dimarts, 18 de febrer del 2014

Serem el que vulguem ser

            Entre els qui, sense oposar-s’hi obertament, s’escarrassen a buscar arguments per posar en dubte l’opció independentista en tot això que tothom anomena “el procés”, s’escampa la idea que la independència només valdria la pena si anés acompanyada d’una torna concreta. “Jo no m’oposo a la independència”, diuen, “però només hi donaria suport si sabés que la nova Catalunya seria així o aixà”. Sovint són els mateixos que afirmen que no hi ha una proposta definida; o els qui diuen que no es pensa prou en les conseqüències d’una eventual sortida de la UE; els mateixos que titllen els incondicionals independentistes de patir una obsessió per la història; els qui parlen de la decadència dels estats nació, que s’haurien d’integrar en un món global, sense fronteres, i no pas fragmentar-se; els qui, intentant mantenir la neutralitat entre independentisme i unionisme, denuncien una manca de debat seriós; els qui asseguren que la Catalunya independent copiaria tots els tics dolents de l’Espanya unida; o els qui destaquen l’absència d’una “gran” majoria a favor de la independència.


            És una postura legítima i, fins i tot, lloable, perquè un estat nou de trinca permetrà als seus ciutadans engegar tots els projectes, depuracions, filtres i dinàmiques que vulguin. I ja està bé que hi anem pensant. Em temo, tanmateix, que al darrere d’aquests arguments sovint s’hi amaga el recel d’aquells que, per coherència ideològica, no poden oposar-se a la voluntat majoritària, però que, en el fons, prefereixen continuar com estan. Quan s’obri la campanya pel referèndum, doncs, molts d’aquests –i tant de bo m’equivoqui— s’arrengleraran amb l’unionisme i defensaran el no. I ho faran amb total legitimitat, però amb arguments que trobo equivocats.

            Si comencéssim a posar condicions insalvables a qualsevol procés de canvi, ja no caldria engegar-ne cap. Dir que només acceptaràs la independència si aquesta arriba feta a la teva mida és fer trampa. La direcció que finalment prendrà el nou estat no la podem saber, perquè la decidirà, democràticament, la majoria dels ciutadans de la Catalunya independent. I aquesta majoria, per descomptat, serà plural i debatrà més d’un model. Ara no podem “exigir” res, a canvi del nostre suport. Podem fer propostes, defensar-les... i confiar que la majoria se les faci seves. Si som un estat sobirà, podrem decidir com volem que sigui. Defensar la independència passa, naturalment, perquè cadascú proposi quina mena d’estat vol, però no podem posar el nostre criteri de com ha de ser un estat com a condició per donar suport al “procés” cap a aquest nou estat. Ara no es tracta tant de definir com serem, sinó de proposar el que cadascú voldria que fóssim i acceptar, si de cas, que, sense cap dubte, serem allò que vulguem ser.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de febrer de 2014, i també a El Pou Digital)

dissabte, 15 de febrer del 2014

L'home que va ser pedra

La localitat de Sueca, a la Ribera Baixa, ha estat, des de l’època del sainetista Josep Bernat i Baldoví (que en va ser, fins i tot, alcalde), un peculiar focus cultural dins del País Valencià. Escriptors com Josep Palàcios i, sobretot, Joan Fuster, en són una mostra. Fa set anys, el suecà Manuel Baixauli publicava una de les novel·les més interessants de la literatura catalana de les darreres dècades, L’home manuscrit: una experiència metaliterària, fascinant i intel·ligent, que va arrossegar milers de lectors cap a una trama centrada en l’apassionant i esperançadora lluita contra l’oblit que és la literatura. Amb aquella novel·la hipnòtica (que a voltes pot recordar Auster, Kafka o Pirandello, però que a la vegada no té res a veure amb cap d’aquests autors), Baixauli va crear un univers on es barregen, de forma obsessiva, experiència i literatura, realitat i ficció, vida i mort...


            Baixauli acaba de publicar, ara, La cinquena planta (Proa, 2014). En aquesta nova novel·la, l’autor parteix de la pròpia experiència viscuda: la síndrome de Guillaume-Barré, una estranya malaltia que el va tenir paralitzat durant més de quaranta dies. Sis setmanes que es van convertir en un malson, al qual va seguir un lent procés de rehabilitació en un sanatori que s’ha convertit en l’espai central de la novel·la i que es va revelant com una mena de misteriós espai de contacte entre la vida i la mort, i on el joc metaliterari hi és també molt present.
            Al sanatori, el protagonista (un tal B), conviu amb personatges singulars (un cel·lador repulsiu que sedueix totes les dones, una físio de proporcions explosives, un violinista cèlebre que toca peces originals que va improvisant i ningú no enregistra, un escriptor que mai no escriu...) i s’obsessiona per la inaccessible cinquena planta, de la qual ningú no li acaba de donar detalls i on anem descobrint que tot hi és possible. Amb una atmosfera on podem trobar, de manera natural, situacions fantàstiques, surrealistes i oníriques, Baixauli ens ofereix una experiència literària de primera magnitud, que va molt més enllà de l’argument (“És pot explicar, una novel·la? I en dos pàgines? Una novel·la on el menys important és l’anècdota, on l’important és precisament allò que només es pot dir literàriament?”).
            Al llarg de la narració, de fet, Baixauli ens va donant pistes sobre el mateix procés creatiu. Perquè Baixauli integra aquest procés en el propi resultat artístic. En aquest sentit, els breus relats que intercala al llarg del text revelen fins a quin punt hi ha una absoluta implicació entre l’experiència viscuda i la creació literària: vida i literatura són una mateixa cosa (“L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de ser, en si mateix, vida”).
            Amb tot això, però, no voldria que semblés que La cinquena planta és una novel·la apta només per a intel·lectuals i pedants interessats pels grans temes explicats de forma críptica. La cinquena planta, com ja passava a L’home manuscrit, és una narració plena de girs sorprenents i inesperats, on (mai no sabem quan) un objecte o un personatge que apareix com de passada es converteix, de sobte, en el centre del relat. I ens manté absorts fins a l’última pàgina.

(Article publicat al diari Regió7, el dissabte, 15 de febrer de 2014)

dimecres, 12 de febrer del 2014

Finalistes de l'Amat-Piniella 2014 (i II)


           El pou dels maquis (Cossetània, 2013), de Margarida Aritzeta, relata i recrea, a partir de fets reals, un episodi força desconegut de la nostra postguerra. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, s’esperava que els aliats entrarien a Espanya i acabarien amb Franco. Per preparar-los el terreny, un grup de guerrillers vinculats al Partit Comunista (l’Agrupació Guerrillera de Catalunya) estaven repartits per tot el territori i preparaven accions per desestabilitzar el règim. El desmantellament del grup, l’any 1947, es va conèixer com “la caiguda dels Vuitanta”. Entre els detinguts hi havia l’avi i el pare de Margarida Aritzeta, que havien amagat a la masia Cardellà, prop de Valls, quatre maquis que es feien passar per jornalers i construïen un pou. Amb un admirable domini de l’espai (Valls i Barcelona, però també París o Mauthausen), del temps (les llargues el·lipsis s’integren en el relat de forma natural) i dels personatges (que són una bona colla), Aritzeta reconstrueix aquests fets tan vinculats al seu passat familiar i es deixa atrapar per “la teranyina confusa d’aquells temps on els contes tenien l’aparença de realitat i la realitat semblava una novel·la”.


            El banquer (Ed. de 1984, 2013), de Núria Cadenes, és la història de Miquel Lluc, un home retret, de gest sec, aparentment inofensiu, però ambiciós, insensible, avar, fred, calculador, corrupte i amb pocs escrúpols. Un banquer literari inspirat en el poderós banquer mallorquí Joan March, que, amb el suport de la monarquia als anys vint, i de Franco als anys quaranta, va acumular una de les principals fortunes de l’època. Cadenes fuig de la novel·la històrica i se centra en el costat humà (o inhumà) del personatge i el seu entorn. Amb prosa incisiva (la novel·la està formada per un enfilall de flaixos narratius on es barreja amb naturalitat l’estil directe i l’indirecte) i llengua impecable (que integra fragments en mallorquí amb molt encert), El banquer es podria llegir com una rondalla amb rerefons moral, com la història d’un home tan pobre que només tenia diners.
            El 19 de febrer sabrem quina de les quatre novel·les que hem ressenyat s’emporta el Premi Joaquim Amat-Piniella del 2014.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2014)

dimecres, 5 de febrer del 2014

Amat-Piniella, encara

                L’any dedicat a Joaquim Amat-Piniella, que ha servit per recordar el més important dels escriptors manresans i per recuperar la seva obra, s’ha acabat. El trasllat de les despulles al cementiri de Manresa a primers de desembre, la presència dels seus textos durant els actes de la Nit de Santa Llúcia i, encara, aquest dilluns passat, la lectura de fragments de KL Reich al Palau del Parlament en el marc del Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, han estat esdeveniments emblemàtics que han servit per cloure l’any del Centenari. Potser tot plegat no ha tingut el ressò que l’autor mereix, però s’han espremut al màxim els recursos amb què es comptava i, al final, el balanç és, donades les circumstàncies, prou positiu: una exposició que volta per les biblioteques; una altra, de gran format, que es va poder veure al Centre Cultural del Casino i al Museu d’Història de Catalunya i que va despertar cert interès mediàtic; una magnífica escultura que quedarà per a la posteritat; la reedició de novel·les introbables i d’altres textos inèdits; lectures, recitals, representacions teatrals, xerrades i altres actes d’homenatge.
                La figura de Joaquim Amat-Piniella, però, és recordada anualment a Manresa, més enllà del Centenari, a través del Premi literari que porta el seu nom. El Premi Joaquim Amat-Piniella s’atorga, cada any i a tall de reconeixement públic, a una obra narrativa ja publicada que reflecteixi una preocupació social en relació al món contemporani. Entre els guanyadors dels darrers anys hi ha llibres molt interessants d’Antoni Pladevall, Jordi Coca, Jordi Puntí, Rafel Nadal, Sílvia Alcàntara o Jordi Estrada.


                El Premi d’enguany es lliurarà el proper 19 de febrer a l’Auditori de la Plana de l’Om. Abans, però, tindrem l’oportunitat de sentir els quatre finalistes en les presentacions que, al llarg dels propers quinze dies, faran de les seves obres a la llibreria Parcir. I no em puc estar de dir que la qualitat de les quatre novel·les que ha escollit la comissió assessora del Premi és especialment alta. Dimarts, dia 4, es presenta La nit de Vàlia, de Monika Zgustova, que reconstrueix la història real d’una dona que va viure la crueltat dels camps stalinistes. Dijous, 6, Margarida Aritzeta presentarà El pou dels maquis, on recrea un episodi familiar que s’emmarca en un dels episodis més desconeguts de la postguerra. Dimarts, 12 de febrer, serà el torn de Les guerres del pare, de Pere Rovira, on l’autor de Vila-seca recorda, amb gran solidesa narrativa, la figura excepcional del seu progenitor i la relació que ell mateix va tenir-hi de petit. I, finalment, el dia 13, arribarà el torn de Núria Cadenes, que amb El banquer ha creat, amb una prosa esmolada i brillant, un personatge monstruós que s’inspira en un dels homes més poderosos de l’època franquista.
                Quatre novel·les, doncs, amb referents reals. Dues d’elles, les d’autors tarragonins, recuperen episodis més o menys autobiogràfics i familiars. Una altra, de temàtica russa, la signa una dona txeca que viu a Catalunya. La quarta, ambientada a Mallorca, és obra d’una barcelonina establerta a València. Tres dones i un home. Qualsevol de les quatre obres finalistes mereixeria el premi, però només una d’elles l’obtindrà. Quina? Ho sabrem el dia 19.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 4 de febrer de 2014)

dimarts, 4 de febrer del 2014

Sempre Verdaguer

                La poesia de Jacint Verdaguer és inesgotable. El més etern dels nostres poetes continua sent objecte d’edicions, reedicions i estudis. Fa poc em va caure a les mans el trentè volum de l’Obra Completa de l’autor de Folgueroles, que la Societat Verdaguer s’encarrega de tirar endavant des de fa gairebé vint anys. Es tracta d’una edició crítica, amb un estudi completíssim a cura de Ricard Torrents i Maria Àngels Verdaguer, d’un dels poemes més desconeguts de Mossèn Cinto. Un poema llarg, però no gaire (poc més de tres-cents cinquanta versos repartits en sis cants), que, com que Verdaguer mai no el va incloure en cap dels seus reculls, ha mantingut els dos títols atribuïts en cadascun dels manuscrits que se’n conserva: La Pomerola i Primavera.


                Es tracta d’un poema compost l’any 1896, però que no es va publicar fins l’any 1995, amb el títol de La Pomerola, a partir d’un manuscrit autògraf conservat a la Biblioteca de Catalunya. Al cap d’uns anys es va localitzar, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, una versió posterior titulada Primavera. En l’edició que acaba d’aparèixer trobem tota la carn que, al voltant d’aquest poema, pot posar-se sobre la graella: a part de l’estudi esmentat, hi ha el facsímil de les dues versions manuscrites conegudes, així com una proposta que vol aproximar-se a allò que Verdaguer hauria donat per més o menys definitiu. I tot això –que no té res de potineig suplantatori— també ens permet assistir a diverses fases del procés creatiu del gran poeta.
                La Pomerola / Primavera és, en realitat, el gran poema de l’obra tardana de Jacint Verdaguer. Parla del contrast entre la caducitat de la vida i l’eternitat de la poesia i del poeta. L’obsessió per perdurar a través dels versos va ser, de fet, un tema recurrent en l’obra poètica de Verdaguer. En aquest cas, un trobador torna a la seva llar, una masia prop del Ter, i troba que no queda res del que ell va conèixer i estimar, ni la gent, ni el paisatge, ni tan sols la pomera, que ara, convertida en llenya, crema a la llar de foc. El trobador evoca la infantesa a la masia i la importància simbòlica de la “Pomerola”, que el va veure convertir-se en poeta. Aleshores, ell, que és ja una figura decrèpita, fa un cant exaltat a l’esclat de la natura, a la primavera. L’interrompen unes noies que tornen de treballar i el poeta cau de la pomera on s’havia enfilat. Com si tornés a ser un infant, el salva la mare. Retornat a la realitat, el trobador s’acomiada de la pomera, de la masia i, en definitiva, de la joventut. Demana, però, als masovers, que guardin un parell de branques de la pomera, en facin una creu, la posin a la seva tomba quan ell mori i hi pengin el seu llaüt. Ell morirà, però el vent farà sonar el llaüt i, per tant, el seu cant el sobreviurà. Premonitori.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de febrer de 2014, i també a El Pou Digital)