diumenge, 31 de març del 2013

Fonalleras & Climent



            No sabria dir què és el que m’ha agradat més de Climent (Amsterdam, 2013), la novel·la que, al cap d’una colla d’anys de poca producció literària, retorna Josep Maria Fonalleras a la primera divisió de la literatura catalana.
No sabria dir si són les reflexions sobre el procés de creació artística, sobre la transcendència de l’acte creatiu, sobre la dificultat de transmetre “una mica d’ànima més enllà de les paraules”, sobre si “només es pot escriure si penses que allò que escrius és imprescindible”, sobre “la mort com a nucli de la creació”.
No sabria dir si és el tractament del llenguatge, on la varietat d’estils associada a la diversitat de veus fa que es vagi de l’intens lirisme d’alguns passatges intimistes, a l’oralitat versemblant dels diàlegs.
No sabria dir si és la trama, deliberadament amagada rere una estructura d’aparença anàrquica. Com el pintor que, quan té el quadre fet, es dedica a desdibuixar-lo (“abans no era una obra mestra i tampoc no ho va ser després, però em vaig fixar en la seva energia, en la voluntat d’anar més enllà”). La trama de Climent s’entrelluca entre textos i imatges i surt a la superfície d’una forma nítida enmig d’un trencaclosques de fragments desgavellats. Una trama on s’entrecreuen i es barregen diverses històries: la de Climent, un cas particular d’escriptor que no escriu (un Bartleby, en diria Vila-Matas, inspirat per Melville), que ha mort i ha deixat una calaixera on havia recollit material per a una novel·la que mai no arribava a escriure; la del narrador a qui els amics de Climent encarreguen que s’ocupi de la “puta calaixera” de plàstic, plena de material caòtic (papers, llibres, llibretes, fotos, dietaris, bitllets de tren, entrades...) i provi de reconstruir la novel·la inacabada o, si més no, ho endreci; i la història que Climent estava construint, la de Sebastià, un pintor obsessionat, com el suís Hodler, a pintar l’agonia de l’estimada abans que aquesta es mori. Una trama que acaba esdevenint un joc de miralls on els personatges, fins i tot, arriben a confondre’s.
No sabria dir si és el tractament que Fonalleras fa del tema de la mort. Juntament amb l’amor (i allò que els francesos en dirien “amistat amorosa”), la mort és el gran tema de Climent; i l’obsessió dels personatges principals: “la mort com a nucli de la creació”, el desig d’anar més enllà (“Al di là”) gràcies a la creació artística.
El cas és que, no sabria dir amb exactitud per què, però Climent m’ha resultat una lectura estimulant, que traspua honestedat creativa i gust pel detall, i que no puc deixar de recomanar a tothom qui vulgui viure una experiència literària d’alt voltage que convida a reflexionar sobre la lluita de l’art contra la mort i reivindica la força humanitzadora de la creació artística.

(Article publicat a Regió7 el dia 30 de març de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada