Els ulls de la geganta vella

Em resulta difícil valorar la darrera novel·la que he llegit, Els ulls de la geganta vella (L'Albí, 2002), perquè la va escriure l'amic i editor Jaume Huch. Si en fes un comentari massa elogiós semblaria que ensabono l'autor a canvi d'haver-me públicat Tothom a terra!. Evitaré, doncs, fer cap valoració literària d'Els ulls de la geganta vella més enllà de dir, amb sinceritat i seguretat, que és una bona novel·la: profunda, emotiva i ben escrita.
Objectivament, en canvi, si una cosa queda clara després de llegir aquest llibre és que es tracta d'una novel·la berguedana i, més concretament, patumaire. Berga no és tan sols el marc geogràfic on ha viscut Jaume Huch i on viuen els seus personatges, sinó que forma part també de la geografia íntima de l'un i dels altres. I això es nota a cada pàgina: "La plaça de Sant Pere és una mena de melic, la marca indeleble que ens lliga encara als orígens...".
La novel·la, que té molt d'autobiogràfic, presenta dos moments en la vida del protagonista. Copio part de la contracoberta: "Amb la primera veu, ens narra l'experiència de la mort accidental de la Núria, un amor de joventut, a finals dels vuitanta, mentre Berga es troba immersa en plena Patum. Amb la segona, ens porta a la dècada anterior, a l'exili d'un internat de Vic, on transcorre un temps crucial de la seva adolescència i, per extensió, de la societat catalana".
Guites, L'Àliga, el Salt de Plens, els Tirabols... El paisatge berguedà i patumaire impregna un relat intens, que té molt d'homenatge a Berga i a la Patum, però que no és gens folklòric ni localista, perquè els sentiments dels personatges són ben palpables i universals. Com universal (si més no, per a tota una generació) és la banda sonora que recorre la novel·la, que va de Llach o Sisa, fins als Stones, Pink Floyd, Dylan o els Who.