dimecres, 24 de maig de 2017

Signes dels temps

Sempre m’ha fascinat tot el que envolta el ritual cristià de la primera comunió, tant la cerimoniositat de l’acte religiós, com la festa familiar amb què s’acostuma a celebrar. Em fascina, sobretot, la força simbòlica que es desprèn de l’acció ritualitzada d’ingerir, per part del devot incipient que accedeix a formar part de la comunitat de creients, un bocinet de pa sense llevat que representa el cos de Jesucrist, encarnació de Déu. Em fascina perquè, lluny d’una mena de ritual amb ressons antropofàgics, simbolitza la fusió dels cossos: el fidel i el Déu –i, per extensió, tota la comunitat de fidels— es converteixen en una unitat, en una entitat única i, a partir d’aleshores, indissoluble. La “comunió”, com a concepte, ve del llatí communione, i significa fusió d’allò que és comú. És, doncs, un símbol d’unió i agermanament que, ben interpretat, té molta força.



Però també em fascina, com he dit, la importància amb què les famílies cristianes celebren tradicionalment aquest pas iniciàtic d’un dels seus infants i, especialment, la deriva cada vegada més superficial que l’acte –com a acte social— ha anat adquirint fins arribar als nostres dies. Quan jo era petit –i, si més no, al meu poble— tothom feia la comunió. Feia quatre dies que Franco era al clot i ignoro si ja hi havia llibertat de culte. El que tinc clar és que el nacionalcatolicisme havia calat fort i cap família no es plantejava la possibilitat de desviar-se de la pràctica religiosa general. Així, com a tots els companys d’escola, a casa em van comprar un vestit expressament per a l’ocasió, em van fer retratar, van fer imprimir recordatoris –deu ser el primer document on el meu nom apareix en català— i van organitzar un dinar familiar amb parents de primer i segon grau. Em vaig passar la meitat de la festa amb uns morros de pam perquè els meus pares es van negar a deixar-me fumar un cigarret (com sabia que farien tots els meus amics en les seves festes respectives, o això deien). Vist des d’ara pot semblar al·lucinant, si pensem en un marrec de vuit anys. Avui la cosa ha canviat força (i no només pel tema del tabac). Com és lògic, en una societat on quasi la meitat de la població no tenim creences religioses, hi ha molta canalla que no fan la comunió. Tanmateix, hi ha molts pares que, tot i manifestar certa aversió cap a tot el que tingui a veure amb l’Església, sigui perquè la criatura ho demana o, en alguns casos, perquè és el que diuen que toca i –a més— els agrada figurar una mica en un acte social, fan participar els seus fills en aquest ritual eucarístic. És una mostra més del fet que, avui dia, sembla que sigui més important “aparentar” que no pas “ser” (postureig, en diuen?). Són –i perdoneu la ironia— els signes del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de maig de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 8 de maig de 2017

Penombra i llum

                “Les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort”. Aquesta frase, que declama una veritat tan evident com eloqüent, la troben a la darrera pàgina de l’últim conte de Quan arriba la penombra (Proa, 2017), l’últim llibre de Jaume Cabré, que recull tretze relats on la mort (especialment la mort violenta i les circumstàncies, humanes i inhumanes, que l’envolten) hi té una presència constant. Una col·lecció d’històries que, a més, interactuen entre elles, amb personatges, objectes o situacions que trobem aquí i allà. Si el llibre comença amb un pare que porta el fill a l’orfenat, acaba amb un fill que porta el pare a la residència.


                Només els autors mediàtics (no és el cas de Cabré, que es prodiga ben poc en els mitjans) i els grans autors (i aquest sí que és el seu cas) són capaços d’encapçalar llistes de vendes amb un recull de narracions. Ara mateix, Jaume Cabré deu ser l’autor català que més connecta amb un públic ampli sense renunciar a fer una obra de qualitat literària, que respecta la intel·ligència del lector mitjà i alhora li ofereix històries atractives. Perquè Cabré és un veritable virtuós en l’art de la narrativa. Els relats de Quan arriba la penombra furguen en els racons més foscos de la naturalesa humana tot presentant un seguit de personatges que, de vegades, són víctimes, però que sovint són assassins (assassins a sou, assassins accidentals, assassins venjatius, assassins violadors, assassins desequilibrats, assassins amants de l’art, assassins aspirants a premi Nobel de literatura...). El contrast i la convivència entre la bellesa i la maldat humana (que l’autor ja havia explorat en altres de les seves obres i, especialment, a la monumental Jo confesso) és present en bona part dels contes d’aquest recull. El fet de tractar temes tan truculents, d’altra banda, no aboca Cabré cap a una prosa fosca, sinó que és capaç de mantenir el seu estil habitual, lluminós i carregat d’ironia, àgil i viu, que barreja temps i espais i que utilitza amb una naturalitat extraordinària l’estil directe lliure. Un estil que, a hores d’ara, fa que la seva prosa sigui inconfusible i que, amb el temps, caldrà estudiar fins a quin punt ha influït en altres escriptors.
                Sóc, des de fa molts anys, un entusiasta incondicional de la prosa de Jaume Cabré, i això posa del tot en dubte la meva imparcialitat a l’hora de jutjar els seus textos. Però, com que això no és una crítica literària (ni tan sols una ressenya), no em cal ser imparcial. El cas és que m’agrada molt com escriu Cabré i, a més, al marge dels seus mèrits literaris, estic convençut que deu ser una bona persona. Altrament, no s’explicaria la seva capacitat per penetrar amb tanta claredat en els plecs de la dolenteria humana i mostrar-ho com ho fa a Quan arriba la penombra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de maig de 2017)

dimecres, 26 d’abril de 2017

Anys i sants

                No sóc dels qui cada dos per tres truquen a familiars, amics o coneguts per felicitar-los aniversaris i sants. No sóc massa de trucar per telèfon, però tampoc no és pas que em consideri una persona eixuta, és més aviat que no m’apunto aquesta mena d’efemèrides en cap agenda i, sovint, em passen per alt. Les xarxes socials, però, m’han fet canviar molt els costums, en aquest sentit. Facebook em recorda cada dia quins dels meus amics virtuals fan anys i acostumo a enviar un missatge de felicitació a aquells amb qui em sembla que hi tinc una mica més de relació i, per tant, de compromís. No pas a tots: em semblaria absurd felicitar algú amb qui amb prou feines he intercanviat mai cap paraula. Gràcies als grups de whatsapp, d’altra banda, com que sempre hi ha aquell que es recorda de totes les dates assenyalades, quan veig que comencen a felicitar un dels membres, m’hi afegeixo amb entusiasme.


                Els qui ja comencem a tenir una edat i, especialment, si hem tingut una educació tradicional, recordem que fins no fa pas tant les felicitacions es produïen potser més quan era el sant d’algú que no pas per l’aniversari. Encara més, crec que (si més no en algunes zones rurals) la meva és la primera generació que hem celebrat els aniversaris. A casa, per exemple, mai no vam celebrar que els pares fessin anys i sí, en canvi, que fos el seu sant. Entre els joves, en canvi, la tendència s’ha invertit d’una manera radical. Molta gent (joves i no tan joves) celebren l’aniversari però no pas el sant, que en alguns casos no saben ni quin dia ho haurien de fer. Segurament això es deu, en bona part, a la tendència de la nostra societat a laïcitzar la vida quotidiana, a allunyar-se dels costums lligats amb la tradició cristiana. Però em sembla que també és a causa de la globalització dels costums que es deriva del fet que, cada vegada més, abandonem els autòctons i n’incorporem de procedents del món anglosaxó.

                Un altre costum que està canviant, en l’àmbit de les felicitacions, és el d’abandonar la forma catalana “per molts anys”, que tradicionalment s’usava tant pels sants com pels aniversaris. La bona feina que en el seu moment va fer el Club Súper3 en reintroduir aquesta expressió en una cançó que servia per substituir l’habitual “cumpleaños feliz” de la nostra infantesa, està quedant en no res a les xarxes socials, on la majoria dels catalanoparlants utilitzen la forma “felicitats” o, en una traducció matussera del castellà o de l’anglès, l’abominable “feliç aniversari”. Hauríem de recordar que les interferències d’altres llengües no sempre arriben amb la substitució d’una paraula per una altra, sinó que sovint ho fan a través de camins més subtils. Si avui ensopegueu amb algun Jordi o Jordina, doncs, digueu-li “per molts anys!”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Jordi de 2017)

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi

                Com sempre, el Pou del maig surt per Sant Jordi. Qui més qui menys, avui va amb una rosa a la mà i un llibre sota el braç. Jo no. El 23 d’abril és, dels 365 que té l’any, el dia amb menys probabilitats que un servidor compri un llibre. Amb això no vull pas marcar tendència ni, encara menys, llençar un missatge incendiari en contra del mercat cultural. Al contrari: em sembla fantàstic que el dia de Sant Jordi les multituds s’amunteguin sobre les parades de llibres i facin cua als taulells de les llibreries per consumir producte bibliogràfic (tant si va signat pel famoset de torn com si l’ha escrit el pelacanyes de la cantonada).  Ho trobo extraordinari. Gent que no ha trepitjat mai una llibreria s’obre pas a cops de colze entre l’allau de compradors per aconseguir un exemplar de la novel·la que, des de primera hora del matí, apunta entre els mitjans com la més venuda de la diada (i que, inevitablement, després del bombardeig mediàtic, acabarà sent la més venuda). D’altra banda, no ens hem d’esquinçar pas les vestidures en saber que bona part d’aquest llibres no se’ls llegirà ningú. L’important és que les editorials, les llibreries i (en darrer terme, ai las!) els escriptors, puguin quadrar els números i aconsegueixin publicar, vendre i produir altres llibres que, l’any vinent, molts es compraran i alguns ens llegirem. Per als qui consumim llibres tot l’any, l’espectacle de cada Sant Jordi no té preu: veure com, un dia l’any, tothom fa entusiasmat el que tu fas habitualment amb devoció militant és una meravella.



                Per això, sempre que puc, dedico una part de la diada de Sant Jordi a passejar i badar pel Passeig de Manresa. Sembla com si tothom estigués una mica més content que els altres dies. I em pregunto: si es consumissin més llibres durant l’any, seríem una mica més feliços? No n’estic segur. Crec que no. El que sí que sé del cert és que m’agradaria viure en un món on tothom comprés i (fins i tot) llegís llibres cada dia. La diada de Sant Jordi genera aquesta il·lusió i només per això ja val la pena mantenir-la.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2017, que surt per Sant Jordi)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Crims en miniatura

            Amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria literària (l’any 1991 va guanyar el premi Les Talúries amb Els perills de ser dona) Maria Pons s’ha anat consolidant com una veu ponentina a tenir en compte. Fins ara havia alternat la novel·la i el llibre de relats. En el seu últim llibre, però, s’atreveix amb un gènere difícil i arriscat: el microconte. A Petits crims familiars i altres microrelats (que, amb unes il·lustracions delicioses d’Helena Esteve, ha publicat Pagès en català i Milenio en castellà) hi trobem setanta-dues peces narratives petites que van des de la brevetat extrema d’una sola línia fins l’extensió màxima de mitja pàgina.


            Fa una colla d’anys, l’eslògan d’un anunci de colònia per a mascles deia que “en les distàncies curtes és quan un home se la juga”. Si ho adaptem al camp de la literatura, bé podríem dir que “en les extensions curtes és quan un escriptor se la juga”. Maria Pons, doncs, se la juga. I, si bé és inevitable que en el llibre hi trobem microrelats molt variats i de valor literari desigual, en general se’n surt bé. Perquè la brevetat és molt difícil de gestionar. És molt senzill dir alguna cosa interessant en cent o dues-centes pàgines, però en canvi és molt complicat encertar-la en unes poques ratlles. A l’autor de microrelats li cal la capacitat fabuladora del novel·lista i la intensitat expressiva del poeta, la contundència del creador d’aforismes i l’eloqüència de l’explicador d’històries. Si, com deia Julio Cortázar, la novel·la és com un combat de boxa que s’ha de guanyar per punts i el relat ho ha de fer per ko, en el cas del microrelat –podríem afegir— cal que aquest ko es produeixi en el primer assalt. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el cas dels microrelats, especialment fina.

            A Petits crims familiars, Maria Pons se’n surt amb bona nota i s’afegeix a una tradició que en català va conrear, amb especial fortuna, el gran Pere Calders. Pons hi parla de l’amor en molts dels seus matisos (desengany, possessió, passió... “dormien un de cul a l’altre. No volien pas despertar a tots aquells que dormien al mig”), de la feminitat (“Era l’esposa ideal, la mare abnegada, la mestressa de casa perfecta. I es va avorrir tant, que va optar per convertir-se en amant desitjada”), de la família, del temps (“el pas del temps buida les cases de gent i les omple de fantasmes”), de la mort (“Morir no és morir, sempre que algú et recordi”), de l’existència, de la vida, de la por... Uns són més poètics, altres més narratius i algun és dialogat. N’hi ha que demanen un cert esforç d’abstracció, n’hi ha que busquen la complicitat i n’hi ha que semblen acudits. El to predominant, però, és gairebé sempre la ironia, i això ajuda a fer que la lectura sigui ben plaent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'abril de 2017)

diumenge, 9 d’abril de 2017

Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?


                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)

dimarts, 28 de març de 2017

La ficció nostra de cada dia

M’agrada que m’expliquin històries. Sempre m’ha agradat. En realitat, no conec ningú a qui una bona història el deixi indiferent. Els qui vam ser nens als anys setanta som la primera generació marcada per la ficció televisiva, però encara vam ser a temps d’entrar en el món de la ficció a través dels contes que ens explicaven els padrins  o les tietes. Si teníem la sort de comptar amb algú a prop que sabés explicar-los bé, la felicitat era completa. Aquesta generació nostra, però, ens hem dedicat més a llegir-ne que no pas a explicar-ne, de contes. Els nostres fills han tingut, i tenen, més contacte amb la ficció que cap generació anterior –televisió, cinema, internet...—, però, en canvi, sovint s’han perdut la màgia i la intensitat que té un bon conte explicat per algú que en sàpiga. En molts casos, els únics contes que els han explicat els han sentit a l’escola i, per tant, els associen amb aquest entorn.
La meva intenció, però, no és la de fer un elogi de la ficció transmesa a través de l’oralitat, sinó més aviat de la ficció en general, i de la necessitat de consumir-ne que tenim els humans. Ja he dit que m’agrada que m’expliquin històries. I no m’estic de confessar, tot sovint, que m’agrada més que me n’expliquin que no pas explicar-ne. He dit moltes vegades que puc imaginar-me, sense cap problema, la vida sense escriure, però no me la imagino sense llegir (i, quan dic escriure i dic llegir, em refereixo especialment a la ficció literària).


De petits ens agradava escoltar contes i rondalles. Més endavant vam descobrir que els llibres anaven plens d’històries (tantes, que no ens les podrem acabar mai). Vam descobrir el còmic (allò que ara anomenen novel·la gràfica), l’univers fascinant del cinema i la ficció televisiva. Quan visitem algun lloc parem una atenció especial per les llegendes que hi ha associades. Acabem sopars d’amics explicant acudits, que són narracions breus o autèntics microrelats. El món de l’autoajuda aprofita sovint la ficció per exemplificar les seves sentències grandiloqüents. La ficció és present en la nostra vida quotidiana, cada dia, a tot arreu.

I per si algú encara dubta que els humans, en realitat, tenim una necessitat –m’atreviria a dir vital— de consumir ficció, només cal que ens fixem en un detall: què passa mentre reposem de tot, és a dir, quan dormim? Somniem. I què són, els somnis, sinó una forma ben curiosa que té el nostre subconscient d’explicar-nos històries (i històries de ficció!) a nosaltres mateixos? Per viure, doncs, els humans necessitem menjar i respirar, però també tenim altres necessitats bàsiques, com estimar, i, per més que sigui una activitat que es considera inútil per als temps que corren, també necessitem que ens expliquin històries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de març de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de març de 2017

Baixos fons (sobre "Temps de rates", de Marc Moreno)

                Marc Moreno és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Així és com apareix descrit a la solapa del seu darrer llibre, Temps de rates (RBA), que ha guanyat fa molt poc el Premi Crims de Tinta. Moreno forma part d’una colla d’activistes literaris que s’han encaparrat a tornar a posar de moda la novel·la negra a casa nostra: n’escriuen, munten editorials especialitzades en aquest gènere i organitzen festivals a tort i a dret.


                És poc habitual que la novel·la negra o policíaca aporti, a hores d’ara, res de nou a la literatura catalana. Des dels anys seixanta no s’ha deixat d’escriure novel·la negra en català en totes les seves variants. Si hi ha una qüestió complicada en la novel·la negra catalana, però, és el retrat d’ambients habitualment castellanoparlants. Els baixos fons de la delinqüència i de les drogues, l’ambient dels barris marginals de les grans ciutats, tan freqüents en aquesta mena d’històries, s’acostumen a esquivar a casa nostra, perquè sembla molt difícil donar-los versemblança i perquè els escriptors catalans tendim a sentir un cert complex d’inferioritat alhora de retratar, en català, determinades situacions sociolingüístiques (cosa que no passa quan algú retrata ambients catalanoparlants en castellà).
                Marc Moreno, en canvi, a Temps de rates aconsegueix retratar el barri barceloní de la Verneda, ple de camells violents i drogoaddictes miserables, d’aturats que passen el dia al bar, de famílies desnonades, de joves sense futur... i ho fa amb versemblança, sense complexos i en català, amb un estil realista i un ritme frenètic, farcit de diàlegs esmolats i sense abandonar el sentit de l’humor. I se’n surt molt bé.
                Tot plegat comença quan un camell fugitiu encoloma una motxilla amb vuit quilos de droga al seu veí de 19 anys, l’Eloi, que haurà de guardar-la-hi fins que torni. A partir d’aquí, els esdeveniments es precipiten i el protagonista viu una autèntica espiral de violència i misèria moral, en una situació “de la qual és incapaç de sortir. O almenys de fer-ho sense prendre mal”. Per davant dels nostres ulls, i de forma molt plàstica, desfilen camells que no s’estan d’atonyinar qui sigui, mossos d’esquadra corruptes, fracassats que “deixen que la vida se’ls escapi dia a dia sense cap més al·licient que trobar un euro a la butxaca per demanar una altra mitjana”, famílies que no arriben a final de mes, i joves desvagats que viuen “en un forat massa profund per sortir-ne”, que, per més que ho desitgin, no podran girar full. “El teu puto full –adverteix un policia corrupte al protagonista— serà sempre el mateix, el d’ahir, el de la setmana passada, el dels teus germans grans, el dels teus pares...”.

                Novel·la negra o novel·la social. Digueu-ne com vulgueu.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de març de 2017)

dimecres, 8 de març de 2017

Pintar, escriure, viure

                L’art ha estat, des de sempre, una de les formes més elevades de comunicació. Potser no sempre resulta fàcil interpel·lar el receptor amb missatges abstractes –ja sigui a través de les paraules, dels colors o d’unes notes musicals—, perquè els missatges artístics, al capdavall, no es capten a través de la vista o de l’oïda, sinó a través del cor. Però no hi ha millor manera de transmetre les veritats més profundes dels humans que a través de l’obra d’art. A més, quan el receptor –l’interpel·lat— es troba dins d’un mateix, el missatge pot adquirir una profunditat tan íntima que només es pot descodificar des de la sensibilitat.


                La santpedorenca Carmina Duran, mestra a Castellnou de Bages, coneix molt bé els mecanismes per comunicar-se a través dels sentiments i les emocions, perquè fa molts anys que treballa amb infants que tenen entre tres i cinc anys, que amb prou feines entendrien cap missatge abstracte que no procedís directament del cor. L’any 2014, a la Carmina li van diagnosticar un càncer –un “tumoret al pit”— i, mentre lluitava per vèncer-lo, mentre s’enfrontava al dolor físic i al daltabaix anímic, mentre superava els estralls d’una medicació agressiva... es va posar a pintar. La pintura es va convertir, durant un temps, en la vàlvula per on la Carmina, íntimament, deixava anar les seves angoixes, en una manera d’expressar la por i el patiment, però també l’esperança i l’amor dels qui l’acompanyaven... La pintura va ser, també, una manera de dialogar amb la pròpia malaltia, d’interpel·lar-la directament i de plantar-li cara des dels plecs més profunds de l’ànima.
                Feliçment superada la convalescència, animada per familiars, amics i metges, la Carmina va muntar una exposició amb algunes d’aquelles pintures, i va acompanyar els quadres amb uns textos que, si bé originalment devien voler ser explicatius, acaben convertits en petites peces líriques, les quals, més que no pas explicar-lo, reforcen i aclareixen el missatge de cada pintura. L’exposició es va poder veure a Santpedor, a Berga o a Manresa. Mostrava una experiència transmesa a través de l’art. L’impacte emocional entre els visitants va ser tan profund que, finalment, després que alguns ho suggerissin, l’exposició ha acabat convertida en llibre.
                El resultat (Pintar, camí de vida, 2016) és un producte deliciós. A banda de la qualitat de l’enquadernació, del disseny i del paper, en aquest llibre hi trobem una col·lecció de pintures abstractes –la majoria acrílics, alguna aquarel·la i anilines—, on els colors expressen tantes coses com les formes, i textos, que repassen, amb una força corprenedora, amb un codi molt particular, tot el procés de la malaltia, els daltabaixos emocionals, i la presència permanent i imprescindible d’aquells que sempre hi són.
                Pintar, camí de vida és alguna cosa més que un llibre. És una experiència. Al darrere de cada pintura, i de cada text, hi ha veritat i sensibilitat, hi ha sinceritat i honestedat, que és tot el que li podem demanar a una manifestació artística. Allò que va néixer com una forma de diàleg amb la pròpia malaltia –amb el maleït “tumoret”— acaba esdevenint una experiència que, amb esforç i generositat, l’autora ha decidit compartir amb nosaltres. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 7 de març de 2017)

dilluns, 6 de març de 2017

WICCA

L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà, santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga, discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament, tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar, en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere demana.


Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història després d’haver llegit El codi Da Vinci i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch se’n surt prou bé.

Wicca és una novel·la per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal –amb alguns flashbacks ben repartits— plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem provar també en català?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)