dimarts, 21 de febrer del 2012

Amb el cul a l'aire. A partir del llibre A la intempèrie, de Patrícia Gabancho


Acabo de llegir A la intempèrie (Columna, 2011), de Patrícia Gabancho, que porta el subtítol Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), i és un llibre de memòries força peculiar i oportú. Tot i haver-se publicat tres dècades després dels fets que narra, no està escrit amb la perspectiva que donen els anys, sinó que recupera un document redactat a cop calent, l’any 1978. A la intempèrie és la crònica d’una etapa mitificada des del punt de vista històric i polític, escrita per una persona que ho va viure a primera línia, com a militant d’un petit partit (Esquerra Nacional), cosa que li va permetre participar, sense restriccions, en l’Assemblea de Catalunya, en l’Organisme Consultiu del president de la Generalitat i, finalment, en la Conferència d’Organitzacions Independentistes. Gabancho fa evident que existeixen certs paral·lelismes entre aquell moment i l’actual, des de les possibilitats de canvi fins a la divisió dels grups independentistes.
Segons Gabancho, la gran derrotada de la Transició (derrota que va culminar amb l’aprovació de la Constitució) va ser Catalunya, i, si avui s’ha d’avançar en el procés sobiranista, cal que no es repeteixin els mateixos errors. A la intempèrie ofereix la mirada neta (a voltes un xic ingènua) d’una periodista molt jove, i molt polititzada, que amb prou feines acabava d’arribar de Buenos Aires. Són curiosos els retrats d’alguns personatges d’una gran solera intel·lectual, social, política o cultural que en aquell moment, per a l’autora, eren pràcticament desconeguts i que, per tant, es permet de tractar amb total naturalitat, allunats de la imatge mítica que sovint se’n té, com és el cas d’un lluitador i egòlatra Lluís Maria Xirinachs, un seductor i arrogant Rafael Ribó o un nerviós i intransigent Josep Benet.
La divisió, després de les eleccions generals de 1977, entre els partits amb representació parlamentària i els que no, va ser la fi de l’Assemblea de Catalunya; l’actitud possibilista dels parlamentaris, a més, va acabar amb l’acceptació d’una Constitució que anava contra les aspiracions dels catalans. “A la intempèrie” (és a dir: “amb el cul a l’aire”) és com van sentir que es quedaven aquells que, com l’autora, haurien volgut anar més enllà. A la introducció, Gabancho comenta, des del moment actual, que “ara que s’ha instal·lat la consciència que Espanya no ens donarà res de substancial, penso que val la pena d’explicar com va començar tot plegat. (···) Avui com ahir el moviment col·lectiu està més madur que no pas la traducció política d’aquesta altíssima aspiració de llibertat, benestar i dignitat nacional”.
A la intempèrie és, doncs, un interessant document que, tot recordant un passat no pas massa llunyà, convida a la reflexió sobre el futur qui sap si força proper.


(Article publicat el dia 19 de febrer de 2012 al suplement Lectura del diari Segre)

diumenge, 19 de febrer del 2012

Kitch medieval. A propòsit de la Fira de l'Aixada



Les fires medievals han proliferat per les nostres terres, de llevant fins a ponent, com els bolets en una tardor fresca i humida a la muntanya. El poble o la ciutat que no celebra una fira medieval al llarg de l’any corre el perill de ser esborrat del mapa de la Catalunya històrica, de no figurar en el rànquing de localitats de reconeguda i rància estirp quadribarrada, amb unes arrels mil·lenàries que es remunten fins al temps de Guifré el Pilós, de Jaume I el Conqueridor o, com a mínim, de Martí l’Humà.
            A les comarques centrals se’n fan diverses, de fires medievals: a Saldes, Súria, Bagà, Navarcles, etc. Però la més sonada és, sens dubte, la Fira de l’Aixada, de Manresa, que cada febrer es fa coincidir –com el premi literari dedicat a Joaquim Amat-Piniella— amb la tan nostrada festa de la Misteriosa Llum. Diuen que, fa més de cinc-cents anys, Manresa va viure un fet extraordinari, un misteri que li va canviar el destí: una llum intensa, provinent de Montserrat, va anar de pet fins a l’església del Carme. La cosa de seguida va ser interpretada –i així se li va fer veure al bisbe de Vic, Galceran Sacosta— com un senyal diví perquè es resolgués el conflicte que interrompia la construcció de la cobejada i necessària sèquia. Segons la llegenda, doncs, l’aigua va arribar a Manresa gràcies a la intercessió divina.
Per això, durant un cap de setmana –que enguany s’escau els dies 25 i 26 de febrer—, Manresa es converteix en la capital del kitch medieval. Es pretén situar el visitant en el suposat bullici urbà del segle XIV i els carrers, doncs, s’omplen d’artesans i de parades que proven de reproduir el que l’imaginari popular, amb més o menys rigor històric, associa als mercats de l’edat mitjana: vestits esparracats, algun ferrer manxant o picant sobre l’enclusa, palla pels carrers i música de llagut o flauta. Si se’m permet la frivolitat, badant pels carrers de la capital del Bages algun despistat podria imaginar que a l’època del rei En Pere, dit el Cerimoniós, el personal s’alimentava a base de formatge, embotits i ametlles garrapinyades. Fins i tot, amb una mica més d’imaginació, podríem creure que Guillem Catà, l’arquitecte que va dissenyar la sèquia al segle XIV, es delia per les creps de nocilla.
            Amb tot, resulta divertit trobar-se els membres del consistori municipal vestits amb calces i gipó, presenciar l’arribada del bisbe i el discurs del rei Pere III el Cerimoniós, contemplar lluites entre cavallers sense que corri la sang o assistir a algun dels nombrosos espectacles i exhibicions de ressons més o menys medievals que tenen lloc en alguns punts del centre històric. I, ja de pas, ens pot venir de gust fer una passejada subterrània pel carrer del Balç; entrar a la Seu per admirar el meravellós retaule de Sant Marc; acostar-nos fins al Pont Vell, tot passant per davant de la capella de Sant Marc; contemplar els diferents trams de muralla o la torre del portal de Sobrerroca mentre ens imaginem la seva bessona al costat, flanquejant una de les principals entrades a la ciutat... Això sí que seria un veritable viatge a la Manresa medieval. És clar que per a fer-lo no cal esperar la Fira de l’Aixada. Tot això ho tenim, durant tot l’any i sense artificis, davant del nas.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 18 de febrer de 2012)

dimecres, 8 de febrer del 2012

El somni d'Amadeu Cuito

            Qui dijous passat va desafiar el fred va poder assistir, a la llibreria Petit Parcir de Manresa, a la presentació de Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, obra finalista del Premi Joaquim Amat-Piniella.


            Memòries d’un somni és la crònica històrica, política i personal de tres dècades, dels anys quaranta als seixanta (amb ullades molt superficials, això sí, als episodis més íntims), escrita amb una prosa àgil per un home amb inquietuds polítiques i culturals que, d’entrada, es mostra prou honest quan afirma que “pretendre restituir el que va passar de veritat és una quimera i ho continua sent per als episodis successius de la nostra existència, no únicament perquè la memòria és traïdora, sinó perquè, en el moment d’escriure, no prescindim de la nostra fantasia, ni del desig de creure, i de fer creure, en el que hauríem volgut que passés i hem acabat creient que ha passat”.
            Provinent d’una família d’exiliats amb una destacada implicació en la vida cultural i política de la Catalunya republicana (fill de l’enginyer i polític Ferran Cuito i nét de l’advocat i diputat republicà Amadeu Hurtado), Amadeu Cuito divideix el seu llibre de memòries en quatre parts. En primer lloc descriu com va ser la seva infantesa a Perpinyà, amb el rerefons de l’ocupació alemanya durant Segona Guerra Mundial. A la segona part narra la seva vida a París, on es va traslladar la família, el creixement intel·lectual i la presa de consciència històrica, el pas per la universitat, la decisiva coneixença de Josep Pallach (un home que “vivia en el present i només pensava en el passat si se’n podia treure conclusions que donessin ales a projectes actuals i de futur”) i els primers passos en la política, a l’exili. El tercer capítol se situa a finals dels anys cinquanta, quan Cuito es va traslladar a viure i treballar a Nova York, on, després d’una primera etapa de solitud i incomunicació, acabarà descobrint la cultura americana i la vida social novayorquesa. Per últim, explica el seu retorn a Europa, entre París, Berlín, Barcelona, Castella, Lisboa i altres punts de la Península; l’intent, sempre al costat de Pallach, de “configurar un socialisme capaç d’acceptar un estat plurinacional”, de crear un “gran partit nacional, demòcrata i socialista”, de disciplina catalana. I acaba les memòries l’any 1969, perquè el règim tenia garantida la continuïtat, perquè Pallach havia tornat a Catalunya i ja no li calia algú que fes de corretja de transmissió amb l’interior; i perquè va conèixer la seva dona i la política va passar a ocupar un segon terme.
            Per aquest somni desfilen, a més, personalitats que l’autor va conèixer de petit, a través del seu pare (Pompeu Fabra, Pau Casals o Eugeni Xammar), altres amb qui va coincidir de jove (Claude Simon, Josep Pla o Albert Camus) i, sobretot, intel·lectuals i polítics amb qui es va relacionar durant els anys seixanta (Joan Fuster, Dionisio Ridruejo, Mario Soares o Felipe González); i no s’està de mostrar-se escèptic cap al marxisme imperant entre els joves de l’època o la seva visió irònica i desmitificadora de les revoltes d’estudiants del maig del 68, que el van enxampar a París i que, pel que diu, van ser només una “revolta contra la pèrdua d’una situació privilegiada”.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 6 de febrer de 2012)

diumenge, 5 de febrer del 2012

Ignorància i orgull


En una mostra de gran saviesa i modèstia, Sòcrates va deixar anar, si fem cas del que va escriure el seu deixeble Plató, una de les màximes més conegudes del pensament filosòfic: “només sé que no sé res”, amb la qual cosa va demostrar, paradoxalment, que sí que sabia alguna cosa. Sòcrates, com Plató, i com molts altres pensadors de la Grècia clàssica, eren molt intel·ligents i rebien un important reconeixement social per aquest fet.
Els valors, però, han canviat i es diria que, ara per ara, la intel·ligència no és pas un atribut digne de fer-ne ostentació, i sí que ho és, en canvi, la ignorància. L’ínclit Cristiano Ronaldo deixava anar, no fa massa, una perla que ha estat reproduïda a bastament:  “com que sóc guapo, ric i bon jugador, la gent em té enveja”. I, per més ràbia que faci, tenia raó: la bellesa, els diners i les habilitats esportives són avui, entre els nostres joves –i segurament també entre els no tan joves—, valors molt més a l’alça que no pas la possessió d’una vasta cultura, d’una intel·ligència brillant o d’una bona capacitat analítica (atributs, aquests, que si analitzem el comentari citat podem afirmar que CR7 no té ni, pel que sembla, necessita). Les enquestes diuen que els nois volen ser futbolistes i les noies actrius o, directament, tots plegats volen ser famosos, així, com a finalitat en si mateixa, sense tenir en compte els mèrits o demèrits que s’han fet per arribar-hi. Fa uns quants anys, David Beckham i la seva dona Victoria (una de les Spice Girls) es vantaven de no haver llegit mai un llibre. Se’n mostraven orgullosos, com si la lectura estigués renyida amb el glamur.


La paraula “ignorar” ve del llatí ignorare, que, casualment, és també l’origen d’”enyorar”, és a dir, trobar a faltar alguna cosa amb tristesa. I aquesta curiositat etimològica em porta a la següent reflexió: el món és ple d’ignorants que no anyoren els coneixements que no tenen, de persones que no es conformen sent felices en l’analfabetisme sinó que –emparats per un sucós compte corrent— se senten legitimades per mostrar, arrogants, la seva incultura.
Això no vol dir que la ignorància no es pugui portar amb dignitat. És clar que sí. Si estem d’acord amb la màxima socràtica, tots som ignorants. Com a ignorants que som, doncs, hem de ser humils, especialment davant de qui sap més que nosaltres i ens pot ensenyar alguna cosa. He conegut persones sense estudis de qui he après moltes coses i persones amb un currículum acadèmic llarg i brillant que no m’han ensenyat res. De bons mestres també en vaig tenir: a l’escola, a l’institut i a la universitat. No tothom ha tingut les mateixes oportunitats i no per haver tingut una vida més difícil ningú es mereix una consideració diferent.
Al capdavall, però, només un imbècil pot mostrar-se orgullós de la seva ignorància.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de febrer de 2012)

divendres, 3 de febrer del 2012

El llibre de l'any, de Vicenç Pagès Jordà i Joan Mateu


Vicenç Pagès Jordà és autor de novel·les destacables, que van des de la breu i sorprenent Carta a la reina d’Anglaterra (1997) fins a la darrera i exitosa Els jugadors de Wist (2010), i d’assajos sobre literatura també molt notables, com Un tramvia anomenat text (1998) o De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006), també ha conreat el conte, en llibres com El poeta i altres contes (2005) i, a poc a poc, s’ha convertit en un dels principals autors de la generació que va començar a publicar durant els anys noranta.
            El seu últim llibre és, però, una obra curiosa i difícil de classificar. El llibre de l’any (Labutxaca, 2011) és l’obra d’un escriptor exigent, però sobretot d’un lector insaciable, que presenta cinquanta-tres textos de la mida d’una columna de diari (de fet, parteixen d’articles publicats per l’autor a la revista Presència o al diari El Punt), acompanyats de cinquanta-tres dibuixos del pintor Joan Mateu, que s’hi relacionen en un irònic i efectiu diàleg entre pintura i literatura. Cada text està relacionat, poc o molt, amb el moment de l’any al qual va destinat i la reflexió que s’hi desenvolupa parteix, gairebé sempre, de referències a autors clàssics i universals (des de Josep Maria de Sagarra a Nikolái Gógol, passant per Txèkhov, Verne, Kafka, Valle-Inclán, Cioran, Poe, Pla, Woolf, Joyce, Calvino, Scott Fitzgerald, Cortázar, Keats, Vinyoli, Wilde, Huxley i molts altres) per tocar temes tan diversos com l’estil narratiu considerat “modern”, la proximitat entre la literatura elevada i Auschwitz, les màscares que ens posem, la mort i la bellesa, el dret a la mandra, la tendència a substituir clàssics juvenils per obres de fàcil lectura, el turisme, la vigència dels poemes de Papasseit, la rebel·lia dels joves o la relació entre vida i art.

            Pagès Jordà presenta el llibre com un “almanac literari” i, fins i tot, proposa al lector que llegeixi un article cada setmana de l’any. A la contracoberta hi podem llegir un missatge força revelador: “No us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”, una cita atribuïda a l’escriptor britànic Samuel Johnson, la imatge més coneguda del qual és un quadre de Joshua Reynolds, de 1775, titulat El lector voraç, on veiem un home grassonet –Johnson—, absolutament concentrat en la lectura d’un llibre que té, doblegat i mig rebregat, entre les mans. A El llibre de l’any, Vicenç Pagès Jordà es mostra també com un lector voraç, i demostra el profit que li han fet les bones lectures.


(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de febrer de 2012)