Buscar fantasmes

La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.

                En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.

                Ciutat fantasma és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de juny de 2017)

Papasseit

                Per als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit, autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).

                He dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat, sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que s’hi dediquen.

                Si Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la literatura) no podem deixar de fer-ho.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)

No cal que ho llegiu

                Després de la polèmica causada per la campanya de foment de la lectura que pretenia engegar l’Ajuntament de Barcelona fa algunes setmanes, en què, des d’una posició arrogant, de clara superioritat moral, es convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar llibres per a Donald Trump, “per obrir-li la ment”, potser no és del tot forassenyat recordar fins a quin punt són baixos els índexs de lectura en la nostra societat. Aquella campanya, que no hauria servit més que per a fer un massatge a l’ego del papanatisme pretesament progre, va ser retirada per les pressions del sector (escriptors, llibreters, editors...) i tot plegat feia tuf de diners mal gestionats, que calia justificar com a gastats amb un objectiu que difícilment haurien contribuït a aconseguir.

                El cas, però, és que, malgrat totes les campanyes, el percentatge de lectors continua sent baix i tothom, fins i tot aquells que no agafen un llibre ni per error, considera que hauria de millorar. No hi ha cap altra activitat que tingui tants defensors i, alhora, tan poca gent que la practiqui. Caldria, potser, que ens plantegéssim, com a societat, si n’hi ha prou amb el mantra del “llegir és bo”.

L’hàbit lector no ens fa, necessàriament, millors persones, ni persones més felices, però té efectes innegablement positius. Quins? En primer lloc, serveix per gaudir i per satisfer la necessitat de ficció que tenim els humans. És clar que aquesta funció també la fa la ficció audiovisual (hi ha sèries de televisió que no tenen res a envejar a la majoria de novel·les que es publiquen), els sopars de duro o, fins i tot, els acudits que ens expliquem en les disteses sobretaules del diumenge. Sobretot, però, llegir bons llibres pot servir, més que no pas per a trobar respostes, per a fer-nos preguntes i, d’aquesta manera, mantenir la nostra intel·ligència activa i esmolada. A més, i no pas com a efecte menys important, llegir ens ajuda a dominar el llenguatge. I el llenguatge és l’eina gràcies a la qual els humans tenim la capacitat d’articular i compartir tot allò que barrina el nostre cervell. Construïm el món a través de les paraules. Sense llenguatge, no hi ha intel·ligència. Si llegim, alimentem la nostra capacitat lingüística i, en conseqüència, la nostra capacitat d’entendre i de fer entendre el món.

El que ens ha de preocupar no és tant que hi hagi molta gent que no llegeix, sinó que hi hagi més d’un terç de la població (persones bones i felices) que no sap entendre l’editorial d’un diari. I això sí que és greu, perquè una població que no sap descodificar la informació escrita es deixarà seduir més fàcilment per qualsevol d’aquests gurús mediàtics que, amb quatre eslògans i una mica de carisma, arrosseguen multituds.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de juny de 2017, i també al Pou Digital)

Isabel-Clara Simó

Ahir, 3 de juny de 2017, el festival El Segre de Negre que se celebra per segon any consecutiu a Lleida, em va brindar l’oportunitat de conversar públicament una estona amb la Isabel-Clara Simó, a qui es volia retre homenatge després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

La Isabel és un autèntic tornado de creativitat i vitalitat i, abans de la conversa, va llegir una ponència on va disseccionar minuciosament la novel·la negra com a concepte i com a gènere i va repassar, especialment, el paper de la dona (com a personatge i com a autora) dins d’aquest tipus de narrativa.

Trobar-se cara a cara, i en públic, amb una escriptora de la seva dimensió, amb una trajectòria sòlida i incontestable, imposa. La Isabel-Clara Simó és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Pertany a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i han estat capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i han aconseguit que una nova generació haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta (que també era present a la sala)... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que, com va confessar ella mateixa, va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), encaixa perfectament en aquesta generació.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.

Vam repassar les seves incursions en el camp de la novel·la policíaca: La veïna, La Nati, El mas del diable o, molt especialment, La vida sense ell, que explica detalladament la preparació d’un crim perfecte.

Va dir coses molt interessants, com, per exemple, que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. També va deixar clar (a propòsit del marc que ens acollia) que, si el material literari és bo, no importa el gènere que l’embolcalli.