dissabte, 29 de desembre del 2012

(A)NORMALITZACIÓ



                Fa una vintena d’anys, en plena eufòria olímpica, els implicats en la Planificació lingüística treien les primeres conclusions sobre el procés de normalització del català que s’havia ideat als anys setanta i aplicat als vuitanta. Com no podia ser d’altra manera, es valorava positivament l’aplicació del model escolar d’immersió lingüística o la progressiva implantació dels mitjans de comunicació públics en català. També es lamentava, però, la poca incidència de la llengua catalana en determinats àmbits d’ús (cinema, justícia, premsa escrita,...) i la poca sintonia que, a la llarga, s’albirava en relació a un Estat que no creia en la igualtat lingüística i que, sempre que podia, interpretava de manera restrictiva, a favor del castellà, el marc constitucional i estatutari del plurilingüisme espanyol. Hi havia la sensació que el model havia estat útil fins aleshores, però que s’havia esgotat i que, per tant, calia buscar noves polítiques que afavorissin la plena normalització del català. L’aleshores subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Isidor Marí, va publicar un llibre molt interessant, Un horitzó per a la llengua (Empúries, 1992), on reflexionava sobre tot això i defensava algunes bases per a un nou model de planificació lingüística que havia d’establir, entre altres coses, “un projecte integrat a les principals transformacions de la societat”, “una coordinació creixent entre tots els territoris de llengua catalana”, “un estatus igualitari en el marc estatal” o “una comunitat lingüística plenament reconeguda a Europa i arreu del món”.
Vint anys després, resulta molt trist constatar que som on érem. No és tan sols que no s’hagi avançat. És que, en realitat, en molts aspectes, s’ha reculat. I més que es recularà encara si lleis com la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa), impulsada pel ministre Wert i que pretén carregar-se el sistema d’immersió lingüística, tiren endavant.
En tot això m’hi ha fet pensar la recuperació (no institucional) d’una icona de les primeres campanyes normalitzadores que tenien com a protagonista la Norma, una nena inofensiva que ens anava recordant que “El català és cosa de tots”, amb la qual cosa s’abocava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua en la bona voluntat dels parlants. Ara, la Norma, més combativa, ha canviat aquell missatge per un defensiu “No ens toqueu el català”. Són els signes del temps, perquè els darrers vint anys, en comptes d’avançar cap a la plena normalització del català, com demanaven els entesos, els esforços s’han hagut de dedicar, com ara fa la Norma, a defensar els àmbits d’ús on el català havia aconseguit penetrar durant els anys vuitanta.
Hi va haver un temps que molta gent estava convençuda que llengua i nació eren conceptes que es podien reivindicar per separat. Un podia defensar l’ús normal de la llengua pròpia des de la pretensió de pertinença a un estat espanyol plurilingüe que en garantiria la dignitat. Encara n’hi ha que hi creuen, però avui aquesta posició desperta escepticisme, perquè l’Estat (mani qui mani) ha demostrat que no té cap intenció de defensar la igualtat lingüística. De fet, qui més ha identificat llengua i nació han estat, precisament, els qui s’oposaven al nacionalisme català.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 29 de desembre de 2012)

divendres, 14 de desembre del 2012

Triar



                En la campanya electoral que va precedir les eleccions del passat 25 de novembre els partits van abocar-se, com no podia ser d’altra manera, a defensar o combatre –segons el perfil ideològic de cadascun— el dret a decidir dels catalans. A una banda, els independentistes de sempre (ERC, SI o la CUP), la fins ara poc definida ICV-EUA i la nova CiU liderada per un Artur Mas que interpretava el paper de guia; a l’altra, naturalment, els partits fonamentats en la tradició espanyolista més rància (PP, C’s o PxC); i al mig, el PSC, defensor del miraculosament recuperat concepte ambigu de federalisme.
                Cal reconèixer que argumentar en contra del dret a decidir no ha de ser fàcil. De fet, com a idea general és objectivament impossible, si no és que un s’agafa a l’autoritarisme més retrògrad i antidemocràtic. Per això, els qui s’han afilerat en aquesta opció, després d’omplir-se la boca amb la paraula democràcia, han hagut de fer autèntiques filigranes dialèctiques per combatre, sense caure en el ridícul espantós de les contradiccions flagrants, la legitimitat d’un poble a escollir el seu futur. D’entrada, argüeixen que els catalans no som un poble sobirà, que la nostra sobirania només pot existir integrada a la de tots els espanyols i que, per tant, l’única manera que tenim per decidir canviar el nostre destí és fer-ho amb el vistiplau de tots els altres pobles de l’Estat (que mai no tindrem). En aquest sentit, la Constitució els avala i l’argument que esgrimeixen s’aferra a la llei com una paparra. Una altra cosa és si anar contra la voluntat de la majoria de catalans (demostrada fa quinze dies a les urnes), a més de legal, es pot considerar també legítim.
                L’altre argument en què han coincidit les forces defensores de la unitat d’Espanya, i també bona part del PSC, és de caire més aviat sentimental: com es pot obligar aquells catalans que també se senten espanyols a triar entre una i altra pàtria? Diuen que això seria com, per a un nen, haver d’escollir entre viure amb un o amb l’altre dels progenitors. Es lamenten de les conseqüències que per a la seva identitat dual tindria una possible ruptura. I sí, no hi ha dubte que el trencament seria difícil de pair per a molts catalans. Però, per a quants? És evident que aquests, als quals s’ha de reconèixer el mateix dret de catalanitat que als altres (però no pas més), no s’han plantejat en cap moment que tenen una bona colla de conciutadans que mai no hem pogut triar què volem ser. Quants volem viure en un Estat propi? Una minoria o una majoria? Només ho podrem saber si se’ns pregunta, i de moment no està permès fer-ho, no fos cas que els catalans amb ganes de continuar sent espanyols (una majoria o una minoria?) es veiessin en el tràngol d’haver de triar entre el papa i la mama.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2012)

dimecres, 12 de desembre del 2012

Joan Sales



                El passat 19 de novembre va fer cent anys que va néixer l’editor i escriptor Joan Sales, una de les personalitats més influents de la literatura catalana del segle XX. Com a editor va fer possible, en part des de l’exili, la publicació d’algunes de les obres cabdals de la nostra literatura. Gràcies a ell van publicar-se les Poesies, de Màrius Torres o, més endavant, en l’extraordinària col·lecció “El club dels novel·listes”, de Club Editor, les novel·les de Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. A ell devem, per exemple, que La plaça del Diamant es tituli així, i no Colometa, com havia imaginat inicialment l’autora.
Com a escriptor, Joan Sales ha passat a la història gràcies a la imprescindible Incerta glòria, una d’aquelles obres que donen prestigi a una literatura. Des de la seva primera edició, l’any 1956, Incerta glòria, una monumental novel·la de novel·les, es va anar ampliant fins a la versió definitiva de 1971, que encara evolucionaria en edicions posteriors. És potser la més destacada de les novel·les que retraten la Guerra Civil des del punt de vista del bàndol republicà, i no s’està de remarcar la responsabilitat, en la derrota, dels defensors violents de l’anarquisme, en nom del qual es van cometre autèntiques atrocitats que van propiciar la defecció republicana de milers de catalans. Incerta glòria té una profunditat filosòfica i moral que li donen una gran solidesa. Sales va saber descriure l’horror de la rereguarda i va saber crear uns personatges de carn i ossos (Lluís, Trini, Cruells, Soleràs) que, passats els anys, mantenen intacta la força perquè, més enllà de la circumstància que viuen, són universals.
Joan Sales ha compartit centenari, aquest 2012, amb dos altres grans escriptors catalans del segle XX, Tísner i Calders. El 2013 serà el torn d’Espriu, la transcendència del qual esperem que no faci massa ombra al manresà Joaquim Amat-Piniella, que també mereix un any sonat.

(Article publicat al Pou de la gallina, desembre de 2012)

dissabte, 8 de desembre del 2012

El berguedà incommensurable



                He dedicat diverses Lletres de batalla a comentar (i, sovint, reivindicar) l’obra de Jordi Cussà, un dels escriptors més potents de la literatura catalana i, sense cap mena de dubte, el més destacable dels qui embrutem pàgines en aquest racó de món que alguns hem convingut a anomenar Catalunya Central. Malgrat el que pugui semblar, mai no he buscat la hipèrbole quan he qualificat Cussà d’escriptor immens, de monstre narrador, d’animal literari, d’escriptor de raça, de virtuós de la narració, de berguedà amb un talent desbordant i desbordat... Podríem afegir-hi, encara, els qualificatius de poeta incisiu, traductor nítid o dramaturg mordaç, i encara ens quedaríem curts. Si no us ho creieu, o si ho trobeu exagerat, només us cal fer la prova: agafeu Cavalls salvatges (la seva primera novel·la, on ofereix un testimoni escruixidor, a tall de testament literari, del pas per la corda fluixa de l’heroïna), o La serp (que transgredeix gèneres mentre explica la història d’una nissaga d’arquitectes d’Empúries que arrenca fa dos mil cinc-cents anys i arriba fins al segon segle de la nostra era), o L’alfil sacrificat (on reflexiona sobre l’ús lícit de la violència), o El noi de Sarajevo (que se situa a la guerra dels Balcans per, en el fons, parlar de les guerres fratricides en general), o La novel·la de les ànimes (una curiosa i original incursió en el gènere fantàstic), o A reveure, Espanya! (una novel·la més oportuna que oportunista, amb respostes molt interessants sobre possibles coordenades per arribar a la independència), o qualsevol dels seus monumentals reculls de narracions (les històries d’amor de Contes d’onada i de tornada i els universals relats patumaires de Contes del Bé i del Mal). En qualsevol pàgina de qualsevol dels seus llibres hi trobareu una demostració del seu talent, del seu estil brillant, de la seva prosa plena de sinceritat, de la seva ficció sempre molt pròxima a la realitat recognoscible, del seu pessimisme esperançat; hi descobrireu uns personatges sòlids i complexos, sempre enamoradissos i sovint crepusculars, sotmesos sense remei a la força inevitable de l’atzar.
                Aquests dies em sento orgullós de tenir d’amic aquest berguedà incommensurable, de posat bonhomiós i verb àgil, a qui demà els seus conciutadans lliuraran un merescut Premi de Cultura Ciutat de Berga. Fins ara Jordi Cussà havia recollit premis literaris destacats, com el Fiter i Rossell o El Lector de l’Odissea. Demà, però, el premi és un reconeixement al conjunt de la seva trajectòria.
                Darrere el seu posat d’aventurer desmanegat, darrere el núvol de fum de tabac que els últims anys ha substituït la fumarada sorollosa dels Salts de Plens de la Patum, darrere la sornegueria berguedana que gasta amb generositat, a tort i a dret, darrere aquella veu que esquerda les partícules de l’aire quan encara no ha passat del coll, hi ha un paio entranyable i sensible, i un escriptor de primeríssima fila. De vegades, l’amic i l’escriptor coincideixen; com quan, l’endemà d’un sopar arran de la presentació manresana dels seus Contes del Bé i del Mal, t’envia un relat que recrea la vetllada on, amb la dosi justa de camuflatge, reconeixes tots els personatges i les seves reflexions.
                Jordi Cussà: per molts anys!

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de desembre de 2012)