dilluns, 9 d’abril del 2012

La mania d'escriure


Qualsevol aspirant a escriptor s’haria de llegir (amb un bloc de notes al costat) El quadern gris, de Josep Pla. Aquest dietari, que va ser escrit pel jove Pla entre els anys 1918 i 1919, no es va publicar, revisat, fins al cap de gairebé cinquanta anys i cal suposar, per tant, que Pla en va reescriure bona part des de la maduresa. Ben mirat, El quadern gris és la història d’un noi que vol dedicar-se a escriure, no hi ha res que li desperti tant d’interès com omplir fulls i més fulls amb les seves reflexions i obsessions, el retrat de la vida barcelonina o les minucioses descripcions del paisatge i de la gent de l’Empordà.
Pla es mostra com un jove egòlatra i pedant, però alhora com un geni creador. Diu que “Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis, profecies”. I també afirma que “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa a la vida—, només de sentir aquesta diabòlica i secreta mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual segurament ho sacrificaré tot en la vida”. Fa veure que no fa res important, però a la vegada és conscient de la transcendència de les seves pàgines quan assegura que “L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim”. Com que, en el fons, sap que no escriu per a ell tot sol, confessa que “Em demano sovint si aquest dietari és sincer, si és un document absolutament íntim”.
En aquests temps que corren, en què qualsevol analfabet es veu amb cor d’escriure un llibre amb pretensions de publicar-lo, la lectura de El quadern gris és una veritable lliçó de com l’escriptor viu, o hauria de viure, la febre creativa (“La primera virtut que es necessita per dedicar-se a la literatura (···) és candor, ingenuïtat”). Una lliçó d’algú a qui segurament se li podrien qüestionar –potser, fins i tot, retreure— alguns aspectes de la seva vida, però a qui no es pot negar que es va donar completament a l’escriptura i va teixir una obra que, en conjunt, és francament monumental.


(Article publicat a El Pou de la Gallina, l'abril de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada