalanoparlants –bilingües tots—, no hem d’oblidar que encara es manté el costum, unànimement arrelat en una altra època, de canviar de llengua automàticament, sempre en la mateixa direcció (deixar el català i adoptar el castellà), quan s’estableix una conversa amb algú que intuïm castellanoparlant.


No sé si és tan sols una impressió o si efectivament és d’aquesta manera, però em sembla que les noves tecnologies han normalitzat, com a llengua d’ús habitual a les xarxes, el castellà entre molts catalanoparlants. Sigui per la vanitat d’alguns, que pretenen arribar al màxim nombre de públic i creuen que l’ús d’una llengua com el català en limitaria les possibilitats, o bé sigui perquè (erròniament, al meu entendre) no volen donar una imatge provinciana, el cas és que al darrere de molts textos és com si s’hi pogués llegir: “vean lo abierto y bilingüe que soy que escribo tuits y cuelgo posts en castellano, porque en Cataluña todos conocemos esta lengua y la sabemos hablar y escribir, incluso mejor que en otros lugares de España, y por eso ahora la utilizo en público, para demostrar que soy muy tolerante y que en Cataluña no hay ningún conflicto”. Un argument justificatiu i benintencionat, però que porta implícita certa dosi de derrota. I no ho critico pas. És ben legal i legítim. Només ho constato i, si se’m permet, transmeto la preocupació que em genera en relació a la supervivència de la llengua feble.
Tinc la sensació que, com se sol dir, a cada bugada hi perdem un llençol. I, tot i que pot semblar una paradoxa, amb aquesta bugada que s’ha convingut a anomenar el “procés sobiranista”, que aparentment hauria d’haver afavorit tot allò que tingui a veure amb la identitat catalana, el llençol de la llengua n’està sortint força malparat. Mentre hauríem de defensar l’accés del català als àmbits d’ús on encara és inexistent o residual (cinema, justícia, televisió...), hem de continuar lluitant per mantenir els drets lingüístics a l’escola o a l’administració, i, en comptes de defensar (per pura supervivència) l’ús del català, acabem canviant de llengua perquè no s’enfadi ningú.

Que la independència ens agafi confessats!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2017)

dilluns, 18 de desembre de 2017

Paraules amb força

                El passat 16 de novembre es va presentar a Manresa, en una llibreria Parcir a petar d’amics i coneguts de l’autora, el recull de relats La força de les paraules (Cossetània), de l’escriptora d’Oló Miracle Sala. Si bé fa molts anys que escriu i ha publicat relats en volums col·lectius, aquest és el seu primer llibre. Un llibre, d’altra banda, d’una maduresa que justifica la demora.
                La majoria dels relats de La força de les paraules, que va guanyar el II Premi de Narrativa Món Rural, es mantenen interconnectats, com a mínim, per dues característiques: tenen una protagonista infantil i estan ambientats en l’entorn rural d’un petit poble que ben bé podria ser el que va veure créixer l’autora. S’intueix, per altra banda, que moltes de les històries tenen un punt de partida més o menys autobiogràfic. En realitat, el llibre es podria llegir gairebé com una novel·la breu, feta de retalls que, en conjunt i sense seguir un fil cronològic, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran.


                Són 25 relats força curts, pinzellades de records que parteixen de moments (la primera menstruació, un accident amb la bicicleta, la caiguda de la primera dent,...), personatges (el mossèn, l’home de les dents d’or,...), llocs (una casa amb pati, la bassa, el cinema,...), objectes (l’espantaocells, la nina amb un ull cremat,...) o bestioles (marietes, sastres,...), però que no es queden mai en l’anècdota. Sovint, un element recordat en porta un altre i així, per exemple, el record de les marietes duu la protagonista a recordar la mort de l’avi, o el record del molí la transporta al seu primer gran amor frustrat. Per tant, com passa amb la bona literatura rural, tot i l’ambientació local aquests relats toquen temes universals, amb una sensibilitat innegable. El llibre, a més, mostra l’amor de Miracle Sala cap a la llengua. A banda d’un ric desplegament fraseològic, van apareixent, de manera gens forçada, paraules i expressions mig oblidades (catúfol, pipiripip, postada, trempoleiar,...) que perfumen el text.
                Cal aplaudir, doncs, la publicació d’aquest llibre que ens descobreix una nova veu, amb moltes coses a dir, vinculada a la Catalunya Central.

(Article publicat en el número de desembre de 2017 al Pou de la gallina)

dimecres, 13 de desembre de 2017

Ivan


Com quan cavalcaves sobre la bicicleta en aquelles curses èpiques fins que arribaves a la meta, aquest cop també ens has donat una lliçó de voluntat, de força i de resistència. La maleïda malaltia amb nom de lletra ha fet que ens deixessis abans d’hora, quan encara no tocava, com fan sovint els millors. Has resistit, valent, fins que has arribat al final. I te n’has anat de viatge cap a un lloc on algun dia anirem tots, on ens retrobarem. Te n’has tornat a casa.


Abans d'ahir et vam acomiadar. Hi era tothom: els amics ciclistes, amb qui has compartit tants quilòmetres d’asfalt; els amics del poble, recordant trapelleries, rialles, festes i bons moments; segur que entre els assistents hi havia alguna noia a qui vas trencar el cor, o que te’l va trencar a tu; hi eren els veïns i els coneguts, amb alguns dels quals potser tot just t’has saludat, tu que tampoc no ets un xicot de gaires paraules. I, naturalment, també hi érem la família: pares, germans, oncles , cosins, nebots. I, és clar, la Vanesa, l’Adrià i l’Albert, amb qui vas projectar molts somnis que s’han estroncat massa aviat.
No sentim pena, perquè seràs sempre amb nosaltres, però sí una profunda tristor per tot el que ens perdrem al teu costat. T’estimàvem, Ivan, i t’estimem. Sí, t’estimem. Perquè que te’n vagis no vol dir que haguem de parlar en passat. Molts sabem que et recordarem cada dia, recordarem els bons moments que vam passar plegats, les converses, les rialles, les abraçades. Sort en tenim, de poder recordar. El record té la virtut de fer reviure aquells moments, i de convertir en present allò que potser va passar fa temps. El futur, ben mirat, no existeix. Només hi ha el present, i el passat. I en el nostre passat sempre hi seràs, Ivan, i quan et recordem també seràs en el nostre present. Per això, per més que ja no tornis, no deixaràs d’estar amb nosaltres.


                Et vaig conèixer quan tot just tenies deu o onze anys i jo no arribava als vint. Eres un xiquet tímid a qui sempre he considerat, no pas com un simple cunyat, sinó més aviat com un germà petit i, amb els anys, com un amic. M’ha passat el mateix amb el Josep Ramon. Al costat de ta germana, us he vist créixer, enamorar-vos, casar-vos, tenir fills i, en el teu cas, haver de deixar la bicicleta a causa de la refotuda malaltia. I, malgrat tot, pots estar ben orgullós del que has aconseguit i del llegat que ens deixes... Només cal veure l’Albert i l’Adrià per adonar-se’n. En ells, també seràs amb nosaltres.
                No em vull pas acomiadar de tu dient-te adéu. Sempre et durem al pensament i al cor. Com a molt, et puc dir fins aviat, perquè algun dia, qui sap si d’aquí a molt o d’aquí a poc, ens retrobarem allà on sigui que anem a parar tots, que no pot ser cap altre lloc que a casa. Perquè morir és tornar a casa. Com els rius, que, com diu Màrius Torres, van “de la font a la mar, la nostra pàtria antiga”. Tu ja hi ets, en aquesta “pàtria antiga”. Has tornat a casa, on podràs tornar a pujar al tractor, anar de festa amb els amics, abraçar els fills, rodar sobre la bicicleta, i on algun dia ens retrobarem, com ens retrobarem amb tots aquells a qui hem estimat i estimem.

Fins aviat, Ivan, ens veurem a casa.


dilluns, 4 de desembre de 2017

Rural i universal

                Sovint associem ruralia amb folklore. I és cert que a Catalunya, com arreu del món conegut, és als pobles més petits on es conserven encara els vestigis més autèntics de les tradicions ancestrals que ocupaven les estones de lleure dels avantpassats.


                Als anys vuitanta, una de les tendències literàries que van aflorar entre els nostres lletraferits va ser el que va anomenar-se, amb un to un xic despectiu, novel·la rural. En un principi, els qui aprofundien en la naturalesa humana a través d’històries emmarcades per poblets mig perduts i muntanyes ingrates van ser menyspreats per una part de la crítica, que els titllava d’escriptors locals, poc ambiciosos, tancats en un món massa petit per despertar l’interès dels intel·lectuals pretesament cosmopolites que feien moure els personatges per les grans ciutats d’alts edificis i clavegueres fumejants. Perquè, naturalment, allò que estava més de moda als anys vuitanta era la novel·la urbana, aquella narrativa esmolada que, sovint amb un llenguatge tan viu com pobre, mostrava la solitud existencial i postmoderna d’éssers mig anònims que vivien envoltats de gent i d’asfalt. Aviat, però, van aparèixer algunes veus literàries que van fer callar els detractors de la literatura rural perquè demostraven, amb una qualitat incontestable, que es podia parlar dels racons més universals de la naturalesa humana sense moure’s d’un poblet del Pirineu, des d’un conjunt de masies osonenques o des d’una petita localitat de la ribera ebrenca. L’aparició de Camí de sirga, de Jesús Moncada, l’any 1988, o de Pedra de tartera, de Maria Barbal, l’any 1985, són segurament dues de les fites més destacades en aquest sentit. El fet que Camí de sirga, per exemple, fos traduïda a l’alemany, a l’eslovè, al japonès o al vietnamita demostra la validesa universal de les històries que s’hi expliquen. Pep Coll (que ha aconseguit captar l’atenció d’un públic ben divers tot recreant la mitologia pirinenca i el paisatge, físic i humà, del Pallars) o Antoni Pladevall (que ha situat el seu univers literari en el món rural de la Plana de Vic) són mostres més recents d’aquesta tendència que, de fet, es remunta al Modernisme de principis del segle XX i a autors com Raimon Casellas o, sobretot, Víctor Català.


                La reflexió m’ha vingut al cap després de llegir el llibre que va guanyar la darrera edició del Premi de narrativa que atorga la Fundació Món Rural. Es tracta de La força de les paraules, de Miracle Sala, un recull de 25 relats deliciosos que, en conjunt, recreen el paisatge físic i humà del Moianès, on va créixer l’autora, per, al capdavall, explicar la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran. Partir d’allò local (i rural) per, al capdavall, explicar allò que és universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de desembre de 2017)

dijous, 23 de novembre de 2017

Incertesa i esperança

                Els esdeveniments polítics de l’últim més i mig, després que l’1-O votéssim en referèndum amb dificultats inimaginables, després que es no-proclamés la independència, que s’obrís la veda per empresonar homes de pau i càrrecs electes i, finalment, es proclamés la República al mateix temps que s’activava l’article 155 i es convocaven eleccions, em tenen desconcertat. I em té desconcertat, també, no saber què passarà l’endemà del 21-D, sigui quin sigui el resultat. En aquests moments de desconcert, m’agradaria tenir la visió dels analistes polítics o dels tertulians que omplen hores de ràdio i televisió, capaços de fer afirmacions rotundes, en la direcció que sigui, amb una seguretat admirable per, després, quan els seus vaticinis no es compleixen, girar els propis arguments en una nova direcció, amb tanta o més seguretat que abans. No tenir aquesta habilitat em deixa (com suposo que passa a molta gent) en un estat d’expectació nerviosa per un futur cada vegada més incert.


                Fins fa ben poc, estava convençut que no es podia anar contra la voluntat de la major part d’un poble. Tenia la certesa que els pobles compten amb el dret de triar què volen ser i com volen ser en funció del que decideixi la majoria. Els qui portàvem anys i panys sabent que formàvem part d’una minoria independentista, aquells que, fins fa un temps, assumíem democràticament que la majoria dels catalans volien formar part d’Espanya, ho havíem interioritzat d’una manera tan disciplinada que no ens podíem imaginar que, si algun dia les majories canviaven, no tindríem el dret democràtic de reclamar que se’ns escoltés i se’ns tingués en compte de forma vinculant. Ara, davant la bel·ligerància repressora del govern d’Espanya, el menyspreu de la Unió Europea i el desinterès de la comunitat internacional en general, he entès que la meva opinió, que les meves idees i que la meva voluntat, passen per darrere de l’opinió, les idees i la voluntat d’uns altres que, tot i que potser són una minoria a casa nostra, impedeixen un canvi que potser la majoria voldríem. Em sento com si fos un ciutadà de segona. I jo vull viure en un país on tots els ciutadans siguin de primera: on l’opinió, les idees i la voluntat d’uns no siguin més important que l’opinió, les idees i la voluntat d’uns altres. On, en definitiva, es prenguin decisions col·lectives en funció de l’opinió, les idees i la voluntat de la majoria.
                Potser soc un babau, o un ingenu, que no sabia en quin món vivia. Si és així, diria que no era l’únic. Perquè a fe de Déu que érem una bona colla, els qui l’1-O anàvem amb el lliri (en forma de papereta) a la mà, brandant-lo al davant dels qui a la mà hi duien una porra.

                No perdo l’esperança, però no puc evitar que m’envaeixi la incertesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de novembre de 2017)

dimecres, 15 de novembre de 2017

Bons mestres

L’escola catalana ha tornat a ser, una vegada més, víctima d’acusacions injustes per part dels mateixos que porten anys mirant de desarticular el model integrador basat en la immersió lingüística. Aquest cop, ho han fet enmig de tot un desplegament estratègic que té la finalitat no tan sols d’acabar amb el nostre model escolar, sinó d’anorrear la catalanitat del mateix país. Diverses veus (sempre amb l’objectiu de tergiversar la realitat) s’han aixecat per acusar els mestres i professors catalans d’adoctrinar els alumnes i inculcar-los l’odi cap a Espanya. És mentida. Els docents catalans, com els nostres alumnes i els seus pares, ho sabem. Sabem que això és una mentida com una casa, una calúmnia que en un país més just constituiria delicte.


Per què... Què vol dir, adoctrinar? Si adoctrinar és transmetre valors basats en el respecte i la justícia; si adoctrinar és educar amb l’objectiu d’afavorir l’assumpció de responsabilitats; si adoctrinar és fomentar la visió del món amb criteri propi, sempre des del respecte... Aleshores sí, devem estar adoctrinant, perquè això és el que es fa, majoritàriament, a les escoles i als instituts de Catalunya. Però tots sabem que adoctrinar és una altra cosa, perquè molts de nosaltres sí que vam patir l’adoctrinament, quan a l’escola ens van obligar a cantar himnes patriòtics, a resar oracions, a hissar banderes amb àligues, a glorificar dictadors i a rebre classes de Formación del Espíritu Nacional. Per això som els primers de renegar d’aquesta manera de fer. ¿Com volen pretendre que estiguem fent el mateix que no ens agrada gens que haguessin fet amb nosaltres aquells de qui són hereus els qui ens n’acusen?
Una bona metodologia és important. Molt. Però encara ho és més un bon mestre. Deia Marcel·lí Domingo que el mestre hauria de ser el primer ciutadà de la República. I un bon mestre és aquell que es pren seriosament la seva feina, que transmet continguts i aporta eines, que sap atendre la diversitat de l’aula, que desperta la curiositat, que recomana bons llibres, i que, sobretot, vetlla per consolidar la capacitat de jutjar el món amb criteri propi.
Per sort, el nostre país és ple de bons mestres. Defensem-los!

(Article publicat en el número de novembre de 2017 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 5 de novembre de 2017

La classe del 2-O

Fa 23 anys que dono classes. Em prenc la meva feina molt seriosament i tinc el convenciment que, si bé força desprestigiada, és una feina important. Procuro que la meva activitat docent estigui regida per alguns principis que em semblen bàsics: transmetre continguts d’una forma didàctica i dinàmica, aportar eines per reforçar l’aprenentatge, atendre la diversitat i, no pas en darrer terme perquè sigui menys important, vetllar per la consolidació d’alguns valors com el respecte i l’assumpció de responsabilitats.


No sé si soc un bon professor. Això ho han de dir els meus alumnes, els meus exalumnes i, si cal, els seus pares. Això sí: ho intento. Em preparo les classes a consciència i, a l’aula, miro de mostrar una actitud exemplar. El dia 2 d’octubre, però, vaig ser incapaç de donar als meus alumnes de 3r d’ESO la classe que m’havia preparat. Vaig arribar a l’institut amb la idea d’explicar-los les diferències entre un diftong creixent i un de decreixent. Quan vaig entrar a la primera classe, però, em vaig adonar que les converses que tenien entre ells no eren les habituals d’un dilluns al matí. En realitat, no hi tenien res a veure. Parlaven de l’actualitat, del que havien viscut el dia anterior i de les imatges esfereïdores que tots havien compartit a les xarxes. Aleshores vaig decidir que havíem de parlar del que havia passat el cap de setmana i, especialment, diumenge. Els vaig avisar que no parlaríem de política ni d’ideologies, perquè aquesta no és la meva feina, però que sí que, com a docent, contemplava entre les meves obligacions transmetre’ls la capacitat d’observar el món amb criteri, justícia, responsabilitat i respecte. En aquest sentit, em veia amb cor de defensar, sense remordiments, dos idees fonamentals: el dret que té tota comunitat per expressar què vol ser i com vol ser i, en segon lloc, com és d’injustificable l’ús de la violència (per més policial que sigui) davant d’un grup de gent pacífica. Vaig endevinar en les seves cares que agraïen tenir la possibilitat de parlar-ne, serenament, amb un adult. En cap moment vam parlar de conflictes polítics, ni d’odis. Ens vam limitar a compartir les experiències del cap de setmana (ben diverses, d’altra banda) i a valorar-les amb llibertat. Al capdavall, vaig fer una de les classes de pràctica de la llengua oral més civilitzades, respectuoses i riques en contingut que recordo.
Quan sento que diuen que a les escoles i als instituts de Catalunya adoctrinem els alumnes i els empenyem cap a l’odi a Espanya, només em puc defensar convidant qualsevol que dubti a assistir a les meves classes, o a les de qualsevol dels meus companys, i ho comprovi. Als qui vam ser realment instruïts en l’adoctrinament, ens fereixen aquestes mentides. Ploraria de tristesa, si no ho fes de ràbia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de novembre de 2017)