El salt d'Ícar

                El calafí Josep Maria Solà, un dels integrants més implicats en el col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar, a l’editorial berguedana L’Albí, un tríptic narratiu titulat Un salt al blau: tres relats exigents, de gran profunditat intel·lectual, que estan farcits d’ironia, de referències literàries i de pinzellades íntimes. Un triple salt mortal. Una peça d’orfebreria literària aconsellable especialment per als amants de les arriscades experiències introspectives.

                El llibre engega amb un sonet de Miquel Desclot, dedicat a Solà, sobre la solitud amb què els humans ens enfrontem a la vida i sentim, cansats, com a prop nostre Ícar cau a l’aigua poc després d’emprendre el vol (com en el quadre de Brueghel el vell que apareix a la coberta).

La primera narració, Carta, és una carta al pare (mort vint anys enrere) amb evidents i manifestes reminiscències kafkianes. És una carta d’amor, però un amor ple de matisos, perquè “en el fons, no estimem algú sinó que estimem contra algú”, i serveix al narrador per fer una anàlisi (amb bona dosi de determinisme) d’una manera de ser i d’estimar molt de terra endins, molt de l’Alta Segarra i d’aquest món de grans contrastos que és la ruralia catalana. S’hi descriu un amor que passava per tractar els pares de “vostè”, per no expressar sentiments en públic, per demanar-ho tot a la mare bo i sabent que l’última paraula la tindria el pare. Un amor que provenia d’un temps en què la sexualitat havia estat fortament reprimida. En el fons, el text és un cant rebel contra l’”alexitímia”, l’analfabetisme sentimental que el protagonista ha heretat. Al capdavall, després d’haver recordat que no va plorar en la mort del pare, es demana si “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament?”

El segon relat es titula Tango, i té forma de conferència. Aquí, el jo narratiu (que parla en una segona persona del plural carregada de significat) continua el seu viatge vertical fent una reflexió sobre la relació amb el sexe d’una generació educada en la contenció, a la qual aquest tema “sempre ens ha fet por”. S’embranca en un bosc de citacions literàries (Margarit, Borges, Estellés, Sales, Dickinson, Rimbaud, Ferrater,...) per resoldre que el sexe està relacionat amb la mort, i que tot gira al seu voltant.

Finalment, Salt, està dividida en set parts (cadascuna de les quals encapçalada per un verset d’una coneguda cançó de bressol anglesa: “One for sorow, Two for joy...”) i parla d’un naufragi, el del guia d’un museu de Brussel·les, a qui les llàgrimes se li barregen amb la pluja cada matí, i que cada dia ha d’explicar el quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Brueghel el Vell, a tot de colles de turistes que són incapaços de respondre al crit: “Nas de barraca!”. Cansament, dolor, grisor, por, absència, enyorança, llunyania i record condueixen (entre versos de Hölderlin i d’Auden, i en aquest cas també d’una cançó dels Manel) a un salt final, un salt al blau (al blau del mar de la memòria i al blau del cel de, potser, l’esperança), que arrossega el lector una mica més a prop –oh, miracle de la literatura!— del coneixement de la pròpia naturalesa.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 de març de 2016)