dimarts, 24 d’octubre de 2017

Planes, il·lustre

                Fa un parell d’anys, alguns periodistes, historiadors i gent de cultura de Manresa, encapçalats, com no podia ser d’altra manera, pel Joaquim Aloy i el Jordi Finestres, amb el suport, primer de tot, del Col·legi de Periodistes i d’algunes entitats socials i culturals, van constituir una comissió amb l’objectiu d’aconseguir que l’Ajuntament concedís a Josep Maria Planes la distinció de Manresà Il·lustre.
                No m’estendré a glossar la seva figura, perquè a hores d’ara ja l’hauria de conèixer tothom. Només vull recordar que Josep Maria Planes va ser un pioner del periodisme d’investigació, un articulista mordaç, un reporter inquiet, un escriptor de primera línia i un precursor de l’humorisme polític,  que va morir assassinat el 1936 quan només tenia 29 anys.
                Finalment, la ciutat que el va veure néixer i on va fer les seves primeres provatures com a periodista, la ciutat on fins ara només se li havia dedicat un carrer cèntric però modest, li ha atorgat aquesta màxima distinció. La seva mirada atenta, que ha sabut retratar molt bé el pintor Eduard de Pobes (que l’ha immortalitzat davant d’una màquina d’escriure i amb la inevitable pipa que li penja dels llavis), seguirà a partir d’ara tots els plens i actes que tinguin lloc al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa, molt a prop del seu amic Joaquim Amat-Piniella, de qui va prologar el primer llibre.



                Manresa, doncs, amb tots els actes organitzats el darrer any, que han culminat amb aquesta distinció, ha fet justícia a un dels seus homes de lletres més importants. La memòria de Josep Maria Planes s’ha fet present, per fi, d’una manera clara, a la seva ciutat. Tant de bo algun dia els mèrits de Josep Maria Planes (que no són pocs, tot i la seva mort tan prematura) siguin reconeguts també fora de la seva comarca, i ocupi l’espai que es mereix en el món universitari, polític i social d’aquesta Catalunya lliure que volem construir i per la qual, al capdavall, va deixar la pell. Seria una llàstima que la projecció d’un cosmopolita convençut, que va convertir-se en un dels referents de l’ambient periodístic i intel·lectual de la Barcelona republicana, no tingués recorregut més enllà de la seva ciutat de naixement.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2017)

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Han tornat

                Quaranta anys enrere, a molts pobles catalans hi havia una caserna de la Guàrdia Civil. A Alpicat, no. Això no vol dir que no comptéssim amb els inestimables serveis que oferien a la comunitat aquells que asseguren tenir l’honor com a “principal divisa”. Depeníem de la caserna que hi havia a Rosselló. Tot i així, sovint es passejaven, amb el cotxe i en parella, pels camins del terme alpicatí o pels carrers del poble. La canalla ens miràvem aquells homes uniformats, sovint malcarats i parlant sempre en castellà, amb una barreja de respecte i temor. Els padrins i els pares ens havien transmès, potser sense raonar-ho amb claredat, que valia més no fer-los enfadar. En aquella època, jo era un marrec temorós i no sabia, per exemple, que el cos de la Guàrdia Civil no era ben bé un cos policial, sinó un institut armat de naturalesa militar, i que durant el franquisme la seva presència als pobles més petits tenia, entre d’altres, la finalitat de controlar la població per part del règim. Des dels primers anys seixanta, la Benemèrita es va ocupar de la gestió i vigilància del trànsit, abans que el desplegament dels Mossos d’Esquadra se’n fes càrrec i els arraconés. Els nostres primers anys com a conductors, doncs, els vam haver de fer sota la supervisió d’uns policies que actuaven de forma arbitrària especialment quan descobrien (pels idenficadors que duies a l’exterior del vehicle, o per la teva llengua quan te’ls adreçaves) les fílies catalanistes del conductor. Em van aturar un parell de cops. El primer, em volien encolomar una multa de velocitat en un lloc per on no havia passat. Vaig haver de reclamar i, naturalment, la sanció no va arribar mai, perquè la foto que pretenien haver-me fet era impossible que existís. La segona, un dissabte a la nit, em van aturar, prop de Torrefarrera, i em van avisar que no es podien dur adhesius al vehicle (hi duia una enganxina on es llegia CAT) i, quan els vaig demanar si n’hi havia algun de permés, em van dir que només es podia portar l’E d’Espanya amb fons blanc.


                Crèiem, de bona fe, que la Guàrdia Civil havia passat a ser un cos residual, a casa nostra, una presència gairebé anecdòtica. No he parlat amb un Guàrdia Civil en els últims vint-i-cinc anys. Però la realitat ens fa tocar de peus a terra, i ens ha plantat davant dels morros el retorn del cos (animats amb el crit de “A por ellos!”) en forma de càrregues brutals contra població que defensa el seu vot de forma pacífica.
Els nostres pares van créixer, doncs, amb l’alè de la Benemèrita al clatell. I nosaltres, els seus fills i els seus nets, ja gairebé l’havíem oblidat quan, de cop i volta, hem tornat a sentir aquest alè terrorífic i alguns, fins i tot, la violència ferotge i injustificable que el segueix.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'octubre de 2017)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Supremacia (també) lingüística

                A principis de juny, els alumnes d’un grup de l’institut lleidatà Gili i Gaya van plantar el seu professor de filosofia després que aquest afirmés, a classe, que l’homosexualitat és antinatural. Al juliol, com a resposta a una carta on diversos exdocents lamentaven el “linxament mediàtic” a què s’havia sotmès el professor, un sindicat d’estudiants (SEPC) feia públic un vídeo on es pot veure el professor, just després de l’incident, parlant amb alguns alumnes al passadís de l’institut i reafirmant-se, amb un to tan educat com condescendent, en les seves idees homòfobes.
                Em voldria centrar en aquest vídeo, perquè crec que en podem extreure algunes lliçons, i no pas de filosofia, sinó més aviat de sociolingüística. Tota la conversa, que dura uns sis minuts, es desenvolupa en castellà. Cal deduir, doncs, que, tot i ser el català la llengua normalment emprada com a vehicular en l’ensenyament públic a Catalunya, algunes classes (amb l’empara del TC i del TSJC) es fan en castellà, tant al Gili i Gaya com és pràctica habitual en bona part dels centres catalans. Els nois i les noies que intervenen en la interacció verbal amb el professor utilitzen, a més, un castellà impecable, i això que juraria (per algun comentari que se sent de fons) que són catalanoparlants.


                El vídeo, doncs, desmunta en pocs minuts la majoria dels tòpics exhibits i proclamats a tort i a dret pels qui, des del cinisme, abominen de la immersió lingüística i s’exclamen per la suposada situació de discriminació i persecució que viu el castellà a casa nostra. El vídeo és una demostració de fins a quin punt els nois i noies catalans acaben l’etapa d’ensenyament obligatori amb un domini absolut del castellà. ¿Podríem dir el mateix, en un altre sentit? ¿Podríem afirmar, ara mateix, que tots els alumnes de l’institut on van els nostres fills acaben la secundària dominant el català?

                De tant en tant, les xarxes socials bullen amb algun comentari que (des de la supremacia conscient o inconscient) vol posar en evidència la suposada mala educació dels catalanoparlants, que ens encaparrem a mantenir-nos en la nostra llengua, amb la voluntat (diuen) que no ens entenguin. En el cas del Gili i Gaya, tot i que el professor segur que entén perfectament el català, els alumnes canvien de llengua per adreçar-s’hi, i aquesta és una pràctica habitual entre els catalanoparlants. Una pràctica que, lluny de mostrar bona educació, el que demostra és una submissió i un acomplexament ancestrals davant la llengua poderosa. Els alumnes, convençuts que tenen la raó, parlen al professor amb un cert to de superioritat moral, però en cap cas es plantegen de fer-ho en la llengua que utilitzen normalment, perquè la superioritat, en aquest cas, està molt clar de quina llengua és.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'octubre de 2017)