La veritat oculta de Pep Garcia

                Pere Calders, sens dubte el millor autor de relats breus en la nostra llengua, solia plantejar situacions sorprenents i desconcertants en els seus contes. Sempre amb una bona dosi d’ironia intel·ligent, Calders mostrava personatges que passegen amb naturalitat pel carrer, que tornen a casa després de la feina, o van a comprar una planta a la floristeria, i, de sobte, els situava davant d’un element fantàstic, sorprenent, improbable, que sovint fa que el lector descobreixi –encara avui, perquè Calders no s’ha deixat, ni s’ha de deixar, de llegir mai— la realitat profunda que s’amaga darrere la quotidianitat que cada dia ens passa per davant del nas. El títol del seu llibre més cèlebre, Cròniques de la veritat oculta (1955), és molt revelador en aquest sentit. L’estil i el tarannà de Calders ha influït rotundament en la literatura catalana del tombant de segle fins al punt que alguns autors, com l’anoienc Joan Pinyol, se’n declaren devotament hereus.

                Si avui dia fos viu i continués escrivint, Pere Calders podria subscriure algun dels contes de Perduts, el recull de relats breus que el manresà Pep Garcia acaba de publicar. Per exemple, aquell dels habitants d’un poble que assisteixen al castell de focs que tanca els actes de la Festa Major i quan, acabat l’espectacle, tornen en processó, es troben que les cases les ocupen pacíficament unes altres famílies “com si ho haguessin fet tota la vida”, i els qui havien anat a celebrar el final de la festa han d’acabar marxant del lloc on havien viscut sempre. O el d’aquell home que fa egosurfing, es troba a Internet, i la seva versió a la xarxa acaba suplantant la seva vida real. Més enllà, un parell de suïcides, un desgraciat a qui l’ex ha estampat la porta als morros, un nen que desapareix mentre es gronxa, uns bessons que han viscut com si fossin una sola persona, dos amants que no ho són, l’home a qui diuen “ves-te’n” i se’n va, l’escriptor que va de públic a la presentació del seu llibre, el passatger d’un tren en via morta, un amant amb un defecte perillós, un home a qui fa deu anys que la vida no somriu i ell s’hi torna, parelles que se citen, una colla de morts en totes les circumstàncies imaginables, un grapat d’alcaldes ben galdosos... En fi, tota una galeria de perduts...

Escrit amb una prosa àgil i rutilant, i amb un llenguatge directe i precís, el llibre és ple de situacions divertides que, mirades amb fredor, no fan cap gràcia. Perquè l’humor acostuma ser-hi més aviat negre, sarcàstic, a voltes estripat, de vegades surrealista, i gairebé sempre cobert per una pàtina de tristesa. Garcia demostra amb Perduts que té un estil personal que, en part, ja li coneixíem dels seus articles a Regió7. Sovint, els personatges sense nom (a diferència de Calders, opta sempre per la tercera persona), com també algunes situacions, recorden la perspectiva distant i alhora aguda de Quim Monzó.

                Pep Garcia assegura que va escriure Perduts enfebrat, mentre es recuperava d’una pneumònia. Tant de bo no haguem d’esperar que pateixi una recaiguda per llegir-ne un nou llibre. De fet, els micromecenes que han fet possible l’aparició d’aquest, ja han pogut gaudir de la coberta i d’un relat –encès i contundent— del seu proper recull, Trobats.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 de novembre de 2014)

Gabriel Mora i Arana, el poeta senzill

                Hi ha qui critica els poetes perquè costa que la seva obra sigui entenedora. A l’altre extrem, hi ha qui defensa i escriu una poesia críptica, argüint que, com més difícil, més capes de lectura i, per tant, més profunditat pot tenir. Personalment, agraeixo que els poetes es mostrin profunds i, a la vegada, intel·ligibles.  I un dels qui ho aconseguia era el manresà Gabriel Mora i Arana, que ens va deixar ahir. Parlem d’un poeta, però podríem parlar d’un humanista. De formació autodidacta, va destacar com a divulgador de l’esperantisme i de l’esperanto i era qui més coneixia la Renaixença manresana.

Al març, en el marc del Dia Mundial de la poesia, se li va retre un homenatge. Fa tot just unes setmanes, mentre un servidor preparava l’actualització de la ruta per la Manresa literària que tindrà lloc aquest dissabte pels carrers de la ciutat, vaig decidir d’incloure-hi un text de Mora i Arana, aprofitant que passàvem per davant del mural que, amb la seva imatge i un dels seus poemes, té al carrer de la Mel. Dissabte, la lectura de L’enamorament tindrà també un punt d’homenatge a aquest poeta i esperantista que fugia del soroll però que mereixeria més ressò, i donarà una mica més de sentit a l’itinerari.

                Els lletraferits manresans quedem una mica orfes. En el record ens queda la seva aparença d’home senzill capaç d’escriure sonets d’alta volada.

(Nota publicada a Regió7, el dia 26 de novembre de 2014, amb motiu de la mort de Mora i Arana)

Un glop de llum (al voltant de l'últim disc de El fill del mestre)

                Cançons per a després d’un diluvi és un títol impregnat d’esperança. M’agrada. I m’agraden les cançons que hi ha dins de l’últim disc d’un dels artistes lleidatans més destacats, l’alpicatí Jordi Gasion. Després d’una experiència acústica, íntima i introspectiva amb el seu nom real, recupera el nom musical de El fill del mestre i torna amb aquest títol esperançador, que, gràcies al cada cop més imprescindible micromecenatge, va sortir publicat a finals d’octubre. Escoltant-lo, m’ha semblat que, efectivament, els núvols s’esqueixaven i deixaven pas a una nova claror, que, passada la tempesta, potser no és un esclat de tornassols, però prioritza la llum per sobre de les ombres.

                Tinc la sensació que, després de “calar foc a la casa”, després de veure cremar “el vell món”, El fill del mestre busca una sonoritat més rutilant i, a la vegada, més potent, i que segurament es reserva segons quines intimitats per al seu projecte més personal, Gasion. Des de la meva limitadíssima i eclèctica cultura musical, en aquest disc de El fill del mestre m’ha semblat reconèixer melodies, acords i cadències tan diversos com interessants. Hi ha menys balades i més tonades roqueres. Sense abandonar els referents clàssics, que van de Dylan i Lennon fins a Xavier Baró, alguna tornada em recorda Luís Eduardo Aute, Antonio Vega o grups britànics de pop i rock, i s’hi descobreixen matisos sonors que ens transporten cap a propostes recents del pop en català, com Manel o Antònia Font.

                Ja no hi ha poemes musicats de clàssics de la literatura com Marià Manent, Màrius Torres o JM Llompart, i, en canvi, la presència d’una guitarra elèctrica més roquera o d’unes tornades més alegres, s’ha incrementat respecte 78, Aquella estranya manera de creure en la vida i Ha calat foc a la casa. Les lletres continuen tenint una bona dosi d’introspecció, però s’han desenganxat de les persones més properes, especialment les dones que protagonitzaven moltes cançons en els discos anteriors. He de confessar que m’agrada més el seu vers lliure, sense rima, que quan força la rima fàcil, i que és una llàstima que la fonètica nord-occidental quedi cada vegada més desdibuixada. Conserva temes recurrents com l’amor, la mort, el pas del temps i l’enyor de la infantesa, de “quan no sabia entendre els mapes que els dies em mostraven”. Ara, superada l’experiència –no sempre agradable— de fer-se gran, Jordi Gasion té ganes de cantar que hi ha esperança; que la vida passa i, al capdavall, no està tant malament; que aquell que “acostumava a passar de tot” ha d’actuar amb responsabilitat; que es mira la vida entre xiulets optimistes mentre crida que no vol “tornar a l’ull de l’huracà”; que, al cap dels anys, reconeix que “l’adversitat ens fa més forts, / el temps ho admet i ho cura tot, / no hi ha problemes sense solució”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de novembre de 2014, i també a El Pou Digital)

Viatjar amb Modiano

Diu l’escriptor argentí Roberto Piglia que, al capdavall, “no hi ha res més que llibres de viatges o històries policials. Es narra un viatge o es narra un crim. Quina altra cosa es pot narrar?” Patrick Modiano, el flamant guanyador del Premi Nobel de Literatura, diu també, en aquest sentit, que té la sensació d’haver escrit una vegada i una altra la mateixa novel·la, durant 45 anys. Les novel·les de Modiano deuen ser, doncs, llibres de viatges. S’hi explica, obsessivament, el viatge de la memòria cap al passat, cap als anys seixanta, cap a la guerra d’Algèria i, sobretot, cap a l’època en què una part de França estava ocupada pels nazis i una altra era governada pel govern col·laboracionista de Petain, a Vichy. Però, sobretot, les novel·les –tan curtes com intenses— de Modiano, com la majoria de les grans novel·les que s’han escrit al llarg de la història de la literatura, expliquen un viatge al fons de l’ànima, retraten la naturalesa dels humans sotmesos a un destí angoixant i poc esperançador. Són, de fet, una mena d’autobiografia indirecta. L’ombra allargada del passat, que l’autor només coneix (o recorda) de forma fragmentària, impregna una obra tan complexa com aparentment senzilla. La frase curta i simple, amaga una gran profunditat de pensament. Modiano va ser dels primers a trencar el tabú i denunciar la participació francesa en la persecució de jueus, el col·laboracionisme amb el règim nazi i, per tant, la complicitat en relació a l’Holocaust. Les novel·les de Modiano, però, són també (recuperant la classificació de Piglia) històries policials, perquè els personatges, sovint, actuen com a detectius que escruten desconcertats la memòria a la recerca d’un misteri que, tanmateix, no arriben a resoldre, o no volen fer-ho.

Com el nostre Joaquim Amat-Piniella, encara que no pas en qualitat de testimoni, Modiano s’ha endinsat, també, en l’horror dels camps d’extermini. La seva novel·la Dora Bruder, per exemple, nascuda a partir d’una història real (un anunci a la premsa on la família demanava notícies d’una noieta de quinze anys), el va portar, mentre mirava de reconstruir la història de la protagonista, fins a un dels focus més intensos i actius de l’infern nazi: Auschwitz.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de novembre de 2014)

Avui, votem

                Ho he dit en alguna ocasió: a hores d’ara, la societat catalana ja ha demostrat tot el que podia demostrar en relació al dret a decidir i al desig de decidir a favor de la llibertat. Què més hem de fer, per reclamar un dret que creiem nostre? Manifestacions, concerts i actes multitudinaris, sense precedents ni aquí ni enlloc, han omplert carrers, places i estadis... Sense coaccions, sense violència, en un ambient festiu i amb una convicció ferma. Hi ha catalans que s’hi oposen, que s’escuden en la negació del nostre dret a decidir i es remeten a la Constitució Espanyola. Però, de moment, els qui ens hem manifestat massivament i hem proclamat amb veu més ferma els nostres anhels hem estat els partidaris de la sobirania a què creiem que té dret (si no legal, del tot legítim) el nostre poble. Més fort no podíem cridar. Ens ha sentit –i ens ha escoltat— tothom que ho ha volgut fer. Davant d’aquest clam popular, la normalitat hauria d’imposar-se i avui, dia 9 de novembre, hauríem d’haver pogut votar, com els escocesos, en un referèndum. Després de l’escrutini, hauríem acceptat el resultat que la majoria hagués decidit i els partidaris de l’opció guanyadora haurien destapat una ampolla de cava.

                Al final, però, ni referèndum ni consulta. Els qui, a causa del clam popular i fent gala de l’exercici de responsabilitat a què se sotmetien, havien agafat les regnes del procés (desafiament, en diuen a Madrid), les han tornat de nou al poble. I, tanmateix, encara que el resultat només serveixi per fer un recompte aproximat que reforci la legitimitat amb què reclamem el que considerem un dret, encara que des de fora se’n minimitzi la transcendència, cal que anem a votar, cal que la societat assumeixi de nou la iniciativa i que ens expressem amb prou contundència per obligar els qui ens manen a recuperar el camí que els hem marcat.

                A partir de demà, ja no ens serveix la murrieria (aparentment efectiva, però a la fi enganyosa) que el Govern de Catalunya va exhibir fins que, fa un mes, van desconvocar la consulta que estava prevista i, per no fer trencadissa, van acabar rebaixant-la a la jornada de participació ciutadana que, si no hi ha hagut cap sorpresa d’última hora, avui es deu estar desenvolupant. Res de “ja ho tenim tot previst”. Volem un full de ruta concret i transparent. Per tant, encara que –il·lusos, si voleu— ens haguéssim cregut, fins al darrer moment, que acabaríem votant en una consulta, i per més que ens sentim una mica decebuts per la falta de coratge dels qui alimentaven l’esperança, avui s’ha d’anar a votar.

                Només un nou clam multitudinari (aquesta vegada, en forma de milions de paperetes a dins de milers d’urnes escampades per tots els pobles i ciutats del país) pot tornar la pilota a la teulada d’aquells que, agradi o no, han de liderar el procés.

(Article publicat el 9N de 2014, al suplement Lectura del diari Segre)

Narradors Centrals pel sí

                És veritat que en un món ideal (o, si més no, en un país normal) l’art i, en general, l’experiència creativa, haurien de poder anar desvinculats de les circumstàncies polítiques i dels processos socials. En aquest món ideal, la cultura tindria un reconeixement social i institucional inqüestionables i Jordi Savall, per exemple, no hauria hagut de renunciar al Premio Nacional de música que li concedia el ministeri la setmana passada. També és veritat que, sovint, la creativitat ha tingut com a objectiu influir en la societat i ho ha aconseguit amb resultats notables tant pel que fa a la incidència buscada a peu de carrer com amb la qualitat artística de l’obra. El realisme històric o la cançó protesta en són mostres prou evidents. Allò que és innegable, tanmateix, és que ara i aquí resulta inevitable que des dels sectors més diversos –artistes inclosos— hi hagi posicionaments en relació al procés sobiranista que –agradi o no— estem vivint.

                Hi ha qui s’ha posicionat directament a través de la seva obra. S’han escrit assajos, novel·les i poemes, s’han fet exposicions de pintura i s’han composat cançons a favor del dret a decidir o, directament, a favor de la independència. Però també s’han tirat endavant reivindicacions col·lectives d’artistes i intel·lectuals que han volgut fer públic el seu compromís, en forma de discurs o manifest. En aquest sentit, el manifest “Diem sí a la consulta, direm sí a la independència”, que es va fer públic el 16 d’octubre, és un dels que ha tingut més ressò, perquè recull la signatura de més de cinc-cents escriptors catalans, encapçalats per noms solvents i contrastats com Jaume Cabré, Sánchez Piñol, Quim Monzó o Josep Maria Espinàs.

                És per això, perquè creiem que, a més d’explicar històries de ficció, tenim alguna cosa a dir sobre el que passa al nostre entorn (perquè el que hi passa és massa important per obviar-ho), que aquesta setmana, una trentena de narradors de la Catalunya central (de l’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i d’Osona) hem signat i fet públic el manifest “Narradors Centrals per la llibertat”, un breu text de tres paràgrafs on destaquem tres coses: en primer lloc, manifestem la voluntat d’expressar la nostra posició favorable en relació al dret dels catalans a decidir el propi futur com a poble; en segon lloc, ratifiquem el manifest signat a l’octubre per més de cinc-cents escriptors catalans, a favor de votar el 9 de novembre, i a favor de votar que sí; i, finalment, com a escriptors que no som de Barcelona, expressem el desig que la Catalunya del futur, la que volem veure néixer ben aviat, estigui atenta al potencial creatiu de la totalitat del territori, que els escriptors d’allò que se’n diu “comarques” no haguem d’anar a viure al Cap i Casal per ser tinguts en compte pels grans mitjans, ni bandejats per les institucions.

                Ignoro si, com a col·lectiu, els Narradors Centrals tenim alguna mena de força moral o de solvència ideològica. Vull creure que sí, perquè la pràctica de la literatura va associada a una reflexió intel·lectual que en alguns casos és prou respectable. Per una vegada, sense fer servir metàfores ni dobles sentits, una colla d’escriptors ens hem volgut manifestar amb paraules i missatge clars. Perquè demà cal anar a votar amb llibertat, i cal votar per la llibertat.

(Article publicat el 8 de novembre de 2014, al diari Regió7)

Manifest: Narradors Centrals per la llibertat

NARRADORS CENTRALS PER LA LLIBERTAT

Com a col·lectiu de narradors de la Catalunya central (Narradors Centrals), volem expressar la nostra posició en relació al procés que s’ha engegat perquè Catalunya pugui decidir el seu futur polític. El que hauríem volgut que fos un referèndum, que vam conformar-nos que quedés en consulta i s’ha acabat convertint en la jornada de participació ciutadana del dia 9 de novembre ha de ser un pas més, un pas important, en aquest procés cap a l’exercici de la sobirania.

És per això que, d’entrada, ratifiquem el manifest que uns quants centenars d’escriptors catalans (alguns dels quals formen part del nostre col·lectiu de Narradors Centrals) van fer públic el dia 16 d’octubre de 2014. Per tant, no tan sols donem ple suport a l’exercici democràtic d’expressar-se i decidir a través del vot, sinó que ens posicionem a favor del vot afirmatiu.

Més enllà d’això, els Narradors Centrals, en tant que narradors que escrivim des d’una perifèria (Anoia, Bages, Berguedà, Osona i Solsonès) que voldríem central, aprofitem per expressar el desig que en la Catalunya del futur desapareguin les perifèries literàries i siguem capaços de posar en valor la literatura de proximitat, tot incorporant-hi tots els accents de la nostra parla.

Manifest fet públic el dia 5 de novembre de 2014

Signants:

Josep Maria Aloy, Tomàs Àrias, Jordi Badia, Llorenç Capdevila, Pere Joan Cardona, Lluís Casals, Lluís Cerarols, Jordi Cussà, Antoni Dalmau, Pilar Duocastella, Pep Elias, Maria Enrich, Jordi Estrada, Pasqual Farràs, Agustí Franch, Teresa Franquesa, Pep Garcia, Raül Garrigasait, Jaume Huch, Cesc Martínez, Zulima Martínez, Abraham Mohino, Pep Molist, Màrius Moneo, Beatrice Nyffenegger, Daniel Peñarroja, Joan Pinyol, Antoni Pladevall, Francesc Ribera ("Titot"), Teresa Roig, Jordi Santasusagna, Alba Sabaté, Genís Sinca, Josep Maria Solà, Josep Tomàs Cabot.