En
poc temps hem perdut alguns dels estudiosos més importants de la literatura
catalana. El setembre passat abandonava el món un dels més veterans, Martí de
Riquer, i aquest mateix gener ens deixava un dels més influents, Josep Maria
Castellet. Abans d’ahir va morir el poeta i assagista Albert Manent. Potser el
seu nom no ressonava tant, en les tertúlies intel·lectuals, com el dels
anteriors, però això no resta gota d’importància a la seva figura.
Albert
Manent pertanyia a una generació imprescindible. N’era una de les figures
cabdals. Ell mateix en va parlar en un dels seus últims llibres, La represa. Memòria personal, crònica
d’una generació (1946-1956), que va ser finalista del premi Joaquim
Amat-Piniella l’any 2010, i que va venir encantat a presentar a Manresa. Manent
l’anomenava “Generació de 1951”, i hi incloïa una colla d’universitaris que no
havien viscut la guerra des de la primera línia perquè eren massa joves i que,
inevitablement, havien rebut una formació en castellà. Sense aquesta generació
de resistents (de la qual formaven part noms com Josep Maria Ainaud de Lasarte,
Ramon Folch i Camarasa, Josep Maria Espinàs o Joaquim Molas), la literatura i
la cultura catalanes no haurien pas sobreviscut al desastre de la guerra i a una
dictadura genocida que pretenia acabar qualsevol manifestació cultural que no
fos en castellà. Albert Manent es va erigir com a testimoni d’aquesta generació
a qui va tocar un paper gens agraït, perquè van haver d’assumir la
responsabilitat de fer de pont entre la relativa normalitat cultural de l’època
republicana i la recuperació, també relativa, d’aquesta normalitat durant la
transició. Van reprendre la literatura catalana durant uns anys molt
complicats. Qui sap si, sense ells, hauríem “salvat els mots”.
Entre
les obres d’Albert Manent, que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes l’any 2011, destaquen algunes biografies de poetes catalans, com ara
Carles Riba, J V Foix, Josep Carner o, en un pla més íntim, del seu pare Marià
Manent. Per mi, però, sempre serà l’autor d’un estudi que, com a estudiant de
Filologia Catalana, em va resultar revelador: Literatura catalana a l’exili (1976), on posava en evidència la
vitalitat de la literatura catalana, fora de Catalunya, durant els anys més foscos
de la dictadura. Amb Albert Manent, doncs, se’n va una figura imprescindible de
la literatura catalana.(Article publicat a Regió7, el dia 16 d'abril de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada