Sentit comú i normativa

                Quan, a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats, diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies) i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el 2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de Ciutadans).

                Com que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un llibre molt interessant, titulat Canvi d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.

                Un pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària. A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és membre de la Secció Filològica de l’IEC.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)