Violència

                Digueu-me poruc o, si voleu, covard, però sempre he fugit de la violència.  No tan sols de la violència de les armes que, d’entrada, tindria ben pocs avaladors, sinó de qualsevol situació tensa que pugui acabar a mastegots i, fins i tot, de la violència verbal, fins al punt que m’incomoden les discussions acalorades i, per tant, sóc un pèssim tertulià i un polemista patètic. De petit, per exemple, evitava els esports de contacte, perquè la meva falta d’agressivitat m’impedia fer-hi un paper mínimament acceptable. És potser per això que l’art que explora la violència, en canvi, sempre m’ha fascinat: sóc un fan de les pel·lícules de Tarantino i m’agraden les novel·les de Cormac McCarthy, així com els quadres de Caravaggio, per posar alguns exemples. Les meves novel·les, d’altra banda, són plenes de personatges violents. I és que suposo que els humans, al capdavall, necessitem canalitzar d’una manera o altra el costat més visceral, més primari, més bestial, de la nostra naturalesa.

                Com a professor de secundària, sovint em toca parlar amb adolescents sobre el seu futur professional. De tant en tant, algun em diu que de gran voldria entrar al cos de Mossos d’Esquadra per formar part de la Brigada Mòbil, és a dir, els Antiavalots, perquè li agradaria repartir llenya. Hi he pensat aquests dies, arran dels aldarulls que es van produir a Barcelona després que desallotgessin i enderroquessin la casa ocupada de Can Vies, a Sants. Hi ha hagut enfrontaments entre la policia i els qui protestaven. Els cossos policials i les institucions han denunciat l’actitud violenta d’una part dels col·lectius que donen suport als ocupes, i els manifestants filoanarquistes s’han queixat de la violència amb què ha actuat la policia. Els uns justifiquen els seus mètodes perquè no poden cedir al xantatge dels qui prenen els carrers sota consignes antisistema, i els altres cremen contenidors, rebenten caixers i trenquen vidres legitimats, segons el seu parer, per uns principis que estan molt per sobre de la pau social. Enmig de tot plegat, el cap de la policia catalana (Manuel Prat) va i dimiteix per, segons diu, motius personals, i el portaveu d’aquest corrent conegut com a #EfecteCanVies es fa anomenar Pau Guerra (en realitat es diu Rubèn Molina) i resulta que té antecedents per actitud violenta en el setge al Parlament. El bàndol institucional, que recela de l’ocupació de propietats (públiques o privades), veu en els aldarulls una revolta incontrolada que cal aturar, mentre que el bàndol antisistema, indignat pel que considera una retallada dels drets individuals i col·lectius, creu que les cases ocupades són un espai de llibertat que s’ha de preservar peti qui peti i atribueixen els aldarulls a una lògica explosió de ràbia dels que ja no aguanten més. Això, sí: els uns i els altres, com és habitual, s’omplen la boca amb la paraula democràcia i, en nom de la raó, els uns i els altres actuen amb prepotència.

Tornant a l’alumne que em deia que volia ser de la Brimo per estovar el personal, m’adono que, en realitat, en un conflicte com el de Can Vies, tant me’l puc imaginar en una banda com en l’altra. Tant el veig amb el casc i la porra, com amb la dessuadora, la llamborda a la mà i la caputxa.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de juny de 2014)