Cromos de sants

A la parròquia tarragonina de santa Clara, al centre de la ciutat, el mossèn s’ha empescat una curiosa iniciativa per augmentar el volum de feligresos que assisteixen a l’ofici dominical. L’objectiu és que els nens en edat de catequesi, en comptes de quedar-se a casa jugant amb la Wii, acudeixin a l’església il·lusionats. Cada diumenge, després de missa, es reparteix entre la canalla un cromo amb un dibuix que representa una escena bíblica, generalment relacionada amb l’any litúrgic. Així, per exemple, per Setmana Santa cal suposar que el cromo corresponent devia ser una escena del calvari, per Corpus deuran obtenir una imatge de la forma consagrada, per Nadal un naixement on no deuran faltar ni el bou ni la mula, i al voltant de determinades dates la imatge del sant corresponent. Així, els infants arriben diligents a missa, amb un vistós àlbum de color blau sota el braç, disposats a recollir, un cop acabada la cerimònia, l’estampeta relacionada amb el diumenge o dia festiu en qüestió, i anar fent gran, a poc a poc, la recopilació. No hi deu haver, però, ni cromos repetits que calgui intercanviar, ni cromos d’aquells tan cobejats: els que no surten mai.

            El que m’ha sorprés de la notícia no és tant l’interés de la iniciativa –al capdavall, tothom se les enginya tan bé com pot, per captar clients que permetin mantenir dret el negoci— com el fet que es tracti de completar un col·leccionable amb imatges religioses. I la sorpresa tampoc no és tant pel simple fet que les imatges siguin religioses, sinó perquè l’anècdota m’ha recordat que fa molts anys, quan en la meva infantesa alpicatina anava a comprar cromos a ca la Isabel, o arreplegava els que em donaven a cal Lluc amb els iogurts, ben disposat a completar la col·lecció –recordo amb especial intensitat la del Mundial de l’any 82—, llavors d’aquelles cartolinetes de paper no en dèiem “cromos”, sinó “sants”.

            Desconec si la paraula “sant”, com a sinònim de “cromo”, estava gaire estesa fora d’Alpicat, però us ben asseguro que al meu poble, fa trenta anys, no se’n deia de cap altra manera. Sempre he suposat que en dèiem així perquè, abans de nosaltres, la generació dels nostres pares i la dels nostres padrins col·leccionaven cartolines religioses majoritàriament estampades amb imatges de sants: la de Sant Roc ensenyant la nafra i acompanyat del seu gos, la de Santa Rita abraçada a la creu, la de Sant Cristòfol amb el nen a coll-i-bé, o la de la Immaculada amb el dimoni sota els peus. I fa uns dies, quan vaig sentir parlar de la iniciativa d’aquella parròquia de Tarragona, no vaig poder evitar pensar que el mossèn, qui sap si convençut que acaba d’inventar la sopa d’all, no ha fet més que retornar als orígens tot induint la canalla al col·leccionisme de “sants”.


(Article publicat al Pou Digital i al suplement Lectura el dia 29 d'abril  de 2012)

Volem més Amat-Piniella

            L’editorial mallorquina Ensiola, modesta en dimensions però no pas en ambició literària, va comprar fa uns anys els drets de les novel·les descatalogades de Joaquim Amat-Piniella. Tret de K.L.Reich, que s’ha anat convertint en un clàssic imprescindible i s’ha anat reeditant en tota mena de segells i col·leccions, les altres quatre novel·les del manresà han restat introbables des de la seva publicació inicial, entre el 1956 i el 1966. L’any 2010, Ensiola va recuperar Roda de solitaris (1957), on l’autor mostra, amb un to carregat de tristesa, el rostre més descarnat de la guerra. D’això, però, ja en fa dos anys, i s’acosta l’any del centenari, el 2013, en el qual els actes de record, que es preveuen sonats (exposicions, jornades, lectures o la inauguració d’un esplèndid conjunt escultòric), quedaran deslluïts si no van acompanyats de la recuperació de les tres novel·les restants.

            Tenim notícia que Ensiola vol publicar, abans que acabi l’any, La pau a casa (1959), un interessant retaule de personatges que viuen immersos en la mediocritat burgesa d’una època grisa i que, malgrat tot, cerquen alguna cosa que, en forma de pau domèstica, s’assembli a la felicitat. També ens ha arribat que el 2013 els mallorquins volen recuperar El casino dels senyors (1956), la novel·la més manresana de Joaquim Amat-Piniella, en què el fantasma del conserge del Casino de La Ciutat (en cap moment no surt el nom de Manresa) torna al lloc on va treballar durant 30 anys després que n’hagin passat 15 de la seva mort. Hi entra de matinada i es passeja pels diferents espais: el guarda-roba, el vestíbul, l’escala interior, la biblioteca, la sala de ball, la cafeteria, la terrassa enlairada, la sala de joc, les pistes de tenis... i tot plegat serveix per fer un retrat irònic i mordaç de la burgesia provinciana dels anys 30.

            Si la publicació d’aquestes dues novel·les arriba a bon port, per poder tenir a l’abast l’obra completa de l’autor ja només faltaria (a banda de Figures al calidoscopi, un curiós conjunt de semblances de personalitats manresanes d’abans de la guerra, que l’escriptor va publicar quan encara no tenia vint anys i que avui segurament tindria un interés més aviat local) la reedició de La ribera deserta (1966), una altra galeria de personatges solitaris i desenganyats que, enmig d’un ambient angoixant i tens, es converteixen en nàufrags que van a parar, per separat, a la ribera deserta de l’angoixa, la frustració i la solitud.


(Publicat a El Pou de la Gallina, número de Sant Jordi, 2012)

Un llibre escrit amb el cor

De tot cor (Edicions de l’Albí) són 32 narracions, de 32 autors de la Catalunya central, d’estils tan diversos que van del lirisme a l’humor, passant pel surrealisme i la ironia.

Tomàs Àrias ens presenta un escriptor enlluernat per una mulata colombiana, amb l’ombra de García Màrquez i l’amor a la literatura com a rerefons; el conte de Lluís Calderer, d’estil rodoredià, mostra una protagonista voluble i capriciosa; Lluís Casals, amb un to molt divertit, ens parla de la peculiar història d’una russa rossa i un calb de Ripoll; un servidor hi té un relat sobre un regal que fa 25 anys que espera que l’obrin; Lluís Cerarols ens trasllada els dubtes d’en Vinyals, que no sap si llançar-se o no a l’amor; David Clusellas recrea una història d’amor avinyonenca, amb caràcter universal; Jordi Cussà ofereix una píndola breu però intensa amb el retrat crepuscular d’un home solitari que s’acaba de llevar; Pilar Duocastella ens fa conèixer la Lolines, una prostituta carregada de poesia; Jordi Estrada ens parla de l’amor i de la llibertat en un relat que barreja ironia i lirisme a parts iguals; Pasqual Farràs posa la força de la seva prosa al servei de la història d’una noia que torna a Solsona després d’haver viscut fora; Agustí Franch analitza, en un relat divertidíssim, les fantasies de les iaies amb els fisioterapeutes; Teresa Franquesa reconstrueix i rescabala, a través dels seus protagonistes, una antiga i trista història d’amor; Jaume Huch s’aproxima, en clau irònica i amb desenllaç sorpresa, al desengany amorós; Cesc Martínez, com Duocastella, també construeix una prostituta redemptora, en aquest cas envers el soldat que és a punt de marxar a la guerra; Zulima Martínez actualitza el mite de Narcís en un ambient oníric i inquietant; Joan Jordi Miralles, fidel al seu estil de to estripat i llenguatge extrem, presenta la història d’amor entre un home i la seva gossa; Abraham Mohino narra el viatge a Sicília d’una parella que volen posar a prova la solidesa de la relació; Pep Molist explica com la Martina viatja a “l’altre barri”, on busca el seu avi que acaba de morir; Màrius Moneo fa una al·legoria de la vida en parella a través d’una curiosa recreació de La metamorfosi kafkiana; Sònia Moya fa aflorar un contrast de sentiments davant d’un cor de vaca que ha de servir per fer un treball escolar; la narració de Daniel Peñarroja explora el món de les infidelitats d’una manera força surrealista; La història d’amor de Joan Pinyol té regust mariner; la de Marila Pons, en canvi, recrea la tendresa de l’amor entre infants; Manel Quinto contrueix una història d’amor en temps de guerra on intervenen Petrarca i la seva estimada, Laura; Teresa Roig parla de les rutines de la relació en parella; Jordi Santasusagna, que amaga un dels finals més sorprenents del recull, uneix amor i bogeria; Jaume Serra Fontelles recorda, amb to malencònic, un amor que no va ser; Josep Maria Solà ercriu una “carta al pare” dura, sincera i honesta; Marta Teixidó furga, a través de quatre petites històries, en alguns matisos sobre l’amor i el desamor; Josep Tomàs Cabot, el més veterà de la colla, fa un assaig narratiu sobre la mort per amor en Shakespeare, Goethe i Tolstoi; i, finalment, a Montserrat Vilarmau l’amor i el desamor li serveixen per fer una al·legoria política.


(Article publicat a Regió7, dissabte, 21 d'abril de 2012)

"La novel·la juvenil no ha d'alliçonar" (Entrevista publicada per Regió7)

El professor de català de l'IES d'Auro de Santpedor publica un relat sobre els dubtes i les contradiccions de l'adolescència

Escriptor. L'Eduard és un jove de Vilanova del Tossal que se sent atrapat entre el sentit del deure, que l'empeny a continuar estudiant sense desviar-se 
del bon camí, i la temptació d'afegir-se a un grup d'adolescents que viuen al límit i coquetegen amb les drogues, la violència i l'alcohol. Aquest és l'argument de la nova producció literària de Capdevila, articulista de Regió7, professor de llengua i literatura catalanes i bon coneixedor de les cuites dels joves d'avui

La prolífica capacitat narrativa de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) es manifesta un Sant Jordi més amb la novel·la juvenil A fer punyetes! (Barcanova), que exposa els dubtes de l'adolescència a través de la figura d'un noi en la cruïlla entre continuar estudiant o abandonar-se a la mala vida. L'escriptor resident a Manresa, articulista de Regió7, aboca en el text l'experiència de gairebé dues dècades com a docent, la meitat de les quals a l'IES d'Auro de Santpedor.

Fins ara no havia sentit el desig de novel·lar la seva faceta de professor de català?
Quan feia novel·la històrica, hi havia gent que em demanava que escrivís un llibre sobre la realitat d'un institut, però jo sempre havia dit que no ho faria. Ja m'hi passo moltes hores, a classe. Quan escric, m'agrada escapar-me'n.
Mai no pots dir mai.
En un moment determinat em va venir de gust explicar l'adolescència perquè és una realitat que conec de prop. Amb els nanos hi convisc més temps jo que els seus pares, i vaig pensar que tenia algunes coses a dir.
Amb quina intenció?
En cap cas no volia fer moralina ni donar cap lliçó. El títol, A fer punyetes!, és una expressió que defineix l'actitud de molts adolescents, però no és frívola. Entre els 14 i els 16 anys, els nois i les noies tenen molts dubtes, s'estan definint com a persones, i han de fer algunes de les eleccions més decisives de la seva vida. No són nens ni adults, i senten tant la pressió interior com l'exterior.
Ha pres algun cas concret de l'institut de Santpedor on treballa com a argument?
No, no he volgut que ningú se sentís identificat, que no hi hagués cap situació concreta que jo hagi viscut. El que sí que hi ha és un mosaic d'elements i vivències, allò que jo experimento en el dia a dia, però la novel·la és pura invenció. L'acció se situa a Vilanova del Tossal, un territori imaginari que identifico amb el meu poble natal, Alpicat, al Segrià.
La novel·la té voluntat de ser una guia d'autoajuda?
Tampoc, les ficcions adreçades als joves que contenen lliçons no m'interessen ni tampoc interessen als nanos. Crec que aquesta novel·la pot servir com a efecte-mirall, perquè l'adolescent que la llegeixi s'hi senti reflectit. Sense pretendre, ni de lluny, comparar-m'hi literàriament, un referent és El vigilant en el camp de sègol, de JD Salinger. És una història que la faig llegir als alumnes, i he observat amb sorpresa que aquells que més s'assemblen al rebel adolescent protagonista de l'obra, Holden Caulfield, són els que més el rebutgen perquè diuen que tot ho troba malament.
Ha resultat dificultós crear un llenguatge versemblant?
He tingut una cura especial a nivell estilístic en els diàlegs, per tal que sonin creïbles, i a crear una narrativa directa. L'argot juvenil canvia constantment. 
Els adolescents del segle XXI són especialment extremats?
No crec que siguin tan diferents dels de fa 30 anys, però sí que potser són més mal educats, menys respectuosos amb els altres, però bàsicament a nivell formal. Però crec que la tendència de dir que les noves generacions són pitjors que les precedents ja hi era en els grecs, però, si fos veritat, hauríem degenerat tant que ja no hi seríem.
N'hi ha gaires com els de la seva novel·la?
La literatura sempre busca els extrems, però hi ha més adolescents perduts que no saben cap on tirar del que sembla. Però això ja va amb l'edat, tot es viu molt intensitat als setze anys.

(Entrevista publicada a Regió7, el dia 20 d’abril de 2011)

Agressions i respostes

            El PP baleàric està disposat a complir alguns dels punts del seu programa electoral. Acostumats com estem a veure que les promeses polítiques es van posposant eternament, fins que s’obliden, sobta que sigui precisament en les qüestions que afecten la llengua pròpia de Mallorca que el senyor José Ramón Bauzá estigui tan disposat a complir. I el progama del PP balear inclou una ofensiva política clara contra el català; semblant, d’altra banda, a la que ja fa temps que s’està desplegant des del Govern valencià; o a la que, en la mesura que poden, despleguen també a Catalunya els dirigents populars quan ataquen, per exemple, la immersió lingüística o TV3. Una ofensiva que, sempre a favor del castellà, arracona el català a les escoles, que deixa de considerar-lo un requisit per accedir a la funció pública, que el bandeja en els topònims i que el relega, cada vegada més, a l’ús domèstic.

            Diverses iniciatives intenten plantar cara davant l’agressió: vagues de fam, manifestacions, un manifest diàfan del periodista Carles Capdevila, una denúncia de genocidi cultural per part del PEN Català, amb voluntat que aquesta associació d’escriptors se’n faci ressò fins aconseguir que l’ONU (organisme del qual el PEN Internacional és membre consultiu) investigui el que consideren una vulneració de drets fonamentals... A tall d’exemple, recordem, però, que el Govern de Bauzá ja ha deixat clar per on es passa qualsevol protesta.

            El procés de substitució d’una llengua per una altra no és un fenomen nou. Al llarg de la història han desaparegut moltes llengües minoritàries (llegiu, per exemple, el llibre Vida i mort de les llengües, de Carme Junyent) i hi ha una sèrie de pautes que s’acostumen a repetir: desprestigi social, folklorització, intent de disgregació. Hi ha algú que encara es cregui que la defensa política del valencià com a llengua diferent del català respon a cap altra intenció que la de dividir per, un cop prou afeblit, procedir a una abolició dels seus usos públics que semblarà natural? Hi ha qui posa en dubte que el català estigui patint aquest procés de substitució. Que el català hagi rebut, des de fa segles, escomeses genocides constants i hagi sobreviscut demostra la seva força, i fa pensar que se’n pot continuar sortint, però no en garanteix el futur ni, encara menys, la normalitat. L’actitud prepotent del Govern de les Illes, que fins ara (fins i tot amb altres legislatures del PP) s’havia mostrat més o menys respectuós amb la llengua pròpia, demostra que deuen considerar (en completa sintonia amb les altres seccions “regionals” del partit i, per descomptat, amb el carrer Gènova) que ha arribat el moment de passar a l’atac directe, que només pot acabar d’una manera: la folklorització i posterior desaparició del català.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 d'abril de 2012)

La Catalunya central escriu sobre l'amor i el desamor (crònica de Toni Mata)

A la foto. A dalt: Joan Pinyol, Màrius Moneo, Pep Molist, Lluís Calderer, Marta Teixidó, Jordi Santasusagna, David Clusellas, Joan Romero, Llorenç Capdevila, Josep Tomàs Cabot. A baix: Pep Elias, Pilar Duocastella, Montserrat Vilarmau, Lluís Cerarols, Josep Maria Solà, Marila Pons, Zulima Martínez, Daniel Peñarroja, Pasqual Farràs, Agustí Franch, Jordi Estrada i Manel Quinto.

Un projecte que aplega els relats de 32 escriptors del Bages, Berguedà i Solsonès amb el cor com a protagonista.

Amor i guerra, infidelitat, traïció, anatomia, fogots a la tercera edat, llàgrimes i desfici adolescent, dubtes, neguits, la típica emprenyada pel color de la paret de l'habitació conjugal, dos nens de sis anys que es volen casar i un fisioterapeuta que aixeca l'ànim d'una col·lecció d'àvies esverades. Tot això i més hi ha en els 32 contes del llibre De tot cor, un volum de relats que aplega idèntic nombre d'autors de la Catalunya central en el que és una iniciativa pràcticament inèdita a casa nostra. Editat per L'Albí, i amb la col·laboració d'Òmnium Cultural del Bages, el Gremi de Llibreters de Catalunya i el diari Regió7, l'obra va omplir de gom a gom ahir al vespre la llibreria Petit Parcir. Una posada de llarg que es va convertir en un dels actes principals de la cursa de Sant Jordi a Manresa.

De tot cor són 32 narracions breus amb el cor i la seva dual relació amb el cos humà i la metàfora amorosa com a tema. Un projecte que va néixer fa un any quan els escriptors Jordi Estrada i Llorenç Capdevila, amics i companys a la junta d'Òmnium, van tenir la pensada de reunir en un sol llibre les aportacions d'un grapat d'escriptors de la Catalunya central. La iniciativa, però, se'ls va escapar de les mans, en el bon sentit de la paraula. "Comptàvem que amb una dotzena ja faríem", va recordar ahir Capdevila davant de les desenes de persones aplegades a la Petit Parcir. "Teníem una bona base de dades gràcies a l'organització de diferents activitats literàries, recitals poètics, una jam d'escriptura... A l'hora de la veritat, però, ens va respondre afirmativament pràcticament tothom".

La diversitat de les propostes ha donat com a resultat un llibre de relats divers, necessàriament heterogeni, que aborda el cor com a objecte orgànic i com un dels conceptes més sol·licitats de la literatura universal com a sinònim de l'amor i les seves múltiples variants. El llibre, així mateix, esdevé gairebé un cànon actualitzat de la narrativa de la Catalunya central, una foto fixa a la qual s'hi podrien afegir escasses absències. L'actriu igualadina Lloll Beltran signa el pròleg i l'il·lustrador Joan Romero el disseny de la portada.

139 milions d'entrades

El crític literari Josep Maria Aloy va prendre la paraula en el transcurs de l'acte per glossar la iniciativa i va sorprendre amb una dada contundent: "Google té 139 milions d'entrades amb la paraula 'cor'". El llibre que ha publicat el segell berguedà L'Albí, còmplice amb el projecte des del primer moment gràcies a l'amistat de l'editor Jaume Huch amb molts dels protagonistes, es fa ressò de la diversitat semàntica que abasta aquesta part del cos "des d'enfocs, tons i estils diferents", va apuntar Aloy, qui va assegurar que "tenim entre mans un llibre de complicitats, de generositats compartides".

El llibre es presenta avui a Avinyó i hi ha la intenció, un cop passada la febrada de Sant Jordi, de donar-lo a conèixer també a Igualada, Berga, Solsona i a alguna altra població de les comarques centrals encara per determinar. Durant la jornada festiva del dilluns 23, diversos autors signaran exemplars a l'estand que instal·larà Òmnium Cultural del Bages al passeig de Pere III de Manresa. Jordi Estrada va tancar l'acte d'ahir al vespre confirmant que la voluntat del projecte és la continuïtat, "amb un altre tema", perquè la reunió d'escriptors del territori que té Manresa com a centre no perdi aquesta embranzida. En temps de crisi, el treball col·lectiu no és només una bona idea sinó gairebé una necessitat peremptòria.

(publicat per Toni Mata al Regió7, el dia de la República de 2012)

La mania d'escriure

Qualsevol aspirant a escriptor s’haria de llegir (amb un bloc de notes al costat) El quadern gris, de Josep Pla. Aquest dietari, que va ser escrit pel jove Pla entre els anys 1918 i 1919, no es va publicar, revisat, fins al cap de gairebé cinquanta anys i cal suposar, per tant, que Pla en va reescriure bona part des de la maduresa. Ben mirat, El quadern gris és la història d’un noi que vol dedicar-se a escriure, no hi ha res que li desperti tant d’interès com omplir fulls i més fulls amb les seves reflexions i obsessions, el retrat de la vida barcelonina o les minucioses descripcions del paisatge i de la gent de l’Empordà.

Pla es mostra com un jove egòlatra i pedant, però alhora com un geni creador. Diu que “Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis, profecies”. I també afirma que “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa a la vida—, només de sentir aquesta diabòlica i secreta mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual segurament ho sacrificaré tot en la vida”. Fa veure que no fa res important, però a la vegada és conscient de la transcendència de les seves pàgines quan assegura que “L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim”. Com que, en el fons, sap que no escriu per a ell tot sol, confessa que “Em demano sovint si aquest dietari és sincer, si és un document absolutament íntim”.

En aquests temps que corren, en què qualsevol analfabet es veu amb cor d’escriure un llibre amb pretensions de publicar-lo, la lectura de El quadern gris és una veritable lliçó de com l’escriptor viu, o hauria de viure, la febre creativa (“La primera virtut que es necessita per dedicar-se a la literatura (···) és candor, ingenuïtat”). Una lliçó d’algú a qui segurament se li podrien qüestionar –potser, fins i tot, retreure— alguns aspectes de la seva vida, però a qui no es pot negar que es va donar completament a l’escriptura i va teixir una obra que, en conjunt, és francament monumental.


(Article publicat a El Pou de la Gallina, l'abril de 2012)

La pantalla i el món

            Per què un futbolista es xucla el dit o mostra el missatge que duu sota la samarreta després de fer un gol? Perquè vol dedicar-lo a algú molt concret i, sobretot, perquè sap que l’estan gravant i la seva imatge sortirà per milers de pantalles, qui sap si arreu del món. Per la mateixa raó, alguns polítics es tenyeixen els cabells per semblar més joves (o més vells); el tertulià d’un reallity es posa a fer excentricitats escandaloses; i els indignats del 15-M exhibien determinades pancartes.

            La presència creixent de pantalles en el nostre entorn des que, fa més de cent anys, es va començar a popularitzar el cinema, ha condicionat la història de la humanitat. Després va arribar la televisió, que va situar una pantalla al menjador de cada llar i, més endavant, han estat els ordinadors, els telèfons mòbils, els iPads o els videojocs. Les pantalles han canviat la nostra vida i la manera que teníem de veure el món: la política, la fama, la seguretat, la música, l’esport o la vida quotidiana són molt diferents del que serien sense la proliferació de plafons amb imatges per tot arreu.

            D’analitzar aquest món farcit de pantalles se n’encarrega l’exposició Pantalla Global, dirigida per Jordi Balló, que fins al 28 de maig es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El primer espai que troba el visitant, “L’imperi de les estrelles”, reflexiona sobre com la pantalla ha catapultat a la fama glamurosos actors i actrius, però també, darrerament, persones anònimes que penjaven vídeos a YouTube. A continuació, diverses sales conviden a fer un interessant recorregut per alguns dels principals àmbits on la pantalla ha influït de manera més directa: la història (la pantalla ha plasmat el segle XX i, a la vegada, ha condicionat molts esdeveniments, no sense una creixent desorientació de l’individu), la política (la posada en escena de la qual s’ha transformat radicalment), l’esport (que s’ha convertit en un espectacle de consum massiu i ha transformat en estrelles alguns dels qui el practiquen), la publicitat (que ha passat d’escenificar la qualitat objectiva del producte, a crear un imaginari propi), l’excés (la violència, el sexe, l’horror, la velocitat... s’han acabat mostrant de manera hiperbòlica fins a ésser hipertrofiats i s’ha convertit l’excés en un gènere estètic), la vigilància (amb la qual, sota l’ombra del Gran Germà, la pantalla ha penetrat fins a la vida íntima de l’individu). L’última sala (“L’altre costat”), proposa una activitat lúdica i interactiva, i només es pot visitar amb iPad o iPhone. A més, també hi ha la possibilitat que el visitant experimenti i creï el seu propi vídeo.

            Crec que si hi ha una generació que pot jutjar de forma adient la influència de la pantalla en la història d’Orient i d’Occident és la dels que tenim entre quaranta i cinquanta anys, que som la primera generació que va crèixer amb la presència omnipresent de la televisió, però que en canvi hem incorporat de grans la pantalla de l’ordinador a les nostres vides. Pocs entenen, com nosaltres, els matisos de la curiosa interacció que es produeix entre la realitat de fora i la de dins de la pantalla, els detalls de com “el món es converteix en pantalla, al mateix temps que la pantalla es converteix en el món”.


(Article publicat a Regió7, el dia 31 de març de 2012)

Mentre ens quedi veu

            Pot resultar pesat haver de repetir-ho tan sovint, però mentre des de l’espanyolisme demagògic no abandonin l’intent de reduir la llengua catalana a simple manifestació folklòrica els qui pensem que som molt lluny de la normalitat haurem de continuar exposant com és de necessària la immersió lingüística a les escoles catalanes. No ens hem de cansar de recordar que a Catalunya sí que hi ha una llengua que corre perill, que és la catalana; haurem de recordar que mentre no hi ha cap adolescent que acabi l’etapa d’ensenyament obligatòria sense conèixer prou bé el castellà, n’hi ha milers que ho fan sense haver pronunciat mai ni un sol mot en català; i haurem de recordar també –si cal, fins a quedar-nos sense veu— que gràcies a la immersió lingüística hi ha tota una bossa de població, gens menyspreable, que ha pogut esquivar el monolingüisme en castellà; i que el predomini del català a l’escola tot just serveix per contrarestar una mica el predomini que té el castellà en tants altres àmbits.

Els infants catalans no tenen cap problema a l’hora d’entendre el castellà. Ho sap tothom, i dir el contrari és actuar, o bé des de la ignorància, o bé des de la mala fe. Si no fos així, com s’explica que la gran majoria d’empreses que fabriquen joguines passin els anuncis en castellà per TV3? La resposta és senzilla: tothom sap que els nens que miren TV3, que són els nens que van a les escoles catalanes, entenen perfectament la llengua de Cervantes. Ho saben els representants dels partits polítics que van portar l’Estatut al Tribunal Constitucional, ho saben els membres de les tres famílies catalanes que van qüestionar el model d’immersió i ho saben els jutges del Tribunal Suprem que els van donar la raó.

La resolució final del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a favor de la immersió lingüística, després que al setembre, a través d’una interlocutòria, hagués donat dos mesos a la Generalitat per aplicar la sentència del Suprem, s’ha presentat com un aval al model educatiu català. I una mica ho és, però no del tot. El que alguns han celebrat com una victòria és, en realitat, un nou peatge que, tant a curt com a la llarg termini, haurà de pagar la cada vegada més lenta normalització lingüística del català. A la curta, perquè, un cop més, a través de plataformes com Somescola.cat o associacions com Escola en Català, ens hem d’entretenir defensant un valor inqüestionable en comptes de fer passos endavant en el procés de fer que la llengua pròpia de Catalunya tingui presència en tots els àmbits d’ús. A la llarga, perquè la resolució del TSJC manté la porta oberta a continuar posant en dubte un model que compta amb un consens social, educatiu i polític majoritari. Un model que, pel que sembla, continuarà amenaçat.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 d'abril de 2012)