Jordi Cussà: vida, Patum i literatura

            La Patum és, per als berguedans, molt més que una festa. És una força ancestral que els connecta amb el passat, un Big Bang particular, una religió, el centre d’un univers on els anys es compten per patums, una metàfora de la vida i, alhora, la manera més intensa de sentir-se viu. Des de mossèn Armengou (que el 1968 va publicar el llibre imprescindible La Patum de Berga) fins a Jaume Huch (autor de la interessant novel·la Els ulls de la geganta vella, 2002), passant pels poemes de Climent Forner i per un gran nombre d’autors que l’han descrit i recreat a bastament, el món lletraferit del Berguedà ha perpetrat sobre el paper diverses aproximacions a l’essència patumaire.

            Era d’esperar, doncs, que tard o d’hora, el desbordant talent literari de Jordi Cussà (escriptor immens i berguedà inqüestionable) es decidís a fer de la Patum el fil conductor d’un llibre seu. Així naixen els Contes del Bé i del Mal (L’Albí, 2012), un meritori recull de relats que pot llegir-se com una novel·la. Apadrinat amb un pròleg d’Albert Rumbo, autoritat en el món patumaire, Contes del Bé i del Mal està format per dotze narracions que expliquen les peripècies més diverses, protagonitzades per tota mena de personatges (escriptors amb fillastres, exionquis amb ganes de reconciliar-se amb el passat, fantasmes de tabalers que apareixen en somnis, femmes fatales, terroristes camuflats, infants angelicals a qui assetja la mort, famílies enfrontades que busquen tresors, suïcides sense causa aparent...), i una tretzena narració final que les lliga totes. El so del Tabal, la pólvora dels fuets, l’orgia de foc i multitud dels Tirabols... acompanyen el lector i els personatges en les seves aventures particulars. Cussà, però, no vol en cap cas fer pedagogia sobre la Patum; no construeix un manual didàctic ni un retaule folklòric.

            El lector patumaire hi reconeixerà l’experiència viscuda, és clar, i el que no hagi fet mai un Salt de Plens podrà tastar aquesta gran festa del Corpus berguedà, perquè Cussà és un bon recreador d’ambients. És cert també que els iniciats captaran matisos que s’escaparan a la resta de mortals (entre els quals em compto), però cal tenir present que Jordi Cussà, com ja hem assenyalat en més d’una ocasió, és un escriptor de raça, un veritable monstre narrador, i la matèria profunda dels seus contes va molt més enllà de l’anècdota: és universal i, per tant, oberta a qualsevol lector sensible que no hagi vist mai una Maça o un Nan Vell. I aquesta projecció universal s’aconsegueix amb un estil brillant, ric i àgil; amb una prosa sincera i honesta, que se submergeix en els camins insondables de la ficció tot vorejant la realitat fàcil de reconèixer; i amb un retorn a certes constants que ja trobem en altres obres de l’autor: l’atzar (digueu-li “Murphy”, digueu-li “quàntica divinitat”), els personatges derrotats que mantenen una espurna d’esperança, els ambients de melangia crepuscular, la força redemptora de l’amor, o l’ús d’hipocorístics formats per afèresi (Meta, Tàlia, Nor, Ona; de Carmeta, Natàlia, Leonor o Ramona).

            Tot plegat succeeix enmig de la Patum, que esdevé metàfora de la vida, on “els que estaven alegres se’ls veia exultants, i els que ho contemplaven seriosament semblava que haguessin entrat al Temple”.


(Article publicat a Regió7, el dia 9 de juny de 2012)