dilluns, 23 de maig del 2011

Remansa (Nit de vetlla)



            Amb un innocent joc de parules, l’escriptor Jaume Serra Fontelles torna a la ciutat que el va veure crèixer (Remansa, és a dir, Manresa amb les síl·labes alterades), i torna també a la narrativa de ficció, després que fa trenta-cinc anys guanyés el premi Ciutat d’Alacant amb Desitja’m sort, Madeleine. Aquest cop, la novel·la es titula Nit de vetlla, i al darrere hi ha un altre manresà, Josep Cots, l’editor de 1984.
            La cita inicial de Kafka (que es conclou amb un contundent “nosaltres mateixos som només un fantasma de temps passats”) és altament reveladora de l’esperit de Nit de vetlla, on l’Eduard, un home en procès de desintegració moral, torna a la seva ciutat després d’una vintena d’anys (n’havia marxat durant la guerra) i fa un recorregut nocturn, en temps real, per alguns dels racons més pintorescos del barri antic: des de l’estació de trens fins al mític bordell de cal Guarro, passant per les Piques, el carrer de Sant Miquel o el bar can Pardal. El manresanisme de l’autor també es fa palès en el llenguatge, quan inclou paraules com maimó (calmat), o vianda (verdura); o en la reproducció d’anècdotes autèntiques com el fet que un dels símbols escultòrics de Manresa, La Ben Plantada, de Clarà, estigués guardada durant anys en un magatzem municipal, per indecent.
            No estem parlant, però, d’una història nostàlgica. Com va dir Jordi Estrada en la presentació que va fer-ne a la Petit Parcir, Nit de vetlla és una síntesi del bagatge literari de l’autor: novel·la, obra de teatre (més del vuitanta per cent del text són diàlegs), guió cinematogràfic... I és també una síntesi del bagatge vivencial: d’una banda pel retrat veraç que es fa d’uns anys seixanta amb una societat ofegada encara per la llosa del franquisme; i de l’altra perquè el xoc de sensacions a què se sotmet el protagonista, que torna per trobar-se (o retrobar-se) amb un món on ja no té cap vincle, transmet aquella autenticitat que només pot provenir de l’experiència viscuda.
            La galeria de personatges que desfilen per la novel·la és curiosa i, a vegades, memorable: des del sinistre confident de la policia, fins al grotesc il·luminat que recita els Pastorets al mig del carrer, passant per una colla de prostitutes amb el cor més gran que la prudència o, sobretot, l’entranyable enllustrabotes d’eloqüència esmolada (llàstima, només, que parli en castellà, perquè és qui ho fa amb un llenguatge més viu i desimbolt) que acompanya l’Eduard al llarg de bona part d’una novel·la on les pinzellades d’humor ajuden a crear una atmosfera a mig camí entre Berlanga i Valle-Inclán.

(Article publicat a El Pou de la Gallina l'any 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada