dimarts, 18 de desembre del 2018

Josep Tomàs Cabot


                S’acaba de publicar el primer volum –n’hi ha quatre de projectats— de la Narrativa catalana completa de Josep Tomàs Cabot. El volum inclou tres novel·les: Bona nit, senyor hoste! (una deliciós relat ambientat en un petit monestir l’Umbria del segle XIV, que fa un homenatge a la senzillesa, a la bondat i a l’esperit franciscà), L’inesperat arcàngel del matí (que situa la trama al segle XVI, en la Suïssa agitada pels primers batecs de la Reforma calvinista, on el fill d’un metge que dissecciona cadàvers viu una poderosa experiència iniciàtica) i Escamot d’afusellament (que retrata el cor de sis soldats carlins, a la Navarra de 1835, que passen la nit plegats en unes golfes mentre recorden el company a qui ells mateixos han d’afusellar l’endemà a primera hora per expiar una falta col·lectiva). La pertinència d’aquesta iniciativa és innegable: Tomàs Cabot és un escriptor important i la majoria d’aquestes novel·les són difícils o impossibles de trobar avui dia.


                A banda de les tres novel·les esmentades, aquest primer volum inclou també una introducció que va signada per un servidor i que intenta, per una banda, repassar les etapes de l’obra narrativa de l’autor i, per l’altra, analitzar-la en el seu conjunt, mirant de demostrar que es tracta d’un corpus coherent i unitari. Haver-me llegit, d’una tirada, totes les novel·les de Tomàs Cabot, m’ha permès confirmar que és un narrador únic en el panorama literari català. Segurament no hi ha cap altre cas, a casa nostra, on conflueixin amb tanta autoritat els coneixement històrics, socials, científics, musicals i literaris. Format com a metge i, posteriorment, com a filòleg, periodista i historiador, amb un constant interès pel món de la música, Tomàs Cabot ha posat la seva saviesa humanística al servei de la seva vocació veritable: la de novel·lista. Això ha permès que hagi escrit novel·les que només ell hauria pogut escriure. És autor, per exemple, d’una història al voltant de Franz Shcubert, un altra que s’aproxima a les teories psiquiàtriques de Franz Anton Mesmer, o d’una trilogia que repassa la història social de Catalunya durant el primer terç del segle XX.


                Josep Tomàs Cabot, que era un escriptor molt respectat en castellà als anys seixanta i que, posteriorment, va publicar diverses novel·les força celebrades en català, va deixar d’escriure ficció fa més de deu anys i s’ha convertit, avui dia, en un autor massa poc conegut. Cal celebrar, doncs, la iniciativa de l’editorial L’Albí, que vol recuperar el conjunt de la seva obra narrativa, publicada, en el seu moment, per editorials tan diverses com Destino, Planeta, La Campana o Pagès. Una bona ocasió per revisitar Josep Tomàs Cabot o, per a qui no el conegui, descobrir-lo.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de desembre de 2018. Una versió una mica reduïda va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2018)

dilluns, 3 de desembre del 2018

Raó i instint

Els humans som animals racionals. Tenim, doncs, la capacitat de raonar, és a dir, d’anar més enllà dels pensaments simples i funcionals. El raonament, segons les enciclopèdies, és la facultat mental que ens permet, gràcies a l’activitat verbal de l’argumentació, resoldre problemes a través de la raó. Un argument, de fet, és l’expressió verbal d’un raonament.
Els humans, però, no deixem de ser animals i els animals, habitualment, actuem i ens deixem guiar per l’instint. I l’instint, en el món salvatge, acostuma a tenir sempre, en última instància, la finalitat de sobreviure per, al capdavall, perpetuar l’espècie. I com es perpetua, l’espècie? Aconseguint que els mascles més sans i forts s’aparellin amb les femelles més sanes i fortes. Aconseguir determinats aliments, per exemple, és una prioritat per a molts ocells, que així assoleixen una determinada coloració a les plomes, amb la qual sedueixen més fàcilment les femelles i d’aquesta manera contribueixen a assegurar la reproducció. Menjar i cardar. No hi ha res més, al final? Doncs, sí. Perquè la principal capacitat dels humans no és la de raonar, sinó la d’aconseguir que la raó, en determinats moments, s’imposi a l’instint.
Si acceptem que l’instint ens empeny a perpetuar l’espècie i, per tant, a reproduir-nos, entenem que aquest instint sigui al darrere del desig de mantenir relacions sexuals. Si no som capaços de racionalitzar aquest instint, però, podem caure en la intolerància de no acceptar que les relacions sexuals tinguin cap finalitat que no sigui reproductiva. Així, des d’aquest punt de vista, serien inacceptables les relacions homosexuals, però també l’ús de mètodes anticonceptius, les relacions més enllà de la menopausa o, fins i tot, l’anafrodísia o inapetència sexual i el sexe per plaer. Les ideologies més reaccionàries, de fet, consideren que totes aquestes circumstàncies són antinaturals i inacceptables. En molts països hi ha pràctiques i lleis destinades a preservar exclusivament la tradició patriarcal. En canvi, quan hem sabut obrir la ment a l’univers de l’argumentació tolerant, la nostra capacitat de raonar ha permès que integrem a les nostres vides les múltiples maneres de viure la sexualitat diferents de l’heterosexualitat amb finalitats reproductives.


Com menys capacitat d’argumentar i de raonar tenim els humans, més tendim a condemnar els comportaments que s’aparten de la nostra natura instintiva i salvatge. Dit d’una altra manera: com menys racionals, més intolerants. Per això, els qui per norma condemnen les pràctiques socials allunyades de la convenció acostumen a ser els més primaris, incapaços d’aplicar la raó, argumentada, a allò que dicta l’instint. Els feixistes, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de desembre de 2018)

divendres, 23 de novembre del 2018

Realitat, ficció, somni

                Cap ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot, deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim, ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.


                La ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix, sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció, de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt enganyosa.
                Tinc la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure. De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits, sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar. I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
                La realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció. Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una i l’altra diuen la veritat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)

diumenge, 18 de novembre del 2018

Margarit


                Joan Margarit, un dels poetes més importants de la literatura catalana actual (o, si més no, un dels més populars i llegits, és a dir, dels pocs a qui l’editor no deu arrufar el nas quan li porta un nou recull de poemes), va anar, de jovenet, a l’Institut Ausiàs March. Devien ser els primers anys cinquanta. Com que (a causa del poc interès que despertava la literatura catalana en aquella època) ningú no li va explicar qui havia estat el personatge que donava nom al centre, Margarit va creure durant molt de temps que, amb aquell nom tan estrany, es devia tractar, com a mínim, d’un personatge rus.


                L’anècdota, molt il·lustrativa, la va explicar el poeta el passat 23 d’octubre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. La sala que va quedar petita per l’allau de gent que s’hi va aplegar, la qual cosa demostra, una vegada més, la capacitat del festival Tocats de Lletra per organitzar actes multitudinaris al voltant de la literatura i, el que encara és més difícil, de la poesia.
                Margarit va venir a Manresa amb l’excusa de parlar del seu últim llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Es tracta d’unes memòries on repassa la seva infantesa i primera joventut, és a dir, l’època en què es consoliden els fonaments de la seva vida, que, en el seu cas, és com dir els fonaments de la seva poesia. El llibre, però, com hem assenyalat, vol ser sobretot una excusa... una excusa per acabar llegint (o rellegint) aquesta poesia. A Margarit sempre li ha agradat (i molts dels seus lectors li ho agraïm) complementar els seus reculls de poemes, que d’entrada ja són força entenedors, amb explicacions en forma d’epíleg. Aquests epílegs ajuden el lector a percebre matisos que en una primera lectura potser s’han escapat i, d’altra banda, són textos que tenen valor literari per ells mateixos. I el propi autor, de fet, va parlar de Per tenir casa cal guanyar una guerra com d’una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa; un complement, per tant, al conjunt dels seus poemes. Margarit és un poeta nítid i un orador afable, que no té cap problema per explicar d’on surten els seus poemes. El que no diu és on arriben, perquè això només ho sap qui els llegeix.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2018)

dilluns, 5 de novembre del 2018

Franco no ha mort

                El meu amic Joan Pinyol fa anys que pugna per recuperar les despulles del seu avi. L’avi del Joan, mort al final de la guerra en un camp de presoners de Lleida, va ser exhumat al cap dels anys de la fossa on era enterrat i dut al Valle de los Caídos per, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, alimentar aquell mausoleu de l’horror feixista i, al cap del temps, acompanyar el propi botxí, que estava destinat a morir al llit. El meu amic ha remogut cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. Ha promogut i protagonitzat documentals i entrevistes en tota mena de mitjans, ha aconseguit que l’Ajuntament del seu poble, Capellades, reclami les despulles del seu avi per acord del ple municipal i, des de fa molts anys, ha mantingut viva una campanya incansable que podria resumir-se amb el títol del documental “Avi, et trauré d’aquí”, que fa temps va passar-se a TV3 en l’espai Sense Ficció. De moment, però, no se n’ha sortit.


                De moment, l’únic que sembla que es mourà del Valle de los Caídos és el cadàver del dictador que, en una mostra palpable de cinisme institucional, ha estat rebent, al llarg de gairebé quaranta-cinc anys, honors d’heroi nacional, en una de les demostracions més clares que la transició espanyola no ha tingut res d’exemplar. Una democràcia que manté, al llarg de quasi mig segle, el dictador feixista en un lloc emblemàtic que ha servit, i serveix, com a punt de peregrinació per als nostàlgics del règim no pot considerar-se, ni de bon tros, una democràcia modèlica. En quin altre país occidental, civilitzat i democràtic ho haurien permès?
                Ara que, mig obligat per les circumstàncies, i encara amb reserves, el govern socialista es planteja el trasllat de Franco a un altre indret, no puc imaginar-me que les seves despulles facin cap a l’Almudena enmig de salves militars i honors de cap d’estat, tal com demana la família. Trobo al·lucinant que aquesta possibilitat ni tan sols arribi a plantejar-se.
                Les ferides que va obrir la guerra fa 80 anys no s’han tancat mai, se les ha volgut dissimular a base de matussers embenatges d’oblit, però només es poden curar amb injeccions de memòria, assumpció de responsabilitats i restitució dels autèntics valors de la democràcia.
                És clar que, d’un estat que manté empresonades o a l’exili, tractant-les de colpistes, persones de contrastat tarannà democràtic, mentre permet actes de la policia o de la Guardia Civil amb la participació del colpista Tejero o del torturador Billy el Niño; d’un estat que persegueix músics i actors per criticar la monarquia o blasfemar en públic; d’un estat que (manant la dreta i manant l’esquerra) ha estat incapaç de qüestionar un mausoleu feixista... D’un estat així no ens hauria de sorprendre res.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de novembre de 2018)

divendres, 26 d’octubre del 2018

La gent

                El món es divideix entre els qui parlen de “la gent” en primera persona (“la gent som...”) i els qui ho fan en tercera persona (“la gent és...”). Els primers demostren una certa capacitat d’empatia cap a les virtuts i els defectes del col·lectiu. Se’n senten part, a les verdes i a les madures. En canvi, els segons aixequen una barrera entre la seva individualitat impecable i la resta de la humanitat, o, el que vindria a ser el mateix, entre la seva superioritat moral i la vulgaritat general. Venen a dir: jo soc jo, un individu impecable, i la resta són “la gent”.
                Les xarxes socials (twitter, facebook, instagram, whatsapp) són una bona plataforma per al nostre ego. Allà construïm la nostra identitat digital, que és la manera més senzilla de mostrar-nos com voldríem ser, que no sempre es correspon a com som en realitat. Així, pengem fotos, pensaments, missatges, portades de llibres o enllaços a notícies... que ens projecten com a éssers bells, aguts i intel·ligents... i ens pensem que així ens allunyem una mica d’aquesta cosa trivial i ordinària que anomenem “la gent”.


                No tothom, però, és capaç de generar frases eloqüents i comentaris perspicaços de collita pròpia. Per això ha proliferat la compartició de sentències que sovint semblen extretes d’un manual d’autoajuda, d’un recull d’ocurrències o d’un llibre de filosofia oriental. Fins i tot hi ha la possibilitat de consultar pàgines web on en podem trobar un rosari per triar i deixar-les anar al facebook o a l’instagram com si fossin nostres. La majoria són anònimes, però de tant en tant n’apareixen d’atribuïdes a Einstein, a Gandhi, a Confuci o a Groucho Marx, que sempre queda bé. I és per això que cada dos per tres llegim coses de l’estil “Hi ha persones que hi són... siguin on siguin”, “Somnia sense por, viu sense límits”, “Les paraules diuen el que pretens ser, però les accions són el que ets en realitat”, “La felicitat depèn de la pau interior i no de com siguin de favorables les condicions externes”, “Al cim no s’hi arriba superant els altres, sinó superant-nos a nosaltres mateixos”... i així fins a l’eternitat.
                No fa gaire, en una d’aquestes xarxes, vaig llegir una frase del Dr. House, (el personatge televisiu interpretat per Hugh Laurie, caracteritzat per l’exhibicionisme i el despotisme intel·lectual) que diu “No pateixis pel que pensa la gent, no ho fa gaire sovint”. En boca del personatge de ficció a qui s’atribueix, la frase té la seva gràcia, perquè forma part de la seva actitud, del seu caràcter insubornable, però compartida a les xarxes socials es converteix en un artefacte ridícul i autocomplaent, perquè qui la comparteix es vol mostrar per sobre d’una col·lectivitat suposadament abúlica i plana a qui, en el fons, l’adreça.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'octubre de 2018)

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Lola Palau

Lola Palau existeix i és de la Catalunya Central. L'autora del recull de relats Que Déu ens agafi confessats, publicat per l'Albí i que revisita, reformula i trasgredeix els manaments de la llei divina a partir de deu històries carregades d'ironia intel·ligent, ha aterrat en el panorama literari català aquesta tardor. Però, qui és, Lola Palau?
Lola Palau és un col·lectiu, un grup d'escriptors amb ganes de tirar endavant projectes literaris conjunts.


                Lola Palau és el capelladí Joan Pinyol, que vol estimar Déu, literalment, sobre totes les coses.  És el manresà Jordi Estrada, que de petit ja va adonar-se que resar parenostres per aconseguir la correspondència amatòria de noies que estan com un Déu és dir el nom de Déu en va. És el també manresà Pep Garcia, que finalment ha descobert que per santificar millor les festes no cal anar més sovint a missa. És el calafí Josep Maria Solà, que es planteja com n’és de difícil honrar els pares, fins al punt que cal anar al psicoanalista per minimitzar els efectes de la frustració. És el berguedà Jordi Cussà, que construeix una aventura shakespeariana sobre la justificació de l’assassinat. És la Pilar Duocastella, originària de Castelltallat, a qui atreuen les accions impures ni més ni menys que d’un capellà capaç de traspassar la penitència a una noieta temorosa de Déu. És el taradellenc Antoni Pladevall, que sap que robar no s’ha de fer, però es planteja què passa si un vailet ensopega amb un Iphone 10 per casualitat. És la solsonina Maria Dolors Guàrdia, per a qui la mentida i els falsos testimonis poden ser una font de corrupció moral, però també de felicitat.  És l’avinyonenc David Clusellas, que observa els qui cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior. I és també un servidor, que, com tothom, té pensaments i els desitjos, purs o impurs, difícils de controlar.
            És possible que, si no és que ja hi estan condemnats des de fa temps, aquest recull acosti els integrants del col·lectiu a les brases de l’Infern. Si us interessa conèixer-ne l’escalforeta, només l’heu de llegir.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2018)

dilluns, 8 d’octubre del 2018

La primera vegada


                Per més que una visió del món filtrada pel romanticisme intrínsec a la naturalesa humana n’hagi mitificat el valor, la veritat és que tot el que envolta “les primeres vegades” està sobrevalorat. És possible que, com deia l’escriptor francès Philippe Delerm, el primer glop de cervesa sigui “l’únic que compta” i que els altres tinguin la funció de fer “oblidar el primer glop”. Al capdavall, però, de primers glops de cervesa en poden haver tants com cerveses ens prenguem. En canvi, sempre hi ha una única primera vegada per a moltes coses importants que fem al llarg de la vida, i rarament és la millor, la més satisfactòria, la que recordarem amb més enyor... ni de bon tros. Si no, pensem en el possible resultat d’una hipotètica enquesta que demanés com va anar la primera vegada que els enquestats van intercanviar fluids corporals amb éssers de la mateixa espècie. Segurament tots convindrien que l’experiència va ser més o menys satisfactòria, que, tot i saber-ne la data exacta o aproximada, potser no en conserven els detalls en la memòria, i estic segur que estarien majoritàriament d’acord que, contra el que afirmen els tòpics ensucrats, tampoc no va ser res de l’altre món i que, de ben segur, aquella mateixa experiència va millorar en els intercanvis posteriors. Una cosa semblant podríem dir del primer cop que visitem una gran ciutat.


                I això és exactament el que passa amb les grans obres literàries. La primera vegada que les llegim ens proporcionen el plaer de descobrir una bona història, de deixar-nos endur per la música de les paraules, d’intuir que ens estan explicant moltes coses més de les que es diuen... Si les rellegim, però, entrem en un món de matisos que ens havien passat desapercebuts el primer cop i, si es tracta realment d’un clàssic, descobrim que aquells mots, aquells missatges, aquells personatges, aquelles situacions... no han perdut gota de la vigència que hi vam descobrir el primer cop. Potser, fins i tot, encara en tenen més, perquè aquest cop no ens hem entretingut tant en les circumstàncies de l’argument que ens va atrapar el primer cop i ens hem deixat endur per altres capes de lectura que aboquen un raig de llum a algun plec desconegut de la naturalesa humana o n’enfosqueixen un altre del qual ens pensàvem que ho sabíem tot. Si la primera lectura sadolla la nostra curiositat, les posteriors ens fan més savis.
                Proveu, per exemple, de rellegir Camí de sirga, La plaça del Diamant, L’illa del tresor o Cien años de soledad... I si no els heu llegit mai, no dubteu d’agafar-los per primera vegada i ja veureu com, per poc que tingueu una ànima sensible, un dia o altre hi tornareu. I adoneu-vos que només he citat obres narratives. Entre els lectors de poesia no cal fomentar el plaer de rellegir, perquè ja el coneixen.

(Article publicat el dia 7 d'octubre de 2018 al suplement Lectura, del diari Segre)

dilluns, 24 de setembre del 2018

Qui és Lola Palau?


                Lola Palau és qui signa el recull de relats Que Déu ens agafi confessats (L’Albí, 2018), deu narracions cadascuna de les quals revisa, revisita, trasbalsa o transgredeix un dels deu manaments de la llei divina, amb la ironia (fina o mordaç) com a marca de la casa. Lola Palau, per tant, podria ser una autora debutant, que enceta la seva trajectòria amb aquest llibre agosarat, que a la coberta (dissenyada, amb gran encert, per Jordi Mestres) mostra, amb un punt d’irreverència, el fotograma sèpia d’una pel·lícula pornogràfica muda dels anys vint, El confesor, on es pot distingir un capellà besant l’esquena i acariciant les natges d’una noia grassona i nua en actitud de resar.


                Lola Palau és Joan Pinyol, que és l’escriptor que hi ha al darrere de la història d’un xicot que puja cada vegada muntanyes més altes amb la intenció d’estimar Déu sobre totes les coses.  És Jordi Estrada, que diu el nom de Déu en va tot parlant de la història d’un seductor frustrat i obsedit per les dones que estan com un déu. És Pep Garcia, que proposa un bar amb horari il·limitat per santificar millor les festes. És Josep Maria Solà, que presenta davant del psiquiatra quatre personatges femenins amb complicades relacions amb els progenitors, als quals no poden honrar com Déu mana. És Jordi Cussà, que, contravenint un dels manaments més consensuats, construeix una aventura hamletiana sobre la justificació d’assassinar  segons quina mena de tirans. És Pilar Duocastella, que ofereix la suculenta història d’un capellà que ha comès accions impures, però traspassa la penitència a una noieta ingènua i temorosa de Déu. És Antoni Pladevall, que aborda el principi de no robar amb el relat d’un xiquet que ensopega amb un mòbil d’última generació i se’l queda. És Maria Dolors Guàrdia, que utilitza la mentida i els falsos testimonis com a fil conductor d’un relat ple de corrupció moral i felicitat morbosa.  És David Clusellas, que parla d’aquells que cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior, per satisfer el desig. I és un servidor (i perdoneu la immodèstia d’autocitar-me), que mira de demostrar que els pensaments i els desitjos, purs o impurs, no es poden controlar i, sovint, allò que es pensa és ben lluny d’allò que es diu.
                Lola Palau és, doncs, un nou col·lectiu literari format, ara mateix, per vuit narradors i dos narradores (potser en un altre lliurament el grup s’acostarà més a la paritat de gènere) lligats especialment a les comarques centrals de Catalunya, però amb vincles territorials diversos i ganes de projectar-se i reivindicar-se arreu. El debut de Lola Palau vol demostrar, una vegada més, que fora de l’òrbita barcelonina es produeix bona literatura.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de setembre de 2018)

dilluns, 17 de setembre del 2018

Franco, ha mort?


A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.


Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?
L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)

dimecres, 12 de setembre del 2018

Lérida i Gerona


                El 21 d’agost, l’exalcalde de Gimenells i Pla de la Font (pobles independitzats, amb tota la naturalitat democràtica, del municipi d’Alpicat fa algunes dècades), el senyor Dante Pérez Berenguer, que es defineix com algú que està en contra de la superioritat moral, va fer un tuit de traca i mocador: “Todos podemos hacer algo para combatir el nacionalismo, por ejemplo, diciendo siempre Lérida y Gerona”. Deixem de banda ara la interpretació ridícula i còmica del tuit (que, si es llegeix al peu de la lletra, sembla que els nacionalistes espanyols no puguin dir res més que Lérida i Gerona), i centrem-nos en el que se suposa, o interpretem, que volia dir l’exalcalde.


El senyor Pérez (a qui els seus pares van tenir la delicadesa de posar el nom d’un dels més grans poetes de la literatura universal) convida a utilitzar, sempre, els topònims castellans de Lleida i Girona. Suposo que, d’entrada, ho proposa per quan s’utilitzen en una conversa o en un text en castellà. No m’imagino ningú dient “he anat a Lérida” o “ara arribo de Gerona”. No crec que Dante Pérez s’hagi plantejat tampoc quina forma toponímica cal utilitzar si algú es refereix a aquests municipis en francès o en anglès, tot i que sospito que li agradaria que ho fessin en la forma castellana. Fins aquí, res a objectar.
Personalment, sempre he cregut que els topònims Lleida i Girona haurien de desaparèixer, en castellà, a favor de la forma Lérida i Gerona. Això és tan natural com el fet que, en català, parlem de Londres (i no de London), de Munich (i no de München), de Nova York (i no de New York), de Saragossa (i no de Zaragoza), o de Cadis (i no de Cádiz)... De fet, la tendència a dir, o escriure, Lleida i Girona (o Calatunya) en castellà va ser, en el seu dia, un intent caritatiu de fer un mínim reconeixement al plurilingüisme de l’Estat Espanyol que fins i tot va aconseguir un cert reconeixement legal que ara el senyor alcalde (ai, ai!) es vol saltar. És com acceptar (tolerar) una petita diferència entre els que formen part d’una mateixa Espanya unida. Per tant, quan algú defensa l’ús del topònim propi de la llengua que parla no fa cap altra cosa que defensar la genuïnitat i la naturalitat. En castellà, doncs, Lérida i Gerona. Clar que sí! El problema, en el cas d’aquell que a Twitter encara es considera alcalde de Gimenells, és que ho proposa “para combatir el nacionalismo”, amb la qual cosa (a banda d’exercir la superioritat moral que diu que rebutja) perd tota la credibilitat i es veu ben clarament el missatge que hi ha al darrere: que per combatre el nacionalisme (hem de suposar que es refereix a la reivindicació d’una identitat diferent de l’espanyola, la defensa de la qual no es considera mai nacionalisme) cal utilitzar sempre el castellà. Que cadascú en tregui les pròpies conclusions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de setembre de 2018)

dilluns, 27 d’agost del 2018

Ucronies i distopies

                Hi ha moltes maneres d’explicar el present. La ficció literària porta segles demostrant que no cal fer un retrat exacte de la realitat que ens envolta i de les circumstàncies que ens són properes per confeccionar una reflexió punyent sobre el món en què vivim. Un recurs literari habitual per explicar l’actualitat ha estat la recreació de fets passats o futurs. La bona narrativa històrica, com la bona ciència-ficció han estat, sovint, precisament això: un mitjà per entendre’ns, per saber qui som i per què som com som, i per mostrar que la naturalesa humana no ha canviat, ni canviarà, i que caiem, una vegada i una altra, en els mateixos errors.
                Així, doncs, de vegades, per explicar el present es pot recórrer a recrear el passat, però també, amb el mateix objectiu, es pot refer (imaginar un passat alternatiu), o, fins i tot, es pot reflexionar sobre l’actualitat imaginant, no un passat, sinó un futur inquietant. I tot això només és possible a partir de la ficció.


                Darrerament sembla que s’han tornat a posar de moda dos subgèneres amb força antecedents al llarg del segle XX: les ucronies (“què hauria passat si...”) i les distopies (“què podria passar si...”). La ucronia serveix per plantejar com hauria canviat la història si els esdeveniments haguessin anat d’una altra manera. Fa uns anys, Albert Villaró va publicar Els ambaixadors (Destino, 2014), que reconstrueix la història a partir de com hauria pogut ser si els fets d’octubre de 1934 haguessin tingut un desenllaç favorable als interessos de la Generalitat i hagués existit, doncs, una República Catalana Independent. És un exercici semblant al que fa Joan Lluís-Lluís a Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018), el darrer Premi Sant Jordi, que planteja la possibilitat que Espanya hagués entrat a la Segona Guerra Mundial i les tropes de Franco haguessin ocupat la Catalunya Nord. La distopia, per la seva banda, vol ser el contrari de la utopia. Presenta una realitat oposada al que seria una societat ideal. La distopia acostuma a mostrar comunitats sotmeses a situacions d’opressió i totalitarisme. Clàssics com 1984, de George Orwell; Un món feliç, d’Aldous Huxley; i Fahrenheit 481, de Ray Bradbury, se’n podrien considerar. I acaba d’aparèixer en català, publicat per Quaderns Crema, la traducció de The Handmaid’s Tale (El conte de la serventa), de Margareth Atwood (1985), una distopia pertorbadora que planteja una societat ultraconservadora i pseudo-teocràtica on les dones viuen oprimides i subjugades. La majoria de la població és estèril i les criades són dones fèrtils esclavitzades per engendrar els fills de les famílies ben posicionades. L’HBO n’ha fet també una sèrie magnífica.
Passats alternatius i futurs inquietants per parlar, al capdavall, del present.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'agost de 2018)

dimarts, 14 d’agost del 2018

Lledoners

Diumenge,  29 de juliol. Quarts de vuit del vespre. Enfilem una carretera estreta enmig del Pla de Bages. Petites clapes boscoses a banda i banda i amplis camps de sembrat amb bales de palla rodones, disposades amb la gràcia d’un decorat cinematogràfic. Al fons, el perfil retallat de Montserrat que completa la postal. Fins que no hi arribes, no descobreixes que just allà, lleugerament enclotat per no causar cap impacte ni a la vista ni a la consciència, hi ha el centre penitenciari dels Lledoners, un extens entramat de murs de formigó format per un grapat de mòduls on, des de fa unes quantes setmanes, hi ha tancats set presos polítics. A un centenar de metres de la gent, tres o quatre mossos d’esquadra, dalt d’un monticle que s’aixeca just davant d’una de les cantonades del centre, s’ho miren i conversen, relaxats. La seva presència és un tràmit. Saben, com tothom sap, que aquests manifestants no representen cap perill.


Sona el Cant dels ocells. Un parell de milers de persones aplegades, en forma de concentració, en un camp de rostolls lleument elevat des d’on s’albira la presó, es posen a cantar. Esperança als rostres, però també tristesa, ràbia i molta, molta, molta sensació d’injustícia... i d’impotència. Hi ha gent d’arreu de Catalunya. Un grup nombrós ha vingut en tres autocars des de Vilafranca del Penedès. Cantem l’estaca i la convocatòria es dona per conclosa. Però pràcticament tothom es queda. Per què? Molt senzill: a quarts de nou els interns tornen a les respectives cel·les, després de sopar. Aviat, apareixen braços que saluden des d’un parell de finestres. Fan onejar també alguna peça de roba groga. No sabem qui són, però algú confirma que es tracta de dos dels nostres polítics injustament empresonats. Emoció. Ulls vidriosos. Crits de “No esteu sols!” i “llibertat!”, amb l’esperança que se sentin des d’on ens saluden, i també des de tots els racons que queden amagats a la vista de la gent. Voluntat de fer-los arribar un missatge tan senzill com profundament humà i, segurament, necessari: que tenen molta gent al seu costat. Hi ha la voluntat que, si més no, se sentin acompanyats durant uns minuts.

El Jordi Sánchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Quim Forn, el Jordi Turull i el Josep Rull viuen en una cel·la de pocs metres quadrats, surten a passejar pel pati del seu mòdul, mengen al menjador comunitari i potser participen en alguna de les activitats que ofereix el centre als seus interns en hores concretes i concertades (gimnàs, biblioteca,...). I els diumenges al vespre, durant uns minuts, senten un clam popular que demana el seu alliberament i denuncia la injustícia que augmenta cada minut que passen tancats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'agost de 2018)

dilluns, 30 de juliol del 2018

Viure en català


                Tinc ganes d’explicar una anècdota que explica alguna cosa de la situació lingüística que vivim. Fa unes setmanes volia anar a dinar al Hard Rock Café que hi ha a Barcelona, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent i, com que no havia reservat taula, em vaig témer que no en trobaria. Per això, vaig demanar directament al xicot que em va rebre si ho tenien ple. De seguida vaig veure que no m’entenia i vaig reformular la pregunta amb unes altres paraules, demanant-li si hi havia lloc. Com que continuava sense desxifrar els meus mots, vaig acabar parlant-li en castellà i, efectivament, em va confirmar que, si volia dinar allà, hauria d’esperar una estona llarga. Estic convençut que els responsables del Hard Rock Café seleccionen detingudament el personal. Estic segur que demanen una sèrie de característiques personals i competència en diferents idiomes. No dic pas que sigui sorprenent, ni escandalós, però sí que resulta altament simptomàtic  que entre els requisits per treballar al local de Barcelona no hi hagi el de, com a mínim, entendre el català.


                Un fenomen sociolingüístic insòlit que es dona a Catalunya és la proliferació, cada vegada més estesa sobretot en grans zones urbanes, de persones que parlen diverses llengües però no coneixen la llengua pròpia del territori, que és una de les dues llengües oficials al país. Sovint, a més, aquestes persones treballen de cara al públic i, per tant, són capaços d’entendre i adreçar-se a la clientela en castellà, anglès, francès, alemany o italià, però són incapaços de fer-ho en català, una llengua que de vegades ni tan sols entenen. I la conclusió és tan evident que fa vergonya haver de recordar-la: si no entenen el català és perquè no els cal.
                Paral·lelament a aquest fenomen, resulta que tot sovint, en alguns mitjans i, de manera constant, a les xarxes socials, es vol mostrar una realitat lingüística completament tergiversada i s’assegura que molts catalans (implícitament associats amb l’independentisme) practiquem el canibalisme més salvatge amb els qui gosen utilitzar el castellà a casa nostra. Com a reacció a aquest intent de contaminació mediàtica, apareixen també milers de testimonis que confirmen l’evidència: que a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà, sense atacs per part de ningú. Així, sovint llegim comentaris benintencionats del tipus: “Estudié un año en Cataluña y no tuve ningún problema con el idioma”, “Mis padres llevan más de cincuenta años en Cataluña y no hablan ni una sola palabra en catalán”, “Cuando ven que no hablo catalán, enseguida cambian de lengua”.
Hem arribat al punt, doncs, en què per mostrar la nostra bondat hem d’anar recordant aquesta realitat i ens oblidem de recordar-ne una altra: que a Catalunya és impossible viure en català.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de juliol de 2018)

dimarts, 17 de juliol del 2018

Espinàs: viure i escriure


                Amb norata-un anys, més de noranta llibres, alguns discos i milers d’articles publicats, Josep Maria Espinàs és, ara mateix, el degà dels escriptors catalans i el reconeixement és unànime. Al marge del volum extraordinari i de la qualitat inqüestionable de la seva obra, Espinàs és un d’aquells autors que tothom coneix i que tothom estima, fins i tot aquells que no l’han llegit mai, o molt poc. La seva presència mediàtica, l’article diari que publicava primer a l’Avui i després a El Periódico i, sobretot, el seu caràcter afable i el seu to bonhomiós i murri, combinat amb una prosa nítida per exposar idees properes i quotidianes amb ironia fina, l’han convertit en una persona popular. Per això, l’acte d’homenatge que li van fer a l’Ateneu Barcelonès a finals de juny, presidit per la consellera de cultura, va voler tenir la solemnitat d’altres reconeixements que ja havia rebut.


                Arribar a una edat tan provecta amb la lucidesa intacta i ganes de treballar ha produït un fenomen curiós en l’obra d’Espinàs de les últimes dues dècades. Ha publicat diversos llibres amb certa voluntat de testament. Llibres d’aquells que estan una mica pensats per si són “l’últim”. L’any 2001, als 74 anys, publicava Temps afegit, un títol que vol apuntar la idea que el protagonista està vivint una etapa suplementària i que, per tant, tot fent literatura a partir de la quotidianitat, es troba en condicions de valorar el present des de la perspectiva que li donen els anys. Al cap de vuit anys, el 2009, va haver de recórrer a la ironia per titular un llibre que manté uns objectius similars: I la festa segueix. Mentrestant, ha publicat altres llibres que també podríem considerar de balanç: Relacions particulars (2007), on repassa la seva relació amb sis grans escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra); El meu ofici (2008), on parla de la tasca d’escriure que, en el seu cas, és indestriable de la tasca de viure; Entre els lectors i jo (2011), en què respon i comenta cartes que ha rebut dels lectors al llarg de la seva carrera; i Una vida articulada (2013), un exhaustiu recull d’articles que donen una idea de la dimensió literària i humana d’Espinàs.
                Espinàs ha fos, com pocs escriptors, la vida i la literatura. Home i escriptor són una mateixa cosa. Per una banda, no ha deixat mai d’escriure i, per l’altra, els seus textos estan carregats d’experiència viscuda, de reflexions intel·ligents i d’observacions agudes. Com ha deixat escrit, rebatent una afirmació de Petrarca (“La vida fuig i no s’atura una hora”), “El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la”. I nosaltres hem tingut la sort que Espinàs hagi compartit, i continuï compartint, aquesta mirada lúcida amb els lectors.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de juliol de 2018)

dijous, 12 de juliol del 2018

Llengua i ús

                Pels volts de 1990 van tenir un cert ressò mediàtic alguns debats relacionats amb l’ús del català. Per una banda, hi havia la polèmica entre els defensors del català heavy (més propers als principis fabrians i a les solucions lingüístiques tradicionals) i els defensors del català light (disposats a admetre com a bones totes les formes d’ús habituals al carrer, per més que fossin interferències del castellà més o menys reversibles). Per l’altra,va ser just aleshores que van començar a ressonar alguns atacs virulents en contra del model escolar basat en la immersió lingüística. És significativa, en aquest sentit, una portada del diari ABC de 1993 que, amb un primer pla de Jordi Pujol que ocupava tota la pàgina, titulava: Igual que con Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. I també va ser llavors quan es va iniciar el debat sobre la vitalitat i la salut del català. De fet, coincidint amb certa eufòria institucional per l’augment del coneixement passiu, va aparèixer un corrent sociolingüístic que adoptava una visió més aviat pessimista en relació al futur. Entre tota la bibliografia que es va generar, potser el document que va tenir més ressò va ser el llibret que, amb voluntat de manifest, van publicar Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, titulat El futur de la llengua catalana (Empúries, 1990). Sostenien que, si no hi havia canvis importants en les polítiques lingüístiques i en l’actitud dels parlants que revertissin la tendència, aquesta llengua podia desaparèixer en una cinquantena d’anys.


N’han passat trenta i no sembla que els auguris més apocalíptics s’hagin d’acomplir en el termini anunciat, però la situació del català tampoc no ha millorat gens i la tendència es maté. L’erosió de la llengua a causa del contacte amb una altra de més poderosa avança imparable.D’altra banda, només cal obrir el diari per veure que els atacs a la immersió lingüística (un model integrador de resultats contrastats) han anat en augment. Finalment, la tendència que apuntaven Prats, Rossich i Rafanell s’ha mantingut: el català perd parlants. Segons un informe presentat a primers de juny per Plataforma per la Llengua, entre 2003 i 2013 van desaparèixer 300.000 parlants habituals de català. I anar fent.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2018)

dimarts, 3 de juliol del 2018

Enfrontament civil?

                L’independentisme no és un fenomen nou a Catalunya. Existeix des que, al segle XIX, va aparèixer el catalanisme com a opció política. Més endavant es va convertir en una excusa per accentuar la repressió de dues dictadures: la de Primo de Rivera i la franquista. De fet, l’independentisme va ser una de les causes de la virulència repressiva a què es va sotmetre Catalunya després de la Guerra Civil, perquè amb la Repúblicahavien confluït a casa nostra els dos pilars per lluitar en contra dels quals s’havia produïtl’Alzamiento: comunisme i separatisme. Els catalans havien sucumbit a aquestes dos xacres i calia fer una purga exemplar. Però, tot i les brutals mesures repressives, les autoritats de l’una, grande y libre no van aconseguir fer desaparèixer una comunitat que, al mateix temps que acollia i integrava gent vinguda d’arreu de l’Estat, mantenia la voluntat de ser. El que sí que van aconseguir va ser convertir l’independentisme en residual.
Després de la dictadura infausta del general Franco, l’independentisme va començar a recuperar discurs públic i, a poc a poc, també presència política fins que, incentivat per les conseqüències de la crisi econòmica i, sobretot, pel rebuig d’alguns punts bàsics d’un estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, a partir del 2010 s’ha convertit en una opció política que, ara mateix, podria ser que fos majoritària. I habitualment, si se segueixen les regles del joc democràtic, les opcions majoritàries haurien de ser respectades.


Curiosament, però, molts d’aquells que defensaven que, en absència de violència, es podia parlar de tot i es podia arribar a tot arreu si aquesta era la voluntat popular, resulta que no estan disposats a acceptar les regles de joc quan aquestes regles afavoreixen la victòria del rival. És més: quan veuen que l’opció del rival pot assolir la victòria seguint els mecanismes democràtics (i no hi ha res més d’acord amb la democràcia que demanar el parer a través d’un referèndum), comencen a matisar-ne les virtuts i diuen que hi ha un conflicte obert que pot derivar en –atenció!— enfrontaments civils. Mentre l’independentisme era un opció sense possibilitats de victòria el toleraven, fins i tot hi pactaven. I els independentistes no parlaven pas d’enfrontaments civils, ni de societats fracturades. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una opció possiblement guanyadora, en canvi, se’l culpa de totes les fractures i divisions. Com si, quan hi ha una divisió, la culpa hagi de ser només d’una de les parts.
Sembla ser, doncs, que es vol combatre amb el poder i per la força la voluntat de dialogar per pactar un referèndum. I en un enfrontament entre la força i el diàleg tothom sap qui hauria de guanyar, però tothom sap també qui acaba guanyant moltes vegades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de juliol de 2018)

dimarts, 26 de juny del 2018

Adolescents i literatura


                Ningú no qüestiona que hi hagi una literatura específicament destinada als infants i, en canvi, sovint es posa en dubte que hagin d’existir obres literàries destinades específicament a un públic jove. Hi ha qui creu que els adolescents han d’introduir-se a la lectura literària a partir, exclusivament, de textos clàssics. És una postura comprensible i benintencionada, que parteix de la consideració que l’adolescent ha de ser tractat com un adult. Però el cas és que no ho és, d’adult. Si ho fos, ja no seria adolescent. Per tant, hauríem de considerar del tot legítim que, de la mateixa manera que s’escriuen textos (alguns de molt bons) per a nens petits, també se n’escrivissin (i de qualitat) per a aquelles persones que es troben entre la infantesa i la maduresa, dues etapes definides de la vida.


Un desprestigi semblant pateixen sovint els gèneres de la narrativa popular, que es consideren, d’entrada, obres literàries menors. Quantes vegades hem sentit comentaris de l’estil “a mi, la novel·la negra no m’agrada”, sense que mai haguem sentit ningú que posi en dubte els valors literaris de, posem per cas, la novel·la psicològica quan, en realitat, podem trobar excel·lents novel·les de gènere policíac (que retraten els racons més foscos de la naturalesa humana) i, en canvi, novel·les psicològiques inversemblants, d’una mediocritat ofensiva. Al capdavall, un bon text literari –infantil, juvenil o per a adults; de ciència-ficció, fantàstic, negre o d’introspecció psicològica— pot interessar el lector més experimentat i, per tant, al capdavall, en tots els gèneres i per a totes les franges d’edat, l’únic que hi ha són bons llibres, llibres mediocres i llibres dolents.
És clar que els joves han de llegir clàssics. El vigilant en el camp de sègol, L’illa del tresor o Aloma, per posar uns exemples, són novel·les extraordinàries, que els autors no van pensar per a un públic adolescent, però que poden resultar molt adequades. La lectura d’aquests textos, però, pot ser perfectament complementada per altres lectures “juvenils” que, sense tenir la categoria de clàssiques, poden contribuir al creixement intel·lectual, que poden ajudar a mantenir el gust per la literatura o que poden fer viure una experiència intensa.


(Article publicat en el número de juny de 2018 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 17 de juny del 2018

El futur


Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.
Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.


El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.
Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

diumenge, 3 de juny del 2018

Tractòria


                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.
                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.
                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.


                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)

dilluns, 21 de maig del 2018

L'emperador en pilotes

                Darrerament m’ha vingut al cap moltes vegades aquell conte tan cèlebre que Hans Christian Andersen va publicar el 1827 i que es titula “El vestit nou de l’emperador”. L’argument és prou conegut: un opulent mandatari, amb l’objectiu de mostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença, encarrega a un parell de sastres el millor vestit del món. Els professionals de la confecció, murris com una guilla, li fan creure que li estan confegint una peça extraordinària, feta amb una tela que només poden veure les persones lúcides i intel·ligents. Per no passar per totxos, l’emperador i els seus ministres fan veure que n’aprecien les qualitats mentre els sastres espavilats treballen sobre un maniquí buit i pelat. Finalment, l’emperador surt al carrer amb el vestit nou, és a dir, sense res a sobre, i només la franquesa innocent d’un infant, que en veure el seguici ridícul exclama en veu alta que l’emperador va despullat, fa que tothom s’adoni de la realitat, i és aleshores que el poble esclata en una riallada unísona que posa en evidència el poderós. No conec cap altra història que descrigui amb tanta clarividència la ceguesa hipòcrita del poder i dels poderosos, que parli de la vanitat i de la superioritat moral amb tant sarcasme i eloqüència.


                Al món hi ha uns quants emperadors que es passegen en boles per carrers i places, coberts només amb la pàtina del terror (que ells confonen amb respecte) infós en els seus súbdits a base de garrotades. Són homes que volen fer creure que duen a sobre una cuirassa impenetrable quan, en veritat, no duen més que, com a molt, uns ridículs calçotets florits. Són, és clar, aquells que assenyalen amb el dit i criden “A por ellos!” deixant clar que hi ha un “nosaltres” (els qui se suposa que veuen el vestit) i un “ells” (que, pobrets, no saben veure res). Són els qui manen (o atonyinen, o engarjolen) amb la seguretat que coneixen allò que convé al poble. Són aquells que es creuen en possessió d’una veritat superior (la tela que només poden apreciar les persones intel·ligents) que passa per sobre de les raons de la resta (a qui, naturalment, consideren més rucs que fets d’encàrrec).
                El problema és que si només hi ha un xiquet que digui que l’emperador va despullat, que tot el que exhibeix és arrogància impostada, que se li veuen les vergonyes i la ronya, que la penjarella que li brota del baix ventre és tan ridícula com la de qualsevol homínid de la plebs –en fi, si la resta callen—, al pobre minyó li caurà a sobre un imperial joc de mastegots i quedarà anul·lat com si no res. Si, en canvi, els xiquets que criden la veritat són molts, i obren els ulls a la resta, potser podran aconseguir posar en evidència l’emperador al davant del món.
És hora de repetir-ho: l’emperador va despullat!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de maig de 2018)

dilluns, 7 de maig del 2018

L'1-O dels poetes


                No oblidarem els fets del passat 1 d’octubre. No oblidarem la brutalitat de les càrregues policials, però tampoc oblidarem la joia de la victòria popular per haver pogut votar. Aquells fets van marcar molts catalans d’una manera tan intensa que és natural i, fins i tot, necessari, que hagin aparegut nombroses anàlisis periodístiques que, en forma de documental o de llibre, intenten documentar el que va passar i vam viure milions de persones, així com les causes i conseqüències de tot plegat. Operació urnes (Columna), Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) o Dies que duraran anys (Ara Llibres) són alguns dels títols apareguts. Segur que tard o d’hora es publicarà alguna novel·la, o qui sap si es produirà alguna pel·lícula, sobre un dels dies més transcendentals de la història recent del nostre país.
L’art, i especialment l’art vinculat a la paraula, no pot restar indiferent als esdeveniments d’aquell dia, i és en aquest sentit que cal aplaudir la iniciativa de l’editor de L’Albí, Jaume Huch, que, juntament amb l’escriptora Mar Fontana, han coordinat un recull on participen més de cent poetes amb textos inspirats en l’1 d’octubre. El resultat és La terra sagna, un llibre que inclou poemes d’autors de generacions i estils diversos, de qualitat literària inevitablement també desigual, però d’interès social (i, en molts casos, també artístic) innegable.


                A La terra sagna hi han participat poetes consagrats i reconeguts (Màrius Sampere, Lluís Solà, Jordi Pàmias, Marta Pessarrodona...), i d’altres de molt joves, amb una obra incipient (Guillem Gavaldà, Gerard Cisneros, Glòria Coll...), passant per tot un elenc de noms coneguts en el camp de la poesia (Enric Casasses, Manuel Forcano, Antoni Clapés,...) o dels que han conreat amb èxit altres gèneres (Ramon Solsona, Jordi Cussà, David Castillo...). N’hi ha que fan una descripció més o menys realista del que es va viure aquell dia, i d’altres que s’hi refereixen amb una simbologia més o menys críptica, o a través de referències a la mitologia clàssica. Hi ha poemes que segueixen una mètrica estricta i d’altres compostos amb versos lliures o proses poètiques. N’hi ha que porten epígrafs o citacions d’altres poetes, i no sorprèn que el més referenciat sigui Salvador Espriu. N’hi ha que mostren una efectiva senzillesa i d’altres, més ambiciosos (o pretensiosos), que busquen o cauen en la grandiloqüència. N’hi ha que, des de la indignació, se centren en la denúncia de la repressió policial, i d’altres que volen destacar la joia d’haver votat. Tots, però, són un cant a favor de la llibertat. I aquesta, justament, deu ser una de les paraules que més es repeteixen al llarg del recull, al costat d’altres com ara pau, dignitat, esperança, il·lusió, flama, força, somni, poble o democràcia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de maig de 2018)