dimarts, 18 d’agost del 2015

Sota el sol

                La calor excepcional d’aquest estiu ha alimentat –i potser encara alimenta— milions de converses. Segur que ha ajudat a més de quatre a trencar un silenci incòmode. Des del juny, en un moment o altre, de la nostra boca han sortit comentaris del tipus “això no es pot aguantar”.
                La facilitat que tenim els humans per adaptar-nos a situacions extremes xoca, tot sovint, amb la dificultat de mostrar-nos predisposats a aguantar aquesta mena de situacions. Ens hem acostumat de tal manera a resoldre les incomoditats amb immediatesa que ens costa de suportar qualsevol exposició a les inclemències de l’entorn. Hem perdut la predisposició a adaptar-nos. Bevem quan tenim set i mengem quan ens ve la gana. Posem la calefacció quan fa fred (i al mig de l’hivern anem per casa amb màniga curta) i l’aire condicionat quan puja la temperatura (i a l’estiu necessitem una jaqueta per anar al cinema). Quants cops hem dit que sense un cafè, només llevar-nos, no podríem començar el dia? Quants petits rituals, propis de l’estil de vida d’això que en diem el primer món, no se’ns han convertit en imprescindibles? No recordem que els nostres pares –o, encara, nosaltres mateixos— no disposaven de moltes comoditats sense les quals avui no sabríem viure? Hem oblidat que, fins a l’últim sospir de la història de la humanitat, a l’hivern s’ha passat fred i a l’estiu calor? Que fins fa quatre dies, a l’envelat i en plena canícula, els homes havien de ballar amb americana?


Avui em semblaria impossible passejar pels carrers a l’hora de la migdiada. En canvi, fa vint-i-cinc o trenta anys em vaig passar una bona part dels dies, de juny a setembre, sota el bat del sol, collint fruita, amb un parèntesi de dues o tres hores al migdia en què, cruixit, m’estirava on fos per recuperar forces. Perquè fa vint-i-cinc o trenta anys, durant les vacances –quan als pobles no hi havia piscines i l’aire condicionat era un luxe del qual només disposaven alguns espais públics i ben pocs vehicles—, la majoria d’estudiants del pla de Lleida no anàvem de colònies ni a estudiar anglès a Irlanda o als EUA. Anàvem a collir, tant si a casa eren pagesos com si no. Cada dos rengs, et tocava collir a la banda del sol, carregant el banc (que si era de fusta pesava com un mort, i si era de ferro cremava com un dimoni), i, si l’hora més roent t’ensopegava en aquesta circumstància, suaves amb la profusió d’una cascada.

Per sort, el progrés ha millorat, i molt, la nostra qualitat de vida. Gaudim-ne, però no oblidem que som capaços de suportar moltes més incomoditats de les que ens imaginem. Ignorar-ho, porta a instal·lar-se en la queixa continuada i, en conseqüència, en el desànim permanent. No deixem, doncs, que la comoditat –o la seva absència puntual— ens amargui l’existència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)

dimarts, 4 d’agost del 2015

Tomàs Cabot, escèptic i afable

                Aplaudeixo amb entusiasme la feliç idea de Jaume Huch, editor de l’Albí, d’aplegar en un volum uns cent cinquanta articles dels que Josep Tomàs Cabot va publicar a Regió7 entre el 1999 i el 2010. El títol del recull, Retorn a casa, ens aproxima a la realitat que hi ha al darrere de la col·laboració periòdica que Tomàs Cabot va mantenir amb el diari durant la primera dècada d’aquest segle: jubilat, després d’haver viscut bona part de la seva vida a Barcelona (on va treballar a Destino, va fer de professor a la universitat o va dirigir la revista Historia y vida), l’autor va tornar a Manresa, a casa seva. Ens remet, doncs, a una etapa de la seva vida que, curiosament, ha coincidit amb una de les més prolífiques de la seva carrera literària.


                El llibre ens permet veure en conjunt els articles de Tomàs Cabot i, per tant, trobar-hi elements que en defineixen la solidesa intel·lectual molt més enllà de l’apunt espars que sempre és un article solt. D’aquesta manera, ens adonem que, d’una forma insistent, l’autor ens presenta el seu escepticisme davant d’un món que ha vist canviar, tant pel que fa a les idees, com a la ciència o als costums. Sense abandonar una punta d’ironia esmolada, i sense caure mai en el dramatisme victimista ni en la queixa estrident, Tomàs Cabot es mostra desenganyat. Reflexiona (inevitablement) sobre el pas del temps, sobre les conseqüències de fer-se vell, sobre com s’ha transformat el món... i el resultat final no el deixa del tot satisfet. Així, analitza fenòmens com la televisió, els horòscops, l’actualitat o el futbol, per concloure que vivim en una exposició permanent, que s’està perdent la profunditat de les idees, que caiem cada vegada més en l’exhibició de la ignorància o que necessitem sentir les victòries dels altres com a pròpies.
El temperament humanista de Tomàs Cabot (metge i científic de formació, periodista de professió i novel·lista de vocació), fa que es presenti com un home interessat en les més variades branques del coneixement. S’ha passat vuitanta-cinc anys llegint, estudiant, escrivint i, en definitiva, interactuant amb l’entorn. I això es percep quan, per exemple, reprodueix anècdotes sobre Verdi, explica com celebren el dia de difunts al Japó o reflexiona sobre el terrorisme d’arrel islamista. D’un fet quotidià, com la poda dels plàtans del Passeig, en pot sortir una profunda reflexió sobre la naturalesa humana. Parla de la bondat del suc de taronja per combatre grips i calipàndries i, més enllà, planteja una pregunta tan transcendent com “què és la felicitat?”. Però la bonhomia i l’amabilitat que transpiren les pàgines de Retorn a casa –i que, d’altra banda, com sabem els qui el coneixem, irradien de la mateixa persona de l’autor— no ens han d’enganyar. En el fons, a Retorn a casa hi descobrim un home impressionat (i decebut) pel contrast entre com progressa la ciència i la tecnologia i com, en canvi, la naturalesa dels humans es manté sempre en els mateixos defectes: la hipocresia, la intolerància, la mediocritat... Tota una lliçó de l’experiència, impartida amb saviesa, amb una prosa accessible i honesta i un to afable. És aquella mena de text que fa que el lector tingui ganes de ser amic de l’autor. I si l’amistat ja existeix, un no pot més que sentir-se’n orgullós.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 d'agost de 2015)

dilluns, 3 d’agost del 2015

Arribar a Plutó

                La sonda espacial New Horizons ha fet un viatge molt llarg. Ha passat deu anys travessant el sistema solar, amb una breu observació de Júpiter, i fins ara ha recorregut 4500 milions de quilòmetres. L’objectiu principal de la missió de la NASA era, però, caracteritzar la geologia i la morfologia de Plutó i del seu satèl·lit principal, Caront. Finalment, aquest juliol la sonda va fer un vol rasant pel sistema plutonià que li va permetre observar, de prop, muntanyes altes i oceans gelats.
                Quan la missió New Horizons va ser aprovada, l’any 2001, Plutó encara es considerava el novè planeta del sistema solar, categoria que ostentava des que va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde Tombaugh. Quan es va llançar la sonda, a principis de l’any 2006, però, la Unió Astronòmica Internacional ja estava a punt de degradar-lo a la categoria de planeta nan i d’objecte menor, juntament amb altres milers de cossos celestes, de dimensions semblants, com Eris o Ceres. El pobre Plutó, doncs, que havia tingut l’honor de formar part del top ten (o top nine) de cossos que giren al voltant del Sol, porta una dècada rebaixat a la segona –o la tercera— categoria.


                La poetessa Sònia Moya, sempre atreta per les imperfeccions que s’amaguen al darrere de les coses aparentment perfectes, ha dedicat un llibre a aquest petit planeta desnonat del sistema solar (“I ara entenc que no hi ha cosa / que s’imposi al pas del temps. / O que tu feies comèdia / i, al final, / t’han descobert”). El recull de poemes –titulat, precisament, Plutó— va merèixer el Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina i ha estat publicat no fa gaire per Témenos Edicions. I és que Plutó, com a metàfora, adquireix matisos molt interessants. Podríem, per exemple, identificar el planeta nan amb l’horitzó polític que, a casa nostra, s’albira per després de les eleccions del 27-S. Un objectiu que l’unionisme ens ha venut com a inassolible. Un objectiu menyspreat per l’opinió d’aquells a qui interessa que les coses no canviïn. La independència, com Plutó, té la importància que vulguem donar-li, sobretot la que li donem aquells que hi creiem, que tant de bo siguem majoria.

                Ara que la sonda New Horizons ha arribat a Plutó, sembla que allò que anomenaven “objecte menor” ha recobrat importància. Ja no el menysprea ni el desacredita ningú. Al contrari. Es veu que, a més de nan, es tracta d’un cos força jove. Segur que no recuperarà l’estatus de planeta, però de cop i volta s’ha convertit en el centre de l’univers (si més no, de l’univers mediàtic) i els descobriments que s’hi estan fent prenen una gran transcendència científica. Tot arriba, i la New Horizons, de fet, ja va camí d’un altre objectiu, més enllà de Plutó.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'agost de 2015)