dimecres, 30 d’abril del 2014

Escurar el plat

                Pla general d’un bar, solitari, on només veiem, de perfil, un cambrer, que frega gots rere la barra, i un client, assegut sobre un tamboret alt i amb una copa a les mans. Entra un home per la porta del fons i seu al costat de l’únic client del local. El nouvingut, ara en un pla mitjà, demana un gintònic i, mentre el cambrer l’hi serveix, manté una conversa amb l’altre. S’alternen els primers plans, amb plans mitjans i, des de l’altra banda de la barra, algun pla americà. Discuteixen. Quan acaben, l’últim d’arribar se’n va, contrariat, i deixa la copa plena sobre el taulell.


                Gran pla general d’un restaurant ple de gent. Tràveling fins a una taula on un home i una dona acaben de fer la comanda al cambrer. Amanida verda i bacallà amb samfaina, per tots dos. Mentre xerren, la càmera va alternant els plans mitjans –i els primers plans— ara de l’un, ara de l’altre. Porten el primer plat i els comensals continuen la conversa, sense tocar el menjar, sobre la seva relació, que sembla ser que fa aigües. Al cap d’una estona, en un pla general, el cambrer s’emporta els plats pràcticament intactes.

                Què ho fa, que a les pel·lícules hi ha tantes escenes on els personatges fan avançar la trama en situacions on se suposa que haurien de beure i menjar, però no mengen ni beuen? Els gots i els plats plens abandonats són a l’ordre del dia en tota mena de films. Suposo que deu anar en contra de l’estètica cinematogràfica –tret que ho demani expressament el guió— fer parlar els personatges amb la boca plena. Però jo no puc deixar de fixar-m’hi, fins al punt que de vegades –sobretot si la pel·lícula en qüestió no aconsegueix captar la meva atenció per altres vies— m’incomoda. De fet, sempre m’ha incomodat veure com s’abandona un plat ple de menjar. Sento vergonya –i és un problema que potser hauria de resoldre a cal psicoanalista— quan menjo amb algú que no escura el plat. Crec que és un fet cultural, o potser tan sols respon a una simple qüestió d’educació. A casa meva –i no estic parlant, ni de bon tros, d’un ambient autoritari— era inconcebible la possibilitat que algú deixés menjar al plat. La negociació era impossible. La màxima segons la qual “el menjar no és llença” formava part d’un codi que ningú no havia escrit però que tots respectàvem, sense qüestionar-lo. Sempre m’he demanat si el fet que, de gran, m’agradi menjar  gairebé de tot, i que em mengi sempre tot el que em posen al plat, és una causa o bé una conseqüència del que de petit vaig viure a casa. I no em sento pas traumatitzat. Al contrari! Menjar és una de les necessitats vitals que més em fan gaudir. Poques coses em fan tan feliç com una bona taula i una bona conversa. Es veu, però, que sóc d’una espècie cada cop més rara. Resignació.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 27 d’abril del 2014

Ser contra la mort (a propòsit de la novel·la "Aniversari", d'Alba Sabaté")

                La vora descosida d’un davantal, una formiga que es passeja pel costat de la cadira, un gelat de dues boles –vainilla i xocolata— que regalima, els ulls que s’acluquen, mans que s’agafen, cuixes que es tanquen, una poma mig pelada sobre la taula, una cassola de terrissa recremada per les vores de sota, eixugar-se les mans, l’aigua que s’escola per la pica, la nevera tacada de vés a saber què a la part de sota, les rajoles picades per les vores, un rellotge de paret a qui algú dóna corda... Detalls. Gestos. Objectes. Són petites coses de la vida quotidiana d’una parella de vells, l’Antònia i el Frederic, que protagonitzen la novel·la de l’escriptora d’origen manresà Alba Sabaté, Aniversari, que va merèixer el premi Marian Vayreda del 2013, i que s’ha publicat fa poc.


                Enmig d’una allau d’històries carregades d’acció, misteri i violència, que s’anuncien a les contracobertes com a “trepidants”, Alba Sabaté irromp en el panorama literari amb aquest relat dur i tendre alhora, pausat, melancòlic, extremadament temperat, serè,  gairebé estàtic. S’agraeix. Es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Perquè tot és lent, quan es tracta de retratar una parella de vells al jardí. Acaba de trucar-los la seva filla, des de Londres, per dir-los que seran avis. És el mateix dia que, fa anys, van perdre un fill. L’aniversari de la mort del fill. A partir d’aquí anem coneixent els dos ancians, que viuen al barri de Gràcia de Barcelona, a prop d’on havien tingut una petita botiga de queviures que ara porten uns pakistanesos a qui el Frederic, cada dia, va a ajudar una estona. El món ha canviat. El Parc Güell, on es van enamorar, és ple de turistes; i el bar de davant de casa el porten uns xinesos. L’Antònia té alguna cosa de personatge rodoredià envellit. Confessa que va ballar de debò, per primer cop, als disset anys, a la plaça del Diamant. Les flors, i especialment els cactus i les roses –que també tenen punxes—, despleguen el seu simbolisme. El Frederic manté converses metafísiques amb homes més joves (el Carles i el Miquel), que presenten una inversemblança estranya, captivadora... L’ombra de la depressió i els símptomes de l’Alzheimer planen sobre la vida d’aquests dos vells que es comuniquen més amb gestos i silencis que no pas amb paraules.

                Aniversari és una novel·la escrita amb un llenguatge sobri, que ajuda a vehicular una gran dosi de sensibilitat. Els protagonistes han patit, i pateixen. Han viscut una vida carregada de dolor i remordiment, d’infidelitats i reconciliacions, de records i oblits. Però s’estimen d’una manera senzilla, amb delicadesa, lentament, mentre s’acompanyen l’un a l’altre en l’últim tram de les seves existències. Aniversari parla de la vellesa, però arreu ronda un tema adjacent que, en el fons, tot i que només n’hi hagi referències esporàdiques (però constants, i punyents), és segurament el tema principal: la mort. Perquè “la vida són històries, es deia [l’Antònia]. I finals. I vivia i oblidava, per no deixar senyals”. “La vida persegueix finals”. És reveladora, en aquest sentit, la cita del filòsof francès Paul Ricoeur que hi ha al final del llibre: “Des del fons de la vida, sorgeix un poder, que diu que el ser és ser contra la mort”.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'abril de 2014)

dimecres, 16 d’abril del 2014

Albert Manent, imprescindible

                En poc temps hem perdut alguns dels estudiosos més importants de la literatura catalana. El setembre passat abandonava el món un dels més veterans, Martí de Riquer, i aquest mateix gener ens deixava un dels més influents, Josep Maria Castellet. Abans d’ahir va morir el poeta i assagista Albert Manent. Potser el seu nom no ressonava tant, en les tertúlies intel·lectuals, com el dels anteriors, però això no resta gota d’importància a la seva figura.


                Albert Manent pertanyia a una generació imprescindible. N’era una de les figures cabdals. Ell mateix en va parlar en un dels seus últims llibres, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956), que va ser finalista del premi Joaquim Amat-Piniella l’any 2010, i que va venir encantat a presentar a Manresa. Manent l’anomenava “Generació de 1951”, i hi incloïa una colla d’universitaris que no havien viscut la guerra des de la primera línia perquè eren massa joves i que, inevitablement, havien rebut una formació en castellà. Sense aquesta generació de resistents (de la qual formaven part noms com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Ramon Folch i Camarasa, Josep Maria Espinàs o Joaquim Molas), la literatura i la cultura catalanes no haurien pas sobreviscut al desastre de la guerra i a una dictadura genocida que pretenia acabar qualsevol manifestació cultural que no fos en castellà. Albert Manent es va erigir com a testimoni d’aquesta generació a qui va tocar un paper gens agraït, perquè van haver d’assumir la responsabilitat de fer de pont entre la relativa normalitat cultural de l’època republicana i la recuperació, també relativa, d’aquesta normalitat durant la transició. Van reprendre la literatura catalana durant uns anys molt complicats. Qui sap si, sense ells, hauríem “salvat els mots”.
                Entre les obres d’Albert Manent, que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2011, destaquen algunes biografies de poetes catalans, com ara Carles Riba, J V Foix, Josep Carner o, en un pla més íntim, del seu pare Marià Manent. Per mi, però, sempre serà l’autor d’un estudi que, com a estudiant de Filologia Catalana, em va resultar revelador: Literatura catalana a l’exili (1976), on posava en evidència la vitalitat de la literatura catalana, fora de Catalunya, durant els anys més foscos de la dictadura. Amb Albert Manent, doncs, se’n va una figura imprescindible de la literatura catalana.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 d'abril de 2014)

dilluns, 14 d’abril del 2014

Suárez i el català


Ara que es parla tant de la immensa talla política de l’expresident del govern espanyol Adolfo Suárez, traspassat fa poc; ara que tots els integrants de la classe política (fins i tot la majoria dels qui el van vilipendiar fins a la sacietat mentre governava) en canten les virtuts personals i les habilitats negociadores com a dirigent incorruptible; ara que fins i tot els qui, des de la dreta o des de l’esquerra, van exercir en contra d’aquell falangista convers una oposició implacable i poc escrupolosa el santifiquen com l’artífex d’una transició modèlica que va propiciar als espanyols una entrada pacífica i exemplar al temple sagrat de la democràcia; ara que els uns adjudiquen a Suárez (nomenat, esperonat i recolzat pel rei d’Espanya) la paternitat de la inviolable Constitució i els altres reconeixen que va ser capaç de modificar més d’una llei per adaptar-se al que la realitat li demanava; ara que tohom parla d’Adolfo Suárez però en realitat està parlant d’una altra cosa tot pensant en Catalunya... Ara, doncs, també seria el moment de recordar que l’expresident del govern espanyol que, havent estat Secretari General del Movimiento, va acabar per legalitzar el partit comunista, que va permetre el restabliment de la Generalitat, que va afavorir la tornada del president Tarradellas, va ser també qui, quan li van demanar com veia que a les aules s’ensenyés en català, va deixar anar aquella perla, que ha passat a la posteritat, segons la qual no és possible que en aquesta llengua tan simpàtica i bonica (els adjectius són meus, però crec que en aquest context resulten escaients) sigui possible que en una classe de batxillerat s’hi expliqui física nuclear. I ara! El català està molt bé perquè la canalla aprengui cançons, perquè els padrins reneguin mentre juguen a la botifarra o, fins i tot, per esplaiar-se en jocoses converses de sobretaula (privades, això sí)... però per parlar de qüestions serioses? I en públic? No, home no! On aniríem a parar! Hi ha qüestions que només poden tractar-se amb llengües de veritat. Hi ha temes per als quals només és adequada una llengua amb pedigrí. Una llengua nacional i transoceànica, com el castellà, amb tres-cents milions de parlants, literatura de solera i solvència imperial. I això que, en la seva primera compareixença televisiva després d’haver estat elegit per formar govern, el juny de 1976, va dir que calia elevar a la categoria política de normal allò que al carrer ja era normal.

El cas és que al cap de quasi quaranta anys de democràcia, quan ha quedat més que demostrat que el català és, com qualsevol altra, una llengua versàtil i vàlida per explicar qualsevol matèria, hi ha qui s’entesta a voler mantenir-la com a simple eina per a manifestacions folklòriques i, si pot ser, lluny de les aules.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2014, i també a El Pou Digital)

dissabte, 12 d’abril del 2014

La llibertat com a tema ("Tot és possible. 43 narradors de la Catalunya central")

                Hi ha paraules que s’utilitzen amb una frivolitat desmesurada. Conceptes de gran calat social, que poden arribar a definir una manera de veure el món i que, curiosament, tothom es fa seves des de posicions ideològiques ben diverses, fins i tot oposades. Una de molt utilitzada aquesta setmana és la paraula “democràcia”. Des de fa una colla d’anys veiem i sentim polítics –de dretes, d’esquerres i de centre— que, com més volen limitar l’opinió del poble, com més atempten contra drets fonamentals, com més pretenen exercir l’autoritat sense dret a rèplica, més es defineixen com a demòcrates. La paradoxa també es produeix amb la paraula “llibertat”. Els nord-americans (però també la resta de mortals) han explotat el mot fins a l’extrem d’haver justificat guerres, boicots i embargaments internacionals en nom de la llibertat. No fa gaire, el president dels EUA, Barak Obama, fent referència a la dependència energètica d’Europa cap a Rússia, i pensant –en el marc del conflicte amb Ucraïna— que aquesta dependència hauria d’acabar-se, va deixar anar una perla d’aquelles que només és capaç de dir qui es creu en possessió de la veritat infalible: “la llibertat no surt gratis”.


                Aquesta exhibició de supèrbia no la trobem en els quaranta-tres escriptors de la Catalunya central (26 del Bages, 8 del Berguedà, 6 de l’Anoia i 3 del Solsonès), d’edats que van dels trenta als vuitanta anys repicats, que signem el volum Tot és possible, publicat per l’Albí, amb la col·laboració d’Òmnium Bages, on cadascú, amb un relat d’unes cinc pàgines, aborda el tema de la llibertat. A part d’un llibre carregat de bones històries, Tot és possible és també una mostra –o una exposició— d’autors vinculats a les comarques centrals; i és una excusa perquè aquests autors puguem trobar-nos, interactuar, i crear vincles que poden fructificar en col·laboracions creatives futures; i és, també, una manera de reivindicar la bona literatura feta en allò que, essent el centre geogràfic, molts consideren –amb condescendència petulant— la perifèria. Perquè Tot és possible és, sobretot, un bon llibre de narrativa.
                Tot i la dimensió simbòlica que podem atribuir a la majoria dels relats que aplega Tot és possible, n’hi ha molt pocs que –potser per evitar, precisament, caure en el que era previsible— abordin directament el tema de la llibertat dels pobles. Alhora de parlar de llibertat amb un relat de ficció, els autors de la Catalunya central es veu que preferim escriure històries de llibertat personal o individual, o de llibertat dins la parella, o al voltant de la llibertat de la dona, o sobre la llibertat creativa, o la llibertat sexual... En realitat, hi ha una bona colla històries que parlen de manca de llibertat, amb personatges atrapats per un sistema, una addicció, una malaltia, un entorn, o el seu propi ego.

                Potser té raó Josep Tomàs Cabot quan, en el seu conte Una gran estàtua, presenta una situació rocambolesca per dir-nos que potser la llibertat ens va gran: un fotògraf ha de retratar els impulsors de l’estàtua de la Llibertat, amb el monument de fons, i ha d’allunyar-se tant, per agafar-ho tot, que els homes van disminuint per la distància fins al punt que el fill del fotògraf sentencia: “o l’estàtua és massa gran, o els homes són massa petits...”.

(Article publicat a Regió7, el dia 12 d'abril de 2014)

dilluns, 7 d’abril del 2014

Ucronies


                La novel·la Els ambaixadors (Destino, 2014), d’Albert Villaró, ha posat de moda, a casa nostra, la “novel·la ucrònica”, una mena de variant de la novel·la històrica que, en certa manera, l’acosta a la ciència-ficció. Villaró, a través d’una trama d’espionatge, reconstrueix la història a partir de com hauria pogut ser si els fets d’octubre de 1934 haguessin tingut un desenllaç favorable als interessos de la Generalitat i hagués existit, doncs, una República Catalana Independent.
                El concepte d’ucronia (neologisme que vol dir “en cap temps”), es va crear al segle XIX seguint el model de la utopia (“en cap lloc”), de Thomas More, i serveix per plantejar com hauria canviat la història si els esdeveniments haguessin anat diferent, en algun aspecte, de com van anar en realitat. La ucronia ofereix, doncs, una història alternativa. I si Napoleó no hagués estat derrotat a Waterloo? I si Hitler arriba a guanyar la II Guerra Mundial? És clar que això només funcionarà si el lector sap que, en realitat, Napoleó va ser derrotat a Waterloo i Hitler va perdre la guerra. La literatura catalana ha conreat la ucronia literària des de fa temps. A Paraules d’Opoton el Vell (una novel·la que cal reivindicar, com cal reivindicar el seu autor), l’any 1969, Avel·lí Artís-Gener feia que els asteques descobrissin Europa abans que Colom descobrís Amèrica. Toni Soler també va publicar un relat ucrònic l’any 1994, Pretèrit imperfecte, on un historiador viatja a diferents períodes de la història i hi provoca canvis que deriven en els desenllaços més inesperats.


                Fa una colla d’anys, jo mateix vaig publicar O rei o res!, que, sense ser pròpiament una ucronia, esperona el lector a generar-ne una en la seva imaginació. Els personatges van al darrere d’un suposat testament del rei Martí l’Humà a favor del comte Jaume d’Urgell. Un testament que, si hagués existit, hauria pogut mantenir la nissaga catalana al capdavant de la corona d’Aragó i hauria pogut invalidar el Compromís de Casp. O rei o res! no especula sobre el que hauria pogut passar si..., només convida a plantejar-se una possibilitat que hauria canviat el curs de la història.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2014)