diumenge, 8 de gener del 2012

Joan Maragall i l'independentisme intel·lectual



            L’Any Joan Maragall, que es va engegar l’octubre del 2010 per commemorar del cent-cinquanta aniversari del naixement del poeta i s’ha tancat aquest passat desembre en motiu del centenari de la seva mort, ha arribat a la seva fi. Maragall és un dels poetes més importants de la literatura contemporània, i l’aparent senzillesa de molts dels seus versos (“La vaca cega”, “El cant de la senyera”), que l’han fet popular, més que no pas limitar-ne la vàlua, encara el fan més gran, al costat dels poemes amb més contingut social (“L’Oda a Espanya”), els que recreen l’imaginari popular (“El comte Arnau”), o els que amaguen un pensament més complex (“Cant espiritual”).
            Entre totes les iniciatives (conferències, rutes literàries, publicació de llibres, antologies, traduccions, etc.) que s’han realitzat durant aquest període, vull destacar-ne una de les que ha passat més desapercebudes: l’edició, per part de l’Albí, en una col·lecció de volums breus anomenada Espresso, d’un petit recull d’articles de caire polític titulat La independència de Catalunya. I especialment vull referir-me a l’article que dóna títol al recull. Lluís Calderer també en va parlar a Manresa al novembre, en una interessant conferència a la sala d’actes del Casino, sobre la vigència de Maragall. Es tracta d’un text que el poeta va escriure el 1895, però que mai no va veure publicat en vida, sinó que va aparèixer el 1932 en el volum XIII de les seves Obres completes.

            La independència de Catalunya comença amb aquesta frase: “El pensament espanyol és mort”. A continuació, Maragall valora el fet que “Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat”, i manifesta creure arribada l’hora “de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Tot seguit explica que Madrid es nodreix d’intel·lectuals i artistes catalans, que són els únics que a Espanya es mostren vius, espontanis i dignes de ser considerats europeus. Llavors renega de la temptació de deixar-se seduir per la capital del regne. Madrid pot comprar quadres i traduir llibres, però no ha d’absorbir els intel·lectuals catalans. I tampoc no veu com una opció la voluntat dels qui pensen que poden envair Espanya, dominar-la intel·lectualment. “Nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual”, conclou. I rebla: “hem anat massa temps plegats”. I tot seguit convida els catalans a no llegir diaris de Madrid, a fer veure la “poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada”, i també els convida a evitar el teatre madrileny (el género chico), i diu que “el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrere d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra”. Reivindica, llavors, els artistes catalans: Serafí Pitarra, Enric Morera, Emili Vilanova... als quals atribueix “gràcia europea, gràcia de gent civilitzada”. I acaba dient que “el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.
            Des de la nostra actualitat on predominen els discursos ambigus, carregats de matisos i de llenguatge políticament correcte, on les opinions polítiques semblen respondre a la consigna segons la qual els catalans no podem dir res que pugui ofendre ningú, no deixa de sorprendre la naturalitat amb què Joan Maragall, fa més de cent anys, parlava d’abandonar el llast anomenat Espanya i mirar cap al nord (on algú, més tard, diria que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç). Estic segur que avui se li haurien tirat al coll i l’haurien tractat d’insolidari, d’egoista i de ves a saber què més.

            Tres anys després d’escriure aquest article, en un dels seus poemes més coneguts, l’Oda a Espanya, tip de no sentir-se entès, el mateix Maragall deixaria anar aquell transparent i lúcid “Adéu Espanya!”, que tant ha fet ballar el cap, fins avui mateix, a autonomistes, independentistes i federalistes, que han intentat trobar-li interpretacions diverses, cadascú per als seus interessos. Potser d’aquí a cinquanta anys més, quan se celebri (si és que algú es recorda de celebrar-lo) el bicentenari del seu naixement, encara hi haurà qui doni voltes a l’”Adéu Espanya” sense decidir-se a pendre-se’l seriosament.

(Aquesta entrada recull i ajunta la informació publicada en dos articles diferents, als diaris Regió7 i Segre, els dies 7 i 8 de gener de 2011)

2 comentaris:

  1. Ja ho pots ben dir, tothom s'apropia de frases i conceptes, però sempre sota el propi pensament.
    Què diria Maragall si veiés com s'ha usat el seu Adéu Espanya? Millor no saber-ho...

    P.S: Per mi, un dels més grans, sens dubte.

    ResponElimina