No sé si respon a una veritable tendència social o si és producte de la meva paranoia particular, però tinc la sensació que cada cop és més general per part de persones de totes les edats l’actitud de voler satisfer els desitjos en la més absoluta immediatesa. Tradicionalment, aquest era un capteniment infantil, reservat sobretot als nens i nenes malcriats: vull una cosa, l’he de tenir i, com que m’han mal acostumat, si no l’obtinc immediatament, m’enfado, m’estiro a terra i començo a espeternegar i a bramar com si fos víctima d’una possessió satànica. Ja em perdonaran els anomenats “indignats” del moviment 15-M (pels quals he de confessar que professo, en general, certa simpatia), però l’eslògan “Democràcia real, ja” [sic], que tantes vegades vam veure i sentir al llarg del 2011, em recorda aquesta actitud: l’aire prepotent i egoista del nen consentit i acostumat a exigir (més que no pas demanar) allò que vol, i que allò que vol es materialitzi a l’instant. També vaig pensar en aquesta mena d’infantilisme creixent quan, no fa gaire, vaig llegir que la gent es cansa dels tatuatges i, cada vegada més, acuden als centres mèdics on ofereixen tractament amb làser per esborrar els pigments que, en el seu moment i decidits a lligar-s’hi per a tota la vida, van fer-se gravar sota la pell.
Qualsevol afeccionat a l’art de guarnir la pell amb dibuixos permanents (sapigueu que hi ha veritables col·leccionistes, que viuen la decoració epidèrmica com una mena de religió, capaços de viatjar a l’altre cap de món i sotmetre’s a les agulles d’algun artista de prestigi) sap que fer-se un tatuatge no és una frivolitat, sinó una afirmació d’identitat, una manera de comunicar-se; sap que cal un llarg període de reflexió abans de decidir-se per una imatge que l’acompanyarà a la tomba: el tatuatge és, en principi, irreversible, ha de formar part de la persona i, per tant, molt més enllà de ser un element decoratiu, ha de tenir un significat de certa transcendència. Els tatuadors de solera, per la seva banda, arrufen el nas quan se’ls presenta un inconscient que es vol calçar un tatuatge perquè està de moda.
El cas, doncs, és que cada vegada hi ha més persones que es fan fer un tatuatge i no són mariners, ni motoristes, ni exconvictes. Molts, però, quan el tenen enganxat a la pell, se’n cansen al cap de quatre dies (perquè volen una feina que no és compatible amb el tatuatge, perquè han canviat de parella i a l’actual no li sembla bé que duguin el nom de l’anterior enganxat a l’avantbraç o perquè consideren que l’estil del dibuix ja no va amb la seva personalitat o amb la nova ideologia) i volen esborrar-lo. El que no saben és que el procés d’eliminació serà molt més llarg, car i dolorós que no pas el de fer-se’l.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge, 22 de gener de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada