L'espiera

M'he llegit la novel·la L'espiera (Cossetània, 2011), de Francesca Aliern, per veure si encaixava en els paràmetres del premi Joaquim Amat-Piniella, que es concedeix cada febrer a una novel·la de temàtica social contemporània publicada la temporada anterior. Calia comprovar si era digna de ser valorada com a finalista. Per la sinopsi podia semblar que retratava la societat catalana de principis de segle, però a la pràctica és una novel·la totalment centrada en un argument que combina els intríngulis amorosos dels protagonistes i el misteri d'una sèrie d'assassinats. Això fa que, tot i que li costa una mica d'arrencar, sigui una novel·la entretinguda, d'aquelles que, com se sol dir, enganxen el lector. Però res més.
Pel que fa al llenguatge, el més interessant són les pinzellades del parlar ebrenc, molt ben dosificat, però en canvi hi ha tot de detalls que potser passaran desapercebuts a un lector poc exigent en qüestions estilístiques o de llengua (o que, fins i tot, qui sap si impressionaran a un determinat sector de públic), però que a mi m'han molestat una miqueta: l'adjectivació redundant i l'abús del diccionari de sinònims que donen una falsa pàtina de sofisticació a l'estil, l'abús dels possessius, o l'ús de filigranes poc efectives per evitar de dir les coses pel seu nom: "noies de companyia amb moral distreta" (prostitutes), "enticat bancària" (banc), "absent de greix" (prima), "de preu elevat" (car).
Desconeixia l'obra d'aquesta autora de Xerta, que pel que he vist ha publicat unes quantes novel·les a l'editorial Cossetània i deu gaudir d'una certa popularitat al Baix Ebre.
Com a lectura d'estiu, força acceptable.