dijous, 11 de gener del 2018

Monument a l'atzar

                Si bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la seva última novel·la, 4,3,2,1 (Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre, podrà tornar a entomar el tema literàriament.


                En Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament. Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això, hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats (la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
                Els personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la muralla que construeixen a La música de l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de l’estanquer d’Smoke), i sembla com si aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra absoluta.
                Si deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat és que les 900 pàgines de 4,3,2,1 passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.

(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada