dimarts, 28 de maig del 2013

Llengües com el lapao




               Ara que el govern d’Aragó ha decidit anomenar el català de la Franja amb el mateix nom que s’atribueix a un dialecte que es parla entre la Xina i el Tibet, el LAPAO, em demano si el lleidatà que he parlat jo tota la vida (molt més semblant al parlar de Tamarit, de Fraga o, fins i tot, de Vallderoures, que al de Barcelona o Santa Coloma de Farners) no deu ser una variant d’aquesta “Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental” més que no pas un dialecte del català. Potser és que, en realitat, el meu poliglotisme anava més enllà de dominar un parell de llengües i xapurrejar-ne un parell més. Això per no esmentar el fet que aquesta nova llengua, el LAPAO, compta amb una llista d’escriptors (Jesús Moncada, Francesc Serés, Mercè Ibarz, Carles Terés o la meva companya de pàgina, la fragatina Susanna Barquín) que, d’inici, la situen com una potència literària de primera magnitud.
                Ara que alguns polítics catalanòfobs de l’Aragó (com en altres moments han fet els blaveros de València o els peperos de les Balears, amb l’objectiu de no haver de reconèixer que parlen català) juguen a posar noms a la llengua pròpia del seu territori (del mateix aragonès volen que se’n digui LAPAPYP, és a dir, “Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca”), se m’acut que, o bé decidim que tots parlem LAPAO, o, posats a ampliar la varietat lingüística del nostre país, podríem importar la iniciativa i, afegint-hi un raig de creativitat onomàstica, anomenar el parlar de Lleida com a POPAT (“Parlar Occidental dels Pagesos al Tros”) o, per donar-li una mica més de glamur anglosaxó, quan s’utilitza només movent els llavis se’n podria dir també LIPDUB (“Llengua Ilerdenca Pròpia d’uns Badocs”). A l’Empordà, on, segons una llegenda mai contrastada, s’hi pot sentir el català en estat més pur, hi parlarien CAS (“Català Autèntic Septentrional”); a la zona alta de Barcelona, com tothom sap, si bé no han cavat mai un cavalló, utilitzen el XAPO (“Xava Altisonant dels Pixapins Ostentosos”); i a Tortosa tenen com a llengua pròpia el PET (“Parlar Ebrenc Tradicional”). A Manresa el COCC (“Català Oriental del Cor de Catalunya”); i a Osona, naturalment, el FUET (“Facultat Ufanosa d’Enraonar a Taradell”), que és la llengua que sempre han parlat –fixeu-vos-hi!— els integrants de la família que apareix a l’anunci de les tradicionals pizzes i productes de Casa Tarradellas. El COR seria el “Català Occidental de la Ribagorça”; i el CIM, el “Català que es parla entre Igualada i Manresa”, és a dir, des d’Òdena fins a Salelles; el PAL (“Parlar dels Alpicatins Loquaços”) l’utilitzen els més pesats del meu poble; i, per tant, el nom de CATALÀ, si es veu necessari, el podem reservar per referir-nos a “Com Alguns Torracollons Anomenem la Llengua Autòctona”.

(Article publicat el dia 26 de maig de 2013 al suplement Lectura, del diari Segre, i també a El Pou Digital)

diumenge, 26 de maig del 2013

Els versos d'en Vilamala




                Manresà de Folgueroles o folguerolenc de Manresa? Fa de mal dir. Diria que ni el mateix Joan Vilamala, autor del recull Cançons, auques i badalls (Pagès, 2013), sap quin és el qualificatiu que més li escau. A la coberta el veiem, dibuixat per Jaume Gubianas, com un joglar que canta just davant del monument a Jacint Verdaguer que hi ha a la plaça de l’església de Folgueroles. A la solapa, en canvi, sobre l’apunt biogràfic, Vilamala apareix retratat amb la Seu de Manresa al fons. I és que, en el fons, Joan Vilamala ha clavat les seves arrels al Bages però no ha abandonat mai un vincle profund amb els seus orígens osonencs, que el lliguen intensament amb la figura i l’obra de l’inevitable mossèn Cinto. 


                Més a prop de la transparència engrescadora de la poesia popular que de l’espessor de la poesia hermètica, a cavall entre el Verdaguer més popular i el Rector de Vallfogona més lúdic, Cançons, auques i badalls és una antologia dels milers de versos que Vilamala ha escrit, publicat i cantat al llarg de més de quaranta anys. A la primera part hi trobem els textos que l’autor va escriure per al grup Esquirols, del qual va formar part des de l’inici, el 1970, fins a la dissolució, l’any 1985. Hi ha cançons d’aquelles que han esdevingut patrimoni de tots els catalans, com “Fent camí” o “Conte medieval”, que encara es canten als esplais, als caus o a les escoles, però també un grapadet de textos inèdits. Com assenyala Jordi Estrada al pròleg, “en aquestes cançons, escrites a cavall dels darrers anys del franquisme i els primers temps de la democràcia, ens parla de llibertats individuals i col·lectives, de la lluita i l’esperança, dels ideals i les reivindicacions”. Aquest to reivindicatiu és també en altres cançons i, sobretot, en el conjunt de balades que Vilamala va escriure per al disc Història de Catalunya en cançons 2.0, amb música de Toni Xuclà, i que van ser incorporades al musical Trifulkes de la Catalana Tribu. La segona part presenta una petita mostra d’una de les activitats a les quals Vilamala s’ha lliurat amb més intensitat durant els últims anys: la confecció d’auques de setze, vint-i-quatre o quaranta-vuit quartetes. N’hi ha només una desena del parell de centenars que, si ens ve de gust, podem trobar il·lustrades al web www.auques.cat. I la tercera part del llibre, potser la que inclou textos més desconeguts, està composta per cinc mostres d’allò que Vilamala en diu badalls (a partir de l’expressió popular “lo badall no ment: son, gana o enamorament”, que el diccionari Alcover-Moll situa a Manresa): vint breus poemes d’amor dedicats a la seva dona; un recull de “gaiterades”, versos circumstancials publicats a la revista manresana El Pou de la gallina amb el pseudònim lo Gaiter del Calders; deu nadales que, en algun cas, no abandonen el to de la reivindicació catalanista; una versió particular del Ball d’en Serrallonga; i quinze sonets sobre el pas del temps.
                Cançons, auques i badalls certifica la capacitat versificadora d’un Joan Vilamala irònic i sorneguer, crític i burleta, defensor de la llengua i del país. Però també apareix el Vilamala tendre i enamorat, o aquell que, sense abandonar un estil molt pròxim, transparent i popular, reflexiona sobre la vida, la mort i el caràcter fugisser dels dies.

(Article publicat a Regió7 el dia 25 de maig de 2013)

dimecres, 15 de maig del 2013

Adaptar-se



                Als anys setanta, quan anava a l’escola “nacional” d’Alpicat –que després va ser batejada amb el nom de l’il·lustre doctor Manuel Serés—, a l’hivern feia un fred que pelava. No sé si en feia gaire més del que fa ara, però el cas és que aleshores, quan les temperatures descendien sota zero, els xiquets passàvem tantes hores al carrer que les mans se’ns omplien de penellons i la gelor de l’ambient penetrava a dins d’aquelles aules de vidres prims i sostres alts, sense calefacció. Aleshores, a dins de l’aula, l’únic aparell per escalfar era una petita estufa que fèiem funcionar amb pinyola, una mena de conglomerat oliós que no era altra cosa que les restes de la premsada d’olives. Recordo haver anat al molí de la cooperativa agrària a buscar-ne un sac, amb algun company, per alimentar el caliu. I recordo, com si fos ara, l’aroma oliosa de la pinyola en consumir-se. No recordo, en canvi, que ningú es queixés.

                                  

                A la segona dècada del tercer mil·leni, els centres docents estan dotats de sistemes de calefacció. Les queixes, però, són permanents. Uns, sense treure’s la jaqueta, diuen que tenen calor i els altres, amb màniga curta, es queixen de fred. Si un dia s’espatlla un radiador, sembla que el món s’acabi. Si està engegat i aquell dia fa més calor de la que es preveia, sembla impossible de suportar. I cada vegada són més els alumnes i pares que se sorprenen que no hi hagi aire condicionat a les aules per suportar les temperatures del maig i del juny.
                Sostinc que és impossible que la raça humana hagi degenerat en tan poc temps i que, per tant, els joves d’avui no són tan diferents, en essència, als joves de fa trenta, quaranta, cinquanta o cent anys. Però no puc deixar de constatar, després d’haver recorregut ja la distància que va d’una generació a una altra, alguns canvis importants que, des del meu punt de vista, han anat en detriment de la bona predisposició que qualsevol ésser humà hauria de tenir per adaptar-se a l’entorn a fi de propiciar la bona convivència amb els altres. Qui n’és, però, el culpable, d’aquest canvi d’actitud dels joves que es manifesta en la incapacitat de suportar determinades incomoditats? Qui els ha acostumat a satisfer els desitjos tan bon punt es presenten? Qui els ha permès que interrompin les converses? Qui ha deixat que diguin impertinències en públic i, a sobre, els ha rigut les gràcies? Qui els ha fet entendre que poden anar al lavabo en el mateix moment que els en vénen ganes o beure sempre que tenen set? O que poden obrir la finestra quan tenen calor sense pensar que al seu veí potser podria molestar-lo? Em guardaré prou d’aventurar una resposta a cap d’aquestes preguntes perquè em temo que qui no la sàpiga és perquè, en realitat, tampoc no la deu voler saber.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de maig de 2013, i també al Pou Digital)

dissabte, 11 de maig del 2013

La continuïtat (a partir de la presentació de "El casino dels senyors")

                   


                El divendres 3 de maig vam presentar la reedició que ha fet l’editorial mallorquina Ensiola de la novel·la El Casino dels senyors, de Joaquim Amat-Piniella. L’acte va tenir lloc, com no podia ser d’altra manera, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. A mi em va tocar fer-ne una senzilla anàlisi literària. Vaig intentar definir la novel·la com un retrat de la burgesia manresana d’abans de la guerra, una classe social que, emparada en una filosofia segons la qual l’evolució del món segueix els paràmetres de “la continuïtat”, va mantenir el seu espai de poder, i el seu lloc al Casino, després del conflicte bèl·lic. Tot seguit, l’amic Lluís Calderer va repassar, amb un rigor històric contrastat i documentat, l’episodi que va viure Amat-Piniella el 2 de febrer de 1960 quan, amb motiu d’una modesta Fira del Llibre en Català que tenia lloc a la plaça de Sant Doménec, va venir a Manresa per signar exemplars de la seva novel·la, publicada quatre anys abans. Aquell dia, Amat-Piniella va ser increpat per un conegut dirigent falangista i obligat a abandonar la ciutat, a la qual, almenys públicament, no tornaria mai.


                A pilota passada, m’adono que en la presentació, que a la vegada volia ser un acte de desgreuge cap a l’escriptor manresà més important del segle XX, s’hi va escaure un altre tipus de continuïtat: la literària. En un mateix espai coincidíem tres generacions d’escriptors locals. Evidentment, el centre de l’acte va ser Joaquim Amat-Piniella, representant d’aquella generació d’autors que van accedir al món de les lletres amb certa normalitat en bona part gràcies a l’ambient cultural de la República; escriptors que durant aquell període van convertir-se en joves promeses de la literatura catalana i per als quals l’arribada de la guerra va representar un trencament sobtat i traumàtic de la seva projecció; escriptors que, tanmateix, malgrat les dificultats associades a la repressió, l’exili o, com en el cas d’Amat-Piniella, l’horror dels camps de concentració, van continuar escrivint, i ho van continuar fent en català. Gràcies a escriptors com Amat-Piniella (o Espriu, o Calders, o Rodoreda, o Vinyoli...), una nova generació (la dels qui van començar a escriure als seixanta i als setanta, representada aquell dia per Lluís Calderer) va comptar amb uns referents vius a l’obra dels quals aferrar-se per recuperar la normalitat. Us imagineu què hauria pogut passar si, desenganyats, els autors de la generació d’Amat-Piniella haguessin abandonat l’exercici de la literatura en català?
Els de la meva generació, que –si no del tot, almenys en bona part— ja vam anar a escola en català, ho hem tingut més fàcil. Per això és tan important que no oblidem (i que no ho oblidin, tampoc, els de la generació més jove) la transcendència social i cultural de la fidelitat que, cap al seu poble i la seva llengua, van mantenir aquells escriptors de la generació que Joan Fuster qualificava de “sacrificada”. Cal recordar que avui la literatura catalana té la mala salut de ferro que té gràcies al fet que, als anys quaranta i cinquanta, hi va haver un conjunt d’autors que, sense renunciar a la qualitat literària, van (i aquí, per força, hem d’acabar citant Espriu) “salvar-nos els mots”.

(Article publicat a Regió7 el dia 11 de maig de 2013)

dijous, 2 de maig del 2013

Guerra de llengües




                Ho he repetit moltes vegades: si a Catalunya hi ha una llengua de la qual perilla la vitalitat, la supervivència i, a la llarga, l’existència és , sens dubte, el català. Qui defensi una altra idea (per exemple, que el castellà corre perill a casa nostra) o bé és que viu en un planeta on només arriba informació cavernícola, o bé és que s’ha marcat com a objectiu, des de la mala fe, contribuir a l’extinció del català. Pareu l’orella pel carrer, engegueu el televisor, aneu al cinema, al quiosc, al supermercat; llegiu els prospectes dels medicaments, les instruccions dels electrodomèstics; fixeu-vos amb qui acostuma a canviar de llengua quan un catalanoparlant i un castellanoparlant mantenen una conversa; mireu-vos els nivells de competència en una i altra llengua quan s’acaba l’escolarització obligatòria; observeu en quina llengua s’expressen Carles Puyol o Beth Rodergas, quan en una roda de premsa els fan preguntes en castellà, i en quina llengua parlen Raúl Tamudo o els germans Muñoz (els Estopa) quan un periodista se’ls adreça en català; i així podríem continuar unes quantes hores.
                Com s’entén, doncs, que a aquestes alçades de la pel·lícula aparegui tot un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i, argüint igualtat de drets, ordeni que si la família d’un alumne demana que se l’escolaritzi en castellà, tota la classe d’aquell alumne haurà de rebre les lliçons en aquella llengua? Cinisme? Mala fe? Odi? O tot plegat respon a una intencionalitat molt més rebuscada.
                Una interlocutòria com aquesta diu molt de quin és el grau de respecte que, cap a la llengua pròpia d’aquest país, es té des de determinades instàncies jurídiques i de govern. La sentència se suma a l’actitud condescendent dels qui toleren que hi hagi territoris de l’Estat Espanyol on es parla una llengua diferent del castellà, però en cap cas accepten que es pugui considerar aquesta llengua (simpatiquíssima, això sí) com una entitat de comunicació equiparable a la “lengua común de todos los españoles”. El castellà és, des d’aquest punt de vista, la llengua important. Les altres són folklore.
                La interlocutòria del TSJC faria riure si no fes por. I si fa por no és tant pel contingut, que és impossible d’aplicar, sinó perquè obliga els catalanoparlants i el catalanisme a defensar, una vegada més, l’espai que el català necessita per sobreviure, i això, sovint, es tenyeix o es pot interpretar com un atac al castellà. Fa por, doncs, que l’estratègia d’aquestes escomeses (polítiques o judicials) contra el català tingui com a objectiu enfrontar les dues comunitats lingüístiques (que volen fer coincidir amb dues comunitats ideològiques oposades) en un moment com l’actual, en què la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants és més exemplar i necessària que mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'abril, i també al Pou Digital)