Burca

                En el món de l’art, i especialment en el de la música, han proliferat de tal manera els outsiders, els enfants terribles, els excèntrics o els talents amb esperit provocador, que a hores d’ara el que costa és trobar artistes que s’avinguin a adaptar-se a les convencions marcades pels clàssics, artistes que no busquin l’originalitat irreverent, la diferència i la provocació i que, per tant, amb la petulància que acostuma a acompanyar aquesta actitud, es creguin perfectament capaços de ser originals, diferents i provocadors. La majoria, com és fàcil de suposar, no se’n surten (i aleshores cauen en el ressentiment i denuncien un entorn cultural mesquí, que no els entén). Altres, per sort, sí que ho aconsegueixen. Però són molt pocs.

                Entre els qui, pel que sembla, han aconseguit amb un cert èxit provocar, tot i que amb poca originalitat i dubtosa qualitat artística, hi ha la cantant nord-americana Stefani Joanne Angelina Germanotta, més coneguda com a Lady Gaga. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el món de l’art, molt prima, i de vegades aquells que en un moment determinat han estat genis cauen, de cop i volta, en la bufonada creativa més rocambolesca, com la de presentar-se a recollir un premi abillada amb un vestit de carn crua de vedella.

                La darrera excentricitat de Lady Gaga arriba en forma de cançó. No fa gaire ha difós, a través d’internet, un tema titulat Burqa on reivindica el dret de qualsevol dona a tapar-se de cap a peus. Diu coses com “I am a woman of choice” i “My veil is protection for the gorgeousness of my face” (“sóc una dona que tria” i “El meu vel és per protegir la magnificència de la meva cara”). I em semblaria la mar de bé, i fins i tot trobaria un punt de sensualitat en aquest elogi de la bellesa oculta i, per tant, del desig per allò que amb prou feines s’insinua, si tingués la certesa que els milions de dones que van pel carrer tapades de cap a peus arreu del món ho fan perquè decideixen lliurement viure amagades i reservar la seva bellesa per a un amant fidel que les respecta. Frivolitzar sobre aquest tema em sembla greu, tant per part dels qui volen veure una opció estètica en l’ús del burca, com d’aquells que pretenen integrar-lo al discurs de la por. Lady Gaga es deixa retratar amb un burca de color rosa de la mateixa manera que apareix fotografiada nua mentre fa exercicis de ioga. En el seu discurs apocalíptic, en canvi, els membres del partit xenòfob PxC alerten de la possibilitat que sota de cada burca hi hagi un terrorista islamista amb un cinturó d’explosius a punt per fer-lo esclatar prop d’una escola. Són dues cares de la mateixa moneda que, en el fons, amaguen la realitat: el que de submissió i tradició masclista arrelada representa l’ús del burca. Que el burca respon a una tradició religiosa i cultural respectable, és cert. Que és símptoma d’un tracte discriminatori cap a la dona, també.

Lady Gaga no contempla aquesta realitat, ella té la sort de posa-se i treure’s el vel quan li dóna la gana, com les turistes que baixen una estona del vaixell amb que fan un creuer per la Mediterrània, visiten la Mesquita Blava d’Istambul i, obligades a cobrir-se el cap, es fan tot de fotos, somrients, per deixar testimoni de l’anècdota d’haver anat, per una estona, amb hàbit de dona musulmana.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 d'agost de 2013)