dimecres, 15 de novembre de 2017

Bons mestres

L’escola catalana ha tornat a ser, una vegada més, víctima d’acusacions injustes per part dels mateixos que porten anys mirant de desarticular el model integrador basat en la immersió lingüística. Aquest cop, ho han fet enmig de tot un desplegament estratègic que té la finalitat no tan sols d’acabar amb el nostre model escolar, sinó d’anorrear la catalanitat del mateix país. Diverses veus (sempre amb l’objectiu de tergiversar la realitat) s’han aixecat per acusar els mestres i professors catalans d’adoctrinar els alumnes i inculcar-los l’odi cap a Espanya. És mentida. Els docents catalans, com els nostres alumnes i els seus pares, ho sabem. Sabem que això és una mentida com una casa, una calúmnia que en un país més just constituiria delicte.


Per què... Què vol dir, adoctrinar? Si adoctrinar és transmetre valors basats en el respecte i la justícia; si adoctrinar és educar amb l’objectiu d’afavorir l’assumpció de responsabilitats; si adoctrinar és fomentar la visió del món amb criteri propi, sempre des del respecte... Aleshores sí, devem estar adoctrinant, perquè això és el que es fa, majoritàriament, a les escoles i als instituts de Catalunya. Però tots sabem que adoctrinar és una altra cosa, perquè molts de nosaltres sí que vam patir l’adoctrinament, quan a l’escola ens van obligar a cantar himnes patriòtics, a resar oracions, a hissar banderes amb àligues, a glorificar dictadors i a rebre classes de Formación del Espíritu Nacional. Per això som els primers de renegar d’aquesta manera de fer. ¿Com volen pretendre que estiguem fent el mateix que no ens agrada gens que haguessin fet amb nosaltres aquells de qui són hereus els qui ens n’acusen?
Una bona metodologia és important. Molt. Però encara ho és més un bon mestre. Deia Marcel·lí Domingo que el mestre hauria de ser el primer ciutadà de la República. I un bon mestre és aquell que es pren seriosament la seva feina, que transmet continguts i aporta eines, que sap atendre la diversitat de l’aula, que desperta la curiositat, que recomana bons llibres, i que, sobretot, vetlla per consolidar la capacitat de jutjar el món amb criteri propi.
Per sort, el nostre país és ple de bons mestres. Defensem-los!

(Article publicat en el número de novembre de 2017 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 5 de novembre de 2017

La classe del 2-O

Fa 23 anys que dono classes. Em prenc la meva feina molt seriosament i tinc el convenciment que, si bé força desprestigiada, és una feina important. Procuro que la meva activitat docent estigui regida per alguns principis que em semblen bàsics: transmetre continguts d’una forma didàctica i dinàmica, aportar eines per reforçar l’aprenentatge, atendre la diversitat i, no pas en darrer terme perquè sigui menys important, vetllar per la consolidació d’alguns valors com el respecte i l’assumpció de responsabilitats.


No sé si soc un bon professor. Això ho han de dir els meus alumnes, els meus exalumnes i, si cal, els seus pares. Això sí: ho intento. Em preparo les classes a consciència i, a l’aula, miro de mostrar una actitud exemplar. El dia 2 d’octubre, però, vaig ser incapaç de donar als meus alumnes de 3r d’ESO la classe que m’havia preparat. Vaig arribar a l’institut amb la idea d’explicar-los les diferències entre un diftong creixent i un de decreixent. Quan vaig entrar a la primera classe, però, em vaig adonar que les converses que tenien entre ells no eren les habituals d’un dilluns al matí. En realitat, no hi tenien res a veure. Parlaven de l’actualitat, del que havien viscut el dia anterior i de les imatges esfereïdores que tots havien compartit a les xarxes. Aleshores vaig decidir que havíem de parlar del que havia passat el cap de setmana i, especialment, diumenge. Els vaig avisar que no parlaríem de política ni d’ideologies, perquè aquesta no és la meva feina, però que sí que, com a docent, contemplava entre les meves obligacions transmetre’ls la capacitat d’observar el món amb criteri, justícia, responsabilitat i respecte. En aquest sentit, em veia amb cor de defensar, sense remordiments, dos idees fonamentals: el dret que té tota comunitat per expressar què vol ser i com vol ser i, en segon lloc, com és d’injustificable l’ús de la violència (per més policial que sigui) davant d’un grup de gent pacífica. Vaig endevinar en les seves cares que agraïen tenir la possibilitat de parlar-ne, serenament, amb un adult. En cap moment vam parlar de conflictes polítics, ni d’odis. Ens vam limitar a compartir les experiències del cap de setmana (ben diverses, d’altra banda) i a valorar-les amb llibertat. Al capdavall, vaig fer una de les classes de pràctica de la llengua oral més civilitzades, respectuoses i riques en contingut que recordo.
Quan sento que diuen que a les escoles i als instituts de Catalunya adoctrinem els alumnes i els empenyem cap a l’odi a Espanya, només em puc defensar convidant qualsevol que dubti a assistir a les meves classes, o a les de qualsevol dels meus companys, i ho comprovi. Als qui vam ser realment instruïts en l’adoctrinament, ens fereixen aquestes mentides. Ploraria de tristesa, si no ho fes de ràbia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de novembre de 2017)