L'escola segons Luri

               A la pel·lícula To Sir, with Love (que aquí es va traduir amb el títol infame i efectista de Rebelión en las aulas, 1967), Sidney Poitier fa el paper d’un jove enginyer que, mentre no troba la feina que vol, exerceix de professor a l’institut d’un suburbi londinenc, amb un grup d’alumnes conflictius i impertinents que, al capdavall, li faran descobrir la seva veritable vocació. En un moment de la pel·lícula, quan Poitier comenta a un professor experimentat que el curs següent ja no serà al centre, perquè li han ofert feina com a enginyer, aquell li diu que d’enginyer en pot fer qualsevol, en canvi de bons mestres, capaços de bregar amb una classe d’adolescents i sortir-ne victoriosos, n’hi ha ben pocs. I és que, com insisteix sempre a dir Gregorio Luri –gran escèptic de les panacees metodològiques en pedagogia—, el mestre és més important que el mètode. Una bona metodologia aplicada per un professor dolent està condemnada al fracàs, de la mateixa manera que un bon professor aconseguirà resultats com a mínim acceptables si confia en el seu mètode, sigui quin sigui. Aquesta tesi, que Luri ja defensava a L’escola contra el món (La Campana, 2008), la repeteix en el seu nou assaig sobre pedagogia: Per una educació republicana (Barcino, 2012), que ha estat una de les lectures més profitoses que he fet aquest estiu.

                Luri parla sense embuts de molts dels defectes del nostre sistema educatiu que, al seu parer (recolzat sovint per la bibliografia), han provocat que els alumnes catalans obtinguin uns resultats inferiors als que hauríem d’aspirar com a país. L’autor no defuig la polèmica, i qüestiona la ingenuïtat amb què l’educació, sovint, “ha sobrevalorat l’espontaneïtat i l’emotivitat i ha menystingut la cura dels petits gestos de la convivència diària”. Reivindica la disciplina, la meritocràcia, l’esforç i, molt especialment, el deure moral que té l’alumne de ser intel·ligent; i critica el corrent pedagògic que va inspirar la principal reforma educativa de les darreres dècades (la LOGSE), el constructivisme, que pressuposa uns elaborats esquemes mentals en els nens que els permetrien un aprenentatge autònom i, per tant, que els alumnes només puguin sentir-se motivats si construeixen el seu propi aprenentatge. La transmissió del saber té, doncs, per als constructivistes, molt poc valor. Luri tampoc no s’està de dubtar de l’eficàcia de la línia més de moda actualment, que defensa que l’ensenyament s’ha de centrar menys en els coneixements i més en les competències; ni de dubtar de les pretensions de panacea de l’escola 2.0.

                El llibre està farcit de perles –en forma de frases— que planten cara a la correcció pedagògica “oficial” amb una desinhibició i un esperit crític expressats amb lucidesa: “una lliçó magistral de debò sol ser una font de satisfacció i d’aprenentatge”; “l’escola ha de saber mostrar als alumnes la dignitat de l’ambició de mèrit i la vergonya de l’ambició de vulgaritat”; “l’elogi indiscriminat no té res de positiu i aviat perd tota credibilitat”... Luri planteja quines han de ser les finalitats de l’escola, i no es cansa de repetir, des de la perspectiva que li donen els anys i tota la colla de reformes i contrareformes viscudes, que “no hi ha més bon mètode que un bon mestre”.

(Article publicat dissabte, 1 de setembre, al diari Regió7)