dimecres, 29 d’abril del 2015

Sobreviure al bilingüisme

Malgrat el cofoisme optimista dels qui acostumen a interpretar els resultats de les enquestes sobre coneixement i ús del català, i malgrat els qui veuen en l’Estat propi (només pel fet de tenir-lo) una solució definitiva a la situació de conflicte lingüistic, algunes veus alerten del perill que, per a una llengua feble com el català, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta com el castellà. A finals de març es va presentar a Manresa El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.  En un Estat amb aquest perfil de doble oficialitat lingüística, el català continuaria sent una llengua prescindible (com fins ara) i tindria tots els números per, a la llarga, acabar essent engolida per l’altra llengua, el castellà, més poderosa, que des del principi (emparada per la cooficialitat) es mantindria com a única llengua d’una bossa considerable de parlants monolingües, exactament com passa ara. Si es pretén que desaparegui la figura del monolingüe castellà, calen àmbits monolingües en català, on l’usuari no pugui escollir, i això només és possible si aquesta és l’única llengua de l’administració, és a dir, si hi ha monolingüisme oficial.


Estic d’acord amb Pau Vidal quan diu que un Estat català on el català desaparegui no val la pena. I també estic d’acord amb Vidal que la supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té un futur clar. “La llengua –diu Vidal— es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2015)

dimarts, 14 d’abril del 2015

Llengua i Estat propi

                Hi ha qui professa l’independentisme per raons identitàries i hi ha qui ho fa, sobretot, per temes econòmics. Entre els del primer grup, trobaríem els irreductibles que ja defensàvem l’Estat propi quan el separatisme era una tendència clarament minoritària. Sovint, érem tractats d’ingenus i romàntics, i se’ns dispensava –tant per part de l’espanyolisme ranci com, ves per on, del nacionalisme català tradicional— un tracte més aviat condescendent. En canvi, els darrers anys no han fet més que augmentar els independentistes sobrevinguts que s’han acabat de convèncer quan s’ha fet evident el tracte econòmic discriminatori de l’Estat espanyol cap a Catalunya, quan s’ha vist que el peix al cove era insuficient i s’ha comprovat (després de la sentència del Constitucional contra l’Estatut l’any 2010) que no hi havia cap possibilitat d’entesa. Val a dir, tanmateix, que tant els integrants d’un grup com els de l’altre han acabat per defensar, d’una manera global, tant els interessos identitaris com els econòmics i que, al capdavall, per més que ara mateix molts parlin –amb interès— de reculada i desencantament de l’independentisme, la tendència s’ha consolidat en un percentatge que fa uns anys hauria estat inimaginable.


                Per més que les balances fiscals mostrin un panorama desequilibrat i injust, la història i la cultura tenen el seu pes, i encara més la llengua. Perquè... val la pena lluitar per un Estat propi on la llengua pròpia, el símbol identitari i cultural més important, acabi per desaparèixer? Fins ara s’ha tendit a esquivar el tema del paper que ha de donar-se al català i al castellà en el futur Estat català. Per evitar la divisió, s’ha focalitzat el debat en altres qüestions i, com a molt, han sortit alguns opinadors que –amb bona voluntat, però amb molt poc criteri científic— han assegurat que el futur Estat català hauria de tenir dues llengües oficials. No han faltat tampoc els optimistes que, des de les institucions i emparats per uns percentatges de parlants basats més en el coneixement de la llengua que no pas en el seu ús, repeteixen que el futur del català està garantit. Jo estic convençut, en canvi, que l’Estat propi no garanteix la supervivència del català. I no és una opinió capriciosa. Cada vegada més, algunes veus acreditades alerten del perill que, per a una llengua feble, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta. És el cas, per exemple, de El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. És cert, i jo em sento a prop de Vidal quan afirma que un Estat català on el català desaparegui no val la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 12 d'abril de 2015, i també al Pou Digital)

dimecres, 8 d’abril del 2015

Centre i perifèria

                Ja fa temps que, fora del cap i casal, hi ha un debat obert sobre com Barcelona ignora tot allò que, en matèria cultural (i, molt especialment, en matèria literària), es genera i es promou “a comarques”. És una situació anòmala que, com tantes altres, en el “país normal” en què molts volem viure hauria de quedar resolta. Sigui perquè el periodisme cultural dels grans mitjans no hi veu més enllà de la Diagonal, o bé perquè tot el que no passi a dins o a prop de la gran metròpoli cosmopolita sembla provincià, el cas és que qui exerceix la tasca creativa (de vegades molt interessant) fora de Barcelona, així com els esdeveniments culturals que es desenvolupen a més de cinc minuts en taxi de la redacció dels grans diaris, ràdios i televisions del país, acostumen a despertar un interès escàs entre la fauna periodística d’aquests mitjans. En canvi, l’última excentricitat del jove escriptoret de moda (amb secció als programes més glamurosos de la CCRTV) pot mobilitzar un exèrcit de periodistes sempre que sigui cap a un local fashion del centre barceloní.


                La cosa pot ratllar el ridícul. El mateix autor que encapçala notícies culturals quan guanya un premi a Barcelona, és ignorat si s’enduu un guardó “comarcal”. Els autors barcelonins ho saben bé, i per això sovint els costa sortir de la closca metropolitana, si no és per passejar els seus èxits per les llibreries “perifèriques”. I també ho saben, és clar, els autors del sud, del nord, de l’oest i, naturalment, del centre del país, que s’escarrassen per treure el cap a Barcelona, delerosos de ser engolits per la voràgine mediàtica.
                En la darrera edició del premi Amat-Piniella va ser guardonat un dels autors amb més projecció de la narrativa catalana actual, Pep Coll. Els mitjans “comarcals” (tant al Bages com a Ponent) se’n van fer ressò. La resta de mitjans, com és habitual, ho devien considerar una notícia provinciana, perquè amb prou feines en van dir res. Com diu l’amic Jordi Cussà “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2015)