Gràcies, senyor ministre

Benvolgut senyor ministre,

Li he de confessar que, fins fa poc, ni tan sols sentia per vostè cap simpatia. Més aviat tot el contrari. Però des que li vaig sentir dir que les escoles catalanes fomentaven l’independentisme, i que, en conseqüència, calia espanyolitzar (encara al·lucino que fos exactament aquest, “espanyolitzar”, el verb que va fer servir!) els alumnes catalans, vostè s’ha convertit en un dels meus ídols.

                Fins aquell moment sempre havia cregut que vostè era tan sols un home més de fermes conviccions espanyolistes; un madrileny arrelat a la cultura castellana que, com la majoria dels seus conciutadans, mai no havia entès ni acceptat (ni havia volgut entendre ni acceptar) la diversitat cultural, lingüística i històrica d’un estat que sempre ha tingut, no ens enganyem, vocació de centralista; un habitual de les tertúlies castisses i ferotges de la caverna mediàtica; en fi, un ministre conseqüent del Partit Popular. Però des que va subratllar que no s’havia equivocat, i que ratificava, al peu de la lletra, les paraules dites, vaig saber que, en realitat, vostè és un dels nostres. No sé qui el deu haver infiltrat en el govern de Mariano Rajoy, no tinc ni idea de com ha arribat a ocupar el càrrec que ocupa, però ara sé que la seva missió és mantenir –i, si pot ser, augmentar— l’afecció independentista que, com una taca d’oli, s’estén per Catalunya.

                Com s’explica, si no, que faci unes declaracions com aquestes –que segurament, com a efecte col·lateral, fan assentir, amb l’entrecella corrugada, milions d’espanyols— i es quedi tan ample? Vostè sap –com ho sap tothom a Catalunya— que l’ensenyament a casa nostra té moltes virtuts i alguns defectes, però que si a alguna cosa no es dedica és a l’aplicació d’una pedagogia basada en el proselitisme i l’adoctrinament ideològic. Per tant, si ho va dir, vostè que és una persona intel·ligent (i que coneix des de dins com reaccionen les masses perquè va treballar molts anys en el món dels sondejos d’opinió), va ser per encendre els ànims de tots els catalans, que coneixem, com vostè, la realitat de les nostres escoles.

                L’altre dia, repassava amb la meva filla –que fa sisè de primària en una escola pública i catalana de Manresa— un tema de geografia sobre el qual s’havia d’examinar l’endemà. El títol era “Espanya: el medi físic”, i s’hi parlava del relleu (la Meseta, els sistemes muntanyosos que envolten la Meseta i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir); de les costes mediterrània, atlàntica i cantàbrica; dels rius que desemboquen en els diferents mars peninsulars; del clima i la vegetació mediterrània (bona part de Catalunya, Balears, Andalusia i l’interior de la península), d’alta muntanya (com els Pirineus o la serralada Penibètica), atlàntica (Galícia, Cantàbria) o subtropical (Illes Canàries); dels parcs nacionals dels Picos d’Europa o de Doñana; etc. I vaig pensar que vostè (ministre d’Educació, Cultura i Esports), per força havia de saber que això forma part del temari que s’ensenya (per decret) a les escoles catalanes. I va ser aleshores que vaig acabar d’entendre la seva subtil estratègia.

                Gràcies, doncs, senyor ministre. Espero que continuï en aquesta línia a fi d’assolir l’objectiu que ––ja no en tinc cap dubte— ens és comú.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'octubre de 2012)

I la llengua?

               Des que, el passat onze de setembre, als catalans se’ns va eixamplar l’horitzó, la desinhibició ha fet que ens plantegem, a cada pas, com serà el món l’endemà d’aconseguir l’objectiu que aquell dia, com a poble, vam manifestar que volíem marcar-nos. S’ha especulat sobre la permanència dins la Unió Europea, el futur de les pensions, si ens caldrà un exèrcit i, fins i tot, en quina lliga jugarà el Barça. En canvi, s’han alçat poques veus sobre què passarà amb llengua. És cert que hi ha unanimitat a considerar, com no podria ser d’altra manera, que la Catalunya independent continuaria sent, com a mínim, bilingüe. Precisament, si alguna cosa va quedar clara en la multitudinària manifestació és que la febrada sobiranista no és a causa d’un conflicte entre castellans i catalans. Entre els manifestants no hi vam veure una massa monolingüe catalanoparlant, sinó que hi sovintejaven, també, les converses en castellà.

                En una Catalunya independent el català no ho tindria fàcil perquè sí. Continuaria sent una llengua minoritzada convivint amb una altra de molt més poderosa; ningú no canviaria de llengua per decret –només faltaria!— i el costum d’adreçar-se als castellanoparlants (majoritàriament monolingües) en castellà per part dels catalanoparlants (majoritàriament bilingües) es mantindria intacte; milers d’adolescents continuarien acabant l’escolarització obligatòria sense haver pronunciat un sol mot en català; les joguines s’anunciarien en castellà a TV3, perquè tothom sap que els infants d’aquest país no tenen cap dificultat a l’hora d’entendre aquella llengua; diaris i revistes continuarien sortint en castellà i la televisió hi seguiria emetent de forma majoritària... Ara bé, en una Catalunya independent es podrien dissenyar polítiques de normalització per al català (o l’aranès) sense haver d’esperar el vistiplau de cap òrgan polític i jurídic superior (que no voldria dir fer el que es volgués, perquè tindríem els nostres propis òrgans polítics i jurídics que haurien de regular el nou estat i garantir la vitalitat de les llengües oficials). Qualsevol procés de normalització lingüística té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. Fins ara, l’objectiu del centralisme espanyol ha estat reduir la llengua catalana a simple manifestació folklòrica. En una Catalunya independent nosaltres sols decidiríem, per exemple, si la immersió lingüística és un bon sistema integrador, o si ens cal una corporació mediàtica pagada amb diner públic... El català (també!) seria necessari, guanyaria valor social i, fins i tot, podríem ser nosaltres –sense esperar lliçons de ningú— els qui acabéssim defensant les virtuts del bilingüisme i, posats a fer, les d’una societat políglota.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

Contra Espanya vivíem millor

                Fins fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició nacional”.

                L’onada independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc, els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics, moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats, es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta, doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la independència al sac.

                L’independentisme ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari; i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys, quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.

(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)

Falcó

                Una moto, un entrepà d’hamburguesa, un cotxe antic, una papallona o diverses peces de calçat (vambes, botes o sabates de taló),… Els objectes adquireixen una nova dimensió sota el filtre cromàtic de Joaquim Falcó. L’exposició que es pot veure al Casino fins al 28 d’octubre és d’aquelles que cap manresà amb un mínim de sensibilitat per l’art i la cultura no hauria de deixar passar. Per què? Doncs perquè fa 8 anys que Falcó no exposava a la seva ciutat (i mai no ho havia fet en una sala municipal); i perquè és un representant destacat de la seva generació, i de vegades sembla que el fet de ser de casa sigui un impediment per valorar la qualitat de la seva obra; i perquè els seus quadres impacten amb facilitat i és aconsellable, fins i tot, deixar-se caure per l’exposició amb tota la família.

                La Sala gran del Centre Cultural del Casino, presidida per un quadrilàter que vol simbolitzar la lluita del pintor davant del quadre, el combat diari al qual s’ha d’enfrontar l’artista, compta amb una desena de quadres de gran format que no són més que un tast –però quin tast!— del conjunt de l’obra del manresà. A banda i banda, els dos únics quadres amb figures humanes: l’ombra negra d’un pintor que, en plena activitat, contrasta amb els colors d’allò que pinta; i dos púgils que s’esbatussen dalt d’un ring, una demostració de força i dinamisme que, a diferència de la resta d’obra exposada, utilitza només el blanc i el negre.

                Els documents audiovisuals que complementen l’exposició (un de Núria i Dani Sala i un altre de Núria Oliveras), més que no pas a entendre els quadres (que, de fet, no necessiten cap explicació), ajuden a comprendre el procés creatiu de Joaquim Falcó, la manera de fer, les influències rebudes i, en definitiva, alguns detalls del seu combat quotidià.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2012)

Trama i Escriptura

                Fins a l’11 de novembre, a les sales d’exposicions del Consell Comarcal del Solsonès, a Solsona, els dissabtes, els diumenges i la resta de dies festius es pot visitar l’exposició Trama i Escriptura, de la menorquina Margarida Piera Vinent. El muntatge, acurat fins al darrer detall, encaixa a la perfecció en el marc gòtic on s’exposa, potser perquè totes les obres han estat creades entre el 2010 i el 2012, pensant precisament en aquest espai. El visitant és acompanyat, en tot moment, per multitud de cites literàries (cal tenir present que Piera és llicenciada en Filologia Catalana i en Belles Arts) que van des de Sant Agustí fins a Virginia Woolf, passant per Víctor Català, Josep Palau i Fabre o Juan Eduardo Cirlot. La literatura dialoga amb un llenguatge plàstic que, al mateix temps, s’articula a partir dels signes de l’escriptura, perquè parteix de l’exploració de la grafia.

L’artista, a través de cinc sèries que vinculen les arts plàstiques i el llenguatge gràfic, construeix i dóna forma a veritables poemes visuals que, en el fons, cerquen l’essència que tot creador té l’objectiu de mostrar en el buit de la pàgina –o de la tela, o de la làmina— en blanc. En les dues primeres sèries (“Trama i escriptura” i “Un espai que és una pàgina”) centenars de tires estampades amb procediments tradicionals com la litografia, la xilografia o el linòleum, s’entrecreuen formant trames que fins i tot, en alguns casos, juguen amb les pròpies ombres. La tercera sèrie (“Llibre d’hores”) està formada per 24 peces úniques gravades amb punta seca i aiguatinta. I en el cas de les dues darreres sèries (“Habitacions”, la que parteix d’uns referents literaris més concrets, i “Una trama de tinta negra”) la tècnica utilitzada és l’estampa digital glicée.

                De ben segur que un crític acreditat podria fer-ne una valoració tècnica molt més precisa i seria capaç de relacionar les obres de Margarida Piera amb el conjunt de les tendències contemporànies de l’art. Un servidor, en canvi, s’ha de limitar, modestament, a provar de transmetre les impressions subjectives –i, per tant, filtrades per la pròpia sensibilitat— que li produeix l’exposició. I aquestes impressions són bones. Després de repassar les obres exposades, un té la sensació que l’autora –l’artista— no pretén transmetre cap missatge diàfan sobre res en concret, sinó senzillament presentar una mostra de la sensibilitat íntima amb què la seva ànima creadora –i creativa— és capaç d’omplir l’abisme que és una pàgina en blanc. Com diu el solsoní Pasqual Farràs en el pròleg del llibret que acompanya l’exposició: “Hi ha un espai que és una pàgina. No hi ha res, però hi cap tot, perquè el buit es dimensiona, creix, es transforma, atret per imatges que són correspondències”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de setembre de 2012; i a El Pou Digital, el primer dia d'octubre)